01 d’octubre 2011

La Ruta Bach

Ha plogut molt des d'aleshores!

Quantes vegades hem sentit tots aquesta expressió quan es fa referència a coses que varen passar fa molt temps, però ja se sap... tots els que ens dediquem a temes vinculats amb el passat ens passaríem el dia parlant de pluges.

Des dels temps de Johann Sebastian Bach ha plogut molt!

La seva existència es va ubicar entre 1685-1750, a les terres de Turíngia i Saxònia, però amb puntuals i significatives estades a poblacions properes a Hamburg i Berlin. L’atzar va fer que l’aspecte quilomètric de la seva vida no tingués els fastos de vides més itinerants i tal vegada amb més projecció universal com les de Mozart o Haendel. Les poblacions on va viure les etapes significatives de la seva vida no abasten més de 200 km de distància que son els que van d’Eisenach (on va néixer) fins a Köthen la població més al nord de Saxònia on va viure. En aquest traçat no hi he comptat les poblacions hanseatikes (com Lüneburg on Bach va fer durant menys de dos anys d’escolà) ni les visites cèlebres com les de Lübeck a Buxtehude ni la de Potsdam a Frederic el Gran de Prússia.

En els nostres dies, la música de Bach ha esdevingut de culte i així també l’aureola de gran mestre musical per a tota la posteritat. Certament, des que Bach va morir ha plogut molt, per tant quin sentit pot tenir avui per a nosaltres rememorar la seva ruta vital? Recórrer les diferents poblacions on viure i compondre? Respondre això és quasi