Pàgines

16 d’agost 2010

Mannheim... i l'orquestra?

Fa temps, molts anys, que l’Orquestra de Mannheim ha esdevingut una mena de companya de viatge per les constants aparicions que acaba fent, aquí i allà, quan un gruix molt important de la teva dedicació pedagògica i radiofònica sovint passa per la música del segle XVIII.. No era qüestió, doncs, de desaprofitar l’oportunitat de passar a prop de l’antiga capital del Palatinat i no fer una visita al mític palau que va aixoplugar l’essència de la seva activitat.


El Palau de Mannheim, avui Universitat.
Foto ©Araceli Merino, 2010

La història de l’Orquestra de Mannheim tindria el seu proemi en l’incendi que va devastar la població el 1697. L’urbanització posterior va propiciar que la nova vila quedés ubicada just al davant de l’antiga fortalesa de Friedrichsburg l’any 1709. Coincidint amb l’adveniment l’any 1720 de Karl Philipp (1661-1742) com a nou elector del Palatinat, aquest decideix abandonar la seva residència a Heidelberg i traslladar-se al nou palau que es va fer construir en l’espai de l’antiga fortalesa. El model arquitectònic a imitar va ser, una vegada més, el del Palau de Versailles. La construcció va quedar completada el 1760. Malauradament, Karl Philipp havia mort sense descendència a finals de 1742. Va ser aleshores quan el més proper en l’ordre successori, Karl Theodor (1724-1799), va convertir-se en el nou elector, esdevenint un important mecenes de les arts i de les ciències, impulsor del comerç i també un gran col•leccionista. Va ser ell qui va fundar l'Acadèmia de les Ciències (1763), però també qui va donar impuls a l’Orquestra de Mannheim: a partir del grup de 48 músics i cantants que ja hi treballava en els temps del seu antecessor van arribar a 61 el 1745 i a 90 el 1778. L’artífex del gran nivell de l’orquestra va ser el violinista i compositor bohemi Johann Stamitz (1717-1757) que havia entrat de violinista el 1743 i que el 45 ja havia esdevingut Konzertmeister. En morir, va ser succeït en el càrrec per Chritian Cannabich (1731-1798).

En visitar Mannheim el 1772 l’anglès Charles Burney va escriure: “Vaig observar que l'orquestra de Mannheim va respondre realment a les esperances generades pel seu prestigi. La potència sorgeix de forma natural d'un nodrit nombre de mans, però el assenyat ús d'aquesta potència, en tot moment, no pot ser sinó la conseqüència d'una bona disciplina. La veritat és que intervenen més solistes i compositors en aquesta orquestra que en cap altra d'Europa, és un exèrcit de generals, igualment dotats per planificar una estratègia que per combatre”.

Quan Mozart arribarà a Mannheim camí de París, amb la seva mare, el 27 d’octubre de 1777 s’hostatjarà a la casa de Cannabich. Durant els 176 feliços dies de la seva estada se sap que va tocar l’orgue a l’església del Palau en moltes celebracions dominicals. En una carta al seu pare hi podem llegir: “Un altre dels motius pels quals Salzburg se m'ha fet odiosa, és la grolleria i mesquinesa dels músics de la cort. Que diferent seria tot si les coses estiguessin organitzades com a Mannheim! ... Aquí tenen una educació refinada, van ben vestits, i no es fiquen a les tavernes per emborratxar-se”. Després elogiarà la gran capacitat musical de Cannabich i deixarà que moltes de les innovacions introduïdes pels compositors d’aquella orquestra entrin a formar part de la seva pròpia estètica (Els crescendi, l’ús de clarinets, etc...)

L'orgue de l'Església del Palau de Mannheim (Construït el 1956).
Foto ©Araceli Merino, 2010

Mentre Mozart encara era a Mannheim, moria a Munic sense descendència l'elector Maximilià III de Baviera. Aleshores Karl Theodor heretà el territori de l'Electorat de Baviera i unificà d'aquesta manera el Palatinat i Baviera. Poc després de la marxa de Mozart cap a París, l’elector palatí trasllada la seva residència cap a Munic, emportant-se l’orquestra cap allà amb Cannabich al seu capdavant. Aquell esdeveniment marcava la fi de l’etapa d’esplendor de la mítica orquestra alhora que l’inici del declivi cultural i científic de Mannheim.

