14 d’abril 2011

Barroc en blanc i negre

Entre els comentaris del post anterior, arran del retrat que em va fer l'Araceli Merino, l'apreciada amiga Isabel Trias, sempre molt observadora, comenta que li crida l'atenció el fet d'evocar la pintura barroca amb una foto en blanc i negre... una temptadora invitació a la reflexió. És obvi que moltes de les coses que diem o escrivim parteixen de les nostres sensacions, dels nostres gustos, originats moltes vegades a partir de percepcions nítidament intuïtives. Vaja, que reservem el procés racionalitzador per a quan les circumstàncies ens hi conviden. Vull dir que en moltes ocasions (potser fins i tot masses) ens oblidem del "cogito, ergo sum"... sabem el que és, però no ens posem a pensar el perquè.
En el cas concret, per tant, la racionalització està servida. És a dir... què té de barroc el blanc i negre?
Exceptuant els dibuixos fets amb llapis de carbó o amb tinta, el cert és que la percepció del món en blanc i negre és un mena d'exclusiva que va començar a tenir la nostra societat a partir del segon terç del segle XIX, gràcies a l'adveniment de la fotografia, el daguerreotip, etc... Avui, el blanc i negre ha esdevingut literalment de culte. Alguns dels millors fotògrafs especialitzats en retrat (des d'Avedon cap aquí...) segueixen usant el blanc i negre aprofitant, a més, les enormes possibilitats que ofereix el tractament digital. Però, retornant al barroc, la contemplació d'alguns quadres de Caravaggio, del Greco fins i tot de Rembrandt, sense oblidar Zurbarán, Ribera o el català Ribalta acaben deixant-nos una impressió de blanc i negre "avant la lettre". En aquest sentit és crucial la implantació de la moda manierista del "chiaroscuro" on la bipolarització, o si preferiu, maniqueisme cromàtic sovint ratlla els plantejaments fotogràfics del Blanc i negre amb àrees de color puntuals, tènues, tal vegada intranscendents.
De cop he intentat imaginar que em venia al cap quan algú em deia la paraula pintura sense cap altra element contextual. Suposo que com a molts, se m'han creuat les imatges d'una "promenade" (parafrasejant Mussorgski) per algun museu (Prado, Filadores de Velázquez, no sé perquè...), amb el record ja llunyà d'infantesa del dia que els meus pares em van regalar la primera capsa d'aquarel·les plena de molts colors diferents. Es fa estrany parlar de pintura i no pensar en colors, de la mateixa manera que podien sobtar les classes del flautista de bec holandès Kees Boeke als mítics cursos de música antiga de San Lorenzo del Escorial els anys 80, on ell mai no va tocar una sola nota, limitant-se a xiular els exemples amb una acurada tècnica personal o fullejar el magnífic llibre "La visión fotográfica" d'Eduardo Momeñe que fa poc em va ensenyar l'Araceli i observar que l'única foto que hi ha és la de la portada.
Potser si que al final serà veritat que els diferents llenguatges artístics son un mateix, partit en ínfimes porcions pertanyents a una llengua global, superior i inaccessible, exclusiva dels deus, que les muses ens regalen als mortals quan s'atansen a nosaltres.
Gràcies Isabel!

01 d’abril 2011

Un retrat

Ja feia unes quantes setmanes que l'Araceli em va demanar que passés pel platós de l'Escola de fotografia TEC de Mataró on ella dóna classes. Calia preparar uns dissenys de llums i a mi em tocava fer de "conillet d'indies". Finalment vaig trobar un forat en la meva atepeïda agenda, habitual en aquesta etapa que va de Nadal a Setmana Santa, i vet aquí el resultat. No només no es va espatllar la càmera (per la poca fotogènia, clar!) sinó que a part d'una extraordinària nitidesa, va aconseguir crear aquella textura de clarobscur amb la llum que evoca un dels trets característics de la pintura del barroc. Un no és model i per tant dóna pel que dóna, però si que de cop prenem consciència de com el domini de la llum és a la fotografia el mateix que el control del so és a l'instrument. No cal dir que alhora també m'ha servit per trencar el silenci del blog!
Gràcies Araceli per una de les fotos més maques que m'han fet mai.

©Araceli Merino, foto d'estudi, 2011