Pàgines

26 de desembre 2007

Nadal

Ni la brisa suau, ni l’hivern marcidor, fan mai prou fressa en un matí silent, tranquil, de profunda serenor com aquest. L’aparent indolència del moment aixopluga el so tranquil de les velles campanes que encara sonen, malgrat que la resta de dies ja ni sentim. De cop pensem que potser en el seu dringar hi ha encobert un missatge certament emotiu: A casa d’un fuster hi ha hagut naixement. També a casa del pagès, a casa del transportista, a casa del mestre, de l’administratiu, del músic, del botiguer, de l’informàtic, del funcionari... Sempre és motiu de joia! Per això els amics i familiars, com aquells pastors d’aleshores, en processó anem a compartir una vegada i una altra la mateixa il·lusió de conèixer el nou nat amb l’alegria que ens evoquen les campanes.
Cants de Nadal que ens recorden que en el fons tots plegats som algun d’aquells pastors que fa més de dos mil·lennis van anar amb la samarra i, de ben segur, amb un gran somriure, a oferir el seu caliu al petit nou nat amb presents i cançons. Melodies invocadores de l’escalfor humana, del retrobament, del record, de la pau, que cada any retornen per recordar-nos que una pobre i humil donzella, pastora, havia de fer dormir el seu fill en la serena pobresa d’un pessebre
Han seguit caient molts fulls de calendari, han passat dies i anys, ha plogut molt... i encara avui, mentre mirem el pessebre, tots plegats ens veiem reflectits en un d’aquells pastors a saber... la castanyera, el llaurador, la filadora, el pescador, el rabadà... Avui, de la mateixa manera, mentre sentim a la ràdio o pel carrer un ram de nadales, segur que entre elles hi trobarem la nostra, la que ens porta el somriure del record de tants moments compatits de calidesa, l’evocació interior de les persones que estimem, les que arriben i les ja no hi son, la barreja intensa de sentiments contradictoris d’alegria i tristesa, tal vegada la que en el fons del cor ens fa entendre en mig de tanta buidor comercial i sense saber gairebé el perquè, quin és el veritable esperit del Nadal. Tal vegada el que va empènyer els vells pastors, bons minyons, que caminaven i encara caminen cap a Betlem pels torturats corriols d’un desembre congelat en que mai no desglaça.

21 de juliol 2007

"Allà on floreixen els llimoners..."

La mirada se'ns perd a l'horitzó en llegir aquesta frase de Goethe... vers on hi flairen la llum, la brisa, la natura, el mediterrani, l'esperit primaveral i l'ànima que reneix.
Goethe parlava d'Itàlia on, a part dels llimoners, també "...les taronges daurades espurnegen en el fullatge fosc i on una brisa suau bufa des del cel...". La saviesa popular repeteix que... la llum és vida... i sentir-nos vius és el que ens fa desplegar tota la capacitat de mirar l'horitzó i sentir. Que porta sinó Goethe a evocar la terra de somni a partir de la contemplació horitzó enllà? La terra on poder fugir, fugir i renéixer? L'etern somni, la "invitació al viatge" de Baudelaire, potser el nord enllà d'Espriu, tal vegada portats pel zèfir, dolç vent de l'oest, esperat missatger de primaveres.
El bon temps ens convida al viatge a la terra on cadascú hi troba els seus llimoners, un llogaret propi, particular, exclusiu. Tant se val com s'hi va, ni la dificultat del camí, si plou o pedrega... res és prou important. Només cal que els llimoners hi floreixin.

24 de gener 2007

Amb el temps fred vingut...

El diumenge dia 21 de gener vam acomiadar la disfressa de primavera amb que enguany l'hivern va arribar i això que el carnestoltes no és fins a finals de febrer... Tothom parla del canvi climàtic i l'escalfament de la terra. Un bon amic em deia l'altra dia que el nostre temps ve marcat per la dictadura de la ciència. "T'imagines que l'hivern de l'any que ve es produissin les temperatures mes baixes en cent anys?", i afegia... "Aleshores també serà culpa de l'escalfament de la terra?". No vaig saber que dir. Suposo que com de costum el temps seguirà esdevenint degotall de problemes i alhora de solucions.
El fred ha arribat coincidint amb el final de l'any Mozart i amb l'adveniment d'una celebració no menys estimada... el 400 aniverari de l'estrena de "L'Orfeo" de Claudio Mnteverdi. Va ser al davant d'una quarentena de persones en el saló d'una de les ales laterals del palau ducal de Mantua, el dia 24 de febrer de 1607. Poc podien imaginar el petit grup d'aristòcrates i d'artistes que hi va intervenir, la repercussió que aquell acte, fet gairebé en el que podríem considerar l'estricte intimitat, havia de tenir per la posteritat. Clar que no va ser la primera òpera que es representava, com s'ha dit en algun mitjà de comunicació. Ja feia 10 anys que el compositor Jacopo Peri en col.laboració amb el poeta Ottavio Rinuncini havien elaborat el primer experiment en aquest sentit... "Dafne", estrenada a Florència el 1597. L'impacte va ser suficientment gran com perquè tres anys després, el 1600, els Medici propiciessin la interpretació d'una segona partitura seguint aquell mateix disseny de teatre recitat-cantant (amb nobile sprezztura di canto com defensava Caccini) sobre el nou invent del baix continu. Es casava Maria de Medici amb el rei Enric IV de França i novament el tàndem Peri-Rinuncini es van ocupar de compondre la nova obra, "Euridice". El destí ha fet que no conservem la partitura de "Dafne" però si en canvi la d' "Euridice". El duc de Mantua, Vincenzo Gonzaga, present en aquesta darrera interpretació, va demanar al seu compositor, Monteverdi, que preparés una nova música per aquella mateixa història set anys més tard. El motiu era també el casament de la seva filla. Així va néixer "L'Orfeo", sens dubte la primera gran òpera de la història de la música. Una pàgina amb tots els ets i uts (cors, dansa...).
Haver tingut l'oportuninat d'haver participat com a flautista en la interpretació d'aquests dos títols, ha estat una de les més grans lliçons de puresa, d'autenticitat musical i d'honestedat expressiva que sóc capaç de recordar. No desaprofiteu l'ocasió de lluitar contra el fred inclement d'aquest hivern escalfant la vostra ànima tot llegint els poemes d'Allessandro Striggio mentre la música de Monteverdi us va captivant de forma irreversible. Sentireu com reviu el veritable poder d'Orfeu. De debò!