Ja al segle XX, la desfeta general provocada per la Segona Guerra mundial (1939-45) també es va deixar sentir a Mannheim on, entre altres edificis, va caler restaurar l’antic palau Ducal. Un tasca que va durar fins fa pocs anys. Avui Mannheim és una ciutat sobretot industrial i universitària. Segona ciutat de Baden-Wüttemberg després de Sttutgart, és la seu de la producció dels cotxes Mercedes-Benz i dels autocars Daimler alhora que un nucli farcit de joves universitaris durant el curs. Tot plegat fa que els estius estigui molt lluny de qualsevol estàndard turístic. L’antic i monumental Palau amb ressonàncies musicals s’ha convertit en l’edifici de la Universitat, deixant una petita part de les dependències centrals com a Museu que acull els testimonis que has sobreviscut d’aquell passat il•lustre. Una visita tranquil•la, completament antònima a les masses de turistes que inunden palaus com Schönbrunn o Versailles, permet visitar el monumental vestíbul amb les seves escales d’inspiració versallesca, algunes de les sales privades i, particularment emotiva, l’anomenada Gran Sala dels Cavallers dotada d’una acústica especial, i on l’Elector Karl Theodor hi va gaudir de nombrosos concerts privats a càrrec dels músics de la seva orquestra. Allà, Johann Stamitz, Chritian Cannabich o el mateix Mozart ho varen trepitjar en moltes ocasions.

Actualment s'hi combina la descripció de les diferents etapes dhistòriques del palau amb algunes referència a l’orquestra i alguns dels seus visitants il•lustres al segle XVIII: Voltaire (que hi va estar el 1753 després de ser expulsat de Potsdam) i Mozart. Avui, fora d'Alemanya, Mannheim no s'associa tant a l’existència dels Electors Karl Philipp i Karl Theodorcom a les empreses Daimler o Mercedes-Benz. Però, sens dubte, el fet d’haver acollit una de les millors orquestres del món de meitats del segle XVIII esdevé una excel•lent tarja de presentació pels melòmans clàssics de tot el món. En sortir, les sensacions del Palau de Mannheim van esdevenir una mena de crescendo de l’ànima.

01 de març 2010

Seguint la petjada de Chopin...

Caminant pel passadís de la Cartoixa de Valldemossa (Mallorca) al capvespre,
amb la cel·la Chopin-Sand (1a. porta a l'esquerra)

Feia fred. Molt de fred! Un vent intens, tallant, hostil queia sobre la serralada de Tramuntana en un clot de la qual hi trobem el bonic poble mallorquí de Valldemossa. Si bé fresc, agradable i acollidor durant l’estiu, us prometo que el passat dissabte 30 de gener d’aquest 2010, fins i tot els foscos passadissos de la seva vella Cartoixa semblaven reviure les paraules que l’escriptora francesa Aurore Dupin (coneguda amb el seu sobrenom masculí de George Sand) en el seu llibre autobiogràfic "Histoire de ma vie" (1855) recordava tot parlant de Fryderyk Chopin: “...no podia vèncer el terror de la seva imaginació. Ell creia que en el claustre hi vivien fantasmes, fins i tot quan se sentia bé. No deia res, però jo me n’adonava. Quan tornava amb els meus fills de les meves exploracions nocturnes per les ruïnes, el trobava a les deu de la nit davant del seu piano, pàl•lid, amb la mirada perduda i el cabell despentinat. Necessitava uns minuts per reconèixer-nos. Tot seguit feia un esforç per somriure, i ens feia escoltar les peces precioses que havia escrit, o, potser hauria de dir, les idees terribles, esfereïdores, que s'havien apoderat d'ell en aquelles estones de solitud, de tristesa, de terror...”.

El vent entrava per les escletxes d’aquell passadís suggerint la tonada sòbria i distant del cant pla dels antics monjos que encara ressonava enmig del profund silenci d’aquell inoblidable capvespre d’hivern. Les visites a la cel·la ja s’havien acabat. El sol es va pondre molt d’hora fent la foscor encara més llarga. De tant en tant el ressò d’una porta que es tancava feia de punt i a part d’unes converses plenes d’evocacions al passat imbuïdes de ressonàncies musicals. L’apreciat Joan Moll va tocar en el piano de la cel•la cartoixana alguns Preludis, el Nocturn de Valldemossa... incrustant aquelles notes al ressò del temps. Chopin les havia escrit entre aquelles mateixes quatre parets l’hivern de 1838-39 i des d’aleshores no han deixat de ressonar-hi. George Sand en parlava així: “...Són obres mestres. Algunes representaven la visió de monjos difunts que amb els seus cants fúnebres que el perseguien. Altres són melancòlics, suaus, li brollaven en les hores de sol i de salut, per la remor de les rialles dels nens a la finestra, pel so llunyà de guitarres, pel cant dels ocells sota el fullatge, o per la contemplació de petites flors esvaïdes per la neu. D’altres són d'una tristesa lúgubre. Al mateix temps que complauen l'orella, destrossen el cor...”.

La Rosa Capllonch, conservadora del museu, ens va ensenyar entre molts manuscrits preciosos l’armilla de seda blava i negre que Chopin va portar en el seu darrer concert a París l’any 1848. L’impacte causat per la contemplació de les visibles taques de gotes de suor del compositor es va barrejar amb el so del colpidor 15è preludi ple de les gotes d’aigua esmentades per George Sand: “...em va confessar que, mentre la resta érem fora, havia vist com, sense distingir ja el somni de la realitat, s'havia calmat i com adormit tocant el piano, convençut que ja havia mort. Es veia flotant en un llac, mentre unes gotes d'aigua pesades i fredes queien lentament sobre el seu pit. Aleshores jo li vaig fer sentir el soroll de les gotes que, en efecte, encara queien lentament sobre la teulada. De seguida va negar haver-les sentit. Va protestar amb vehemència contra la inutilitat d'aquestes imitacions per l'oïda, i tenia raó! El seu geni es nodria de misterioses harmonies de la natura, bolcades en sublims sonoritats sorgides del seu pensament musical, i no d’una còpia servil de sons exteriors. De totes formes, La seva composició d'aquella nit estava humitejada per les gotes de pluja que ressonaven sobre les teules sonores de la cartoixa, però que en la seva imaginació s'havien convertit en llàgrimes que queien del cel sobre el seu cor...”.

Dos-cents anys justos (1 de març de 1810) després del seu naixement a la vila de Zelazowa Wola (a 40 km. a l’oest de Varsòvia) la seva música segueix caient amb la mateixa intensitat des del cel vers el nostre cor, fins i tot en aquell fred capvespre d’hivern a Mallorca en que vam seguir la seva petjada.

15 de febrer 2010

Els "Tres dies..." de la Mar Coll i l'ESCAC

Ha passat ja fa més d'un any d'aquell gener del 2009, quan la Mar Coll em va trucar per demanar-me opinió sobre un petit detall, segurament força desapercebut per molts, del que havia de ser la seva òpera prima cinematogràfica "Tres dies amb la família".
La Mar Coll ha estat alumne de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (adscrita a la Universitat de Barcelona) on des de l’any 1996 en sóc professor de l’assignatura anomenada retòricament “Història de la música culta”.
En mitja dotzena d’escenes de la versió “prèvia” del film, en Josep Maria (Eduard Fernàndez) pare de la protagonista (Nausica Bonnín) escolta òpera mentre llegeix el diari, a l’hora de l’esmorzar, conduint el cotxe, etc...
Un matí fred d'quell gener vam quedar per fer una cafè. La Mar, després d’explicar-me amb entusiasme alguns aspectes més que interessants de la realització del film, tot fet amb companys de l’Escola de Cinema (i el suport de la productora Escándalo del mateix ESCAC), em va demanar que li suggerís idees de cara a la selecció de fragments operístics per a aquelles micro-escenes.
Eren dies molt tristos. Havia mort la meva mare feia molt poc i el dolor silenciós i ferotge em cruspia l’ànima. En aquell context de solitud espiritual, la pel·lícula de la Mar va resultar molt colpidora... l’argument, aquells silencis, les mirades dels protagonistes, aquella veritat que malauradament tots coneixem massa bé i que ens aboca sempre a la introspecció tant ben reflectida!
De seguida em va venir al cap el personatge de vida intensa i efímera de “La dama de les camèlies” d’Alexandre Dumas en la relectura, no per més tòpica menys meravellosa, que en va fer Verdi a la seva Traviata: Violeta Valery. El desconsol d’una vida que sembla haver de començar a assumir el destí, tal vegada marcidor, en el millor moment, em va semblar un leitmotiv present tant a l’òpera com al film. Seria possible narrar la història de La Traviata a través dels fragments que de forma absolutament casual apareixen en escenes pont? Seria possible fer un paral·lelisme narratiu, dramàtic, en tan sols un petit plec de fragments de durada inferior a 30 segons? Era evident que la proposta era tant subtil que segur que ningú se n’assabentaria. Valia la pena l’esforç, fins i tot econòmic? La Mar va creure que si, de la mateixa manera que va creure que aquella història de ritme pausat, de silencis, caminaria amb pas ferm, com així ha sigut.
El més preciós de tot plegat no ha estat que de forma casual en aquesta peli sense quasi música hi sospirin fragments com el “Di provenza il mar” o “Sola, abbandonata, in questo popoloso deserto che appellano Parigi”. El més preciós és que un grup de companys ja ex-alumnes de l’ESCAC, ha estat capaç de fer una pel·lícula a priori gens comercial que no ha deixat indiferent a ningú. Des del primer Festival on es va presentar (el de cinema de Màlaga) fins a la nit dels Goya, passant pels Gaudí, els premis s’han anat succeint de manera indefectible. Quina alegria tant gran!
Cada vegada que m’he assabentat d’una d’aquestes distincions he enviat un SMS a la Mar, que no ha tingut resposta. L’altra dia, a la contra del País llegia que la Mar es lamentava en una entrevista d’haver perdut el mòbil ja dues vegades i que li sabia greu per la quantitat de missatges que no hauria pogut contestar. Aleshores vaig entendre.
Mar, no et preocupis! El més important potser no son el missatges de la gent que apreciem la teva feina com tots aquests premis que han reconegut una creació cinematogràfica feta des d’una sàvia barreja de saviesa precoç, de sinceritat creativa i d’estima sincera pel mitjà.
Mar, no et pots imaginar la il·lusió que m’ha fet tot plegat! De debò!!

03 de gener 2010

10 anys de la Bec Web

Ho sé! L’actualitzo poc, el disseny no brilla per la seva modernitat i, probablement, un grapadet de coses més. Teniu raó. Això, i sobretot mostres d'agraiment, que no per inmerescudes menys agraides, és el que em dieu tota la gent que conec i que algun dia heu fet cap en aquest modest racó de l’espai cibernètic dedicat l’instrument més bonic dels que es fan i es desfan... la flauta de bec. Eps! No rigueu que és veritat, o almenys jo ho sento així. Me’n vaig enamorar a finals dels 70 sentint una Sonata de Telemann (La del Getreue... en Fa Major, efectivament). Potser en una altra ocasió ja parlarem una mica més de la flauta, però avui, els pensaments son per a la Bec Web.

Aquell Nadal de 1999 es veia a venir la gran potència que Internet tindria en molt poc temps, consolidada òbviament pel seu poder interactiu inqüestionable, almenys a dia d’avui. Però aleshores, això només s’intuïa. Francament, semblava molt útil aprendre unes nocions de llenguatge HTML, la base de programació de les webs. La millor manera d’aprendre, com sempre, era dissenyant una web (permeteu-me citar en veu molt baixa i per enèsima vegada els versos de Machado “el camino se hace al andar”). Després vaig descobrir les meravelles d'un editor com Frontpage (o Dreamweaver). L’argument per a donar-li contingut si que el tenia ben clar! Aleshores no hi havia cap web en català dedicada a la flauta de bec. Per tant, seria una pàgina on les activitats personals públiques (xerrades, concerts) es barrejarien amb material útil per a flautistes de bec i aficionats a la música en general, sobretot a la música antiga.




Aquest va ser l’origen fa deu anys d’aquesta web personal que vaig penjar per primera vegada el dia 2 de gener del 2000. (Algú em va dir que ho hagués pogut fer el 2 de febrer, per allò dels dosos: dos del dos del dos mil). De seguida eren clares les limitacions d’una filosofia molt compartida a la xarxa i que he mantingut fins avui: seria tota basada en material gratuït (servidor, disseny, etc...). Clar, això comportava només tenir 5 MB d’espai. Si, si! 5 megabytes! que, per cert, son els que encara te el servidor gratuït de Terra on està hostatjada. Aleshores era normal. Avui, amb tantes filigranes i virgueries, com els llenguatges dinàmics del tipus Flash, etc... la potencialitat es troba força minvada en un espai tant reduït. Però us he de confessar que no és una preocupació. Em fa més mal de cap la manca de temps per actualitzar-la que la manca d’efectes especials. Si voleu se’n pot fer una altra lectura... la Bec Web és una web rapidíssima de càrrega. Una bona amiga, la Montse Masvidal, que sempre n’ha sabut molt més que jo de fer webs, em va regalar aleshores un “gif animat” on el títol es bellugava i alhora no ocupava gaire espai. L’Araceli em va dissenyar uns bonics fons de web i altres amics em varen començar a donar idees per als continguts com per exemple incloure una secció variada d’enllaços on la música es barregés amb eines útils per a la gestió infomètica domèstica i Internet o traduir algunes secciones al castellà, com em venien insinuant alguns visitants. També en aquell moment l’agenda professional començava a viure canvis importants que cada cop m’allunyaven més de l’aula de flauta de bec de l’Escola de Música de Mataró, d’on vaig plegar definitivament el 2003 després de vint anys de treballar-hi, però conservant un preciós record sobretot de la dimensió humana tant dels alumnes com dels companys. Una part del material que vaig preparar per usar-lo a l’aula (esquemes, apunts, arranjaments...) podia servir també a partir d’aleshores a d’altres col·legues.



Començava doncs la singladura d’aquests deu anys plens de sorpreses inesperades atenent la modèstia d'aquest racó virtual. Deu anys d’intentar mantenir aquesta petita flama d’estima a una feina, a un instrument, a un repertori musical i d’intentar compartir-la, això si, amb calma, amb il·lusió, sense pretensions... En els darrers temps us he de confessar que amb el gran estrés que representa l’excés d’informació que patim tots en general, barrejada amb una flagrant manca de temps per actualitzar-la, em qüestiono si te gaire sentit seguir-la mantenint. Però com que aquests 10 anys han passat tant ràpid és molt probable que els propers 10 els passi el mateix. A més, una mitja d’un centenar llarg diari de visites semblen ser també un bon estímul. Doncs no en parlem més. Entre aquell simpàtic gif animat de la Montse de l’inici i el bodegó de l’Araceli, han passat deu anys que han semblat tant breus com el temps que J. J. Quantz, en el capítol XV del seu Tractat de flauta, recomana que tingui una cadència improvisada per mantenir el seu caràcter fresc i sorprenent davant del públic. Però vaja, l'única pretensió que hi ha al darrera de la Bec Web és la mateixa que hi havia fa 10 anys... un espai virtual a la xarxa que, des de la modèstia i la sobrietat, al marge de les modes cibernètiques més enlluernadores, preten simplement que hi pogueu trobar allò que us sigui útil. Si és així, missió complerta!
Gràcies pel vostre esguard en tot aquest temps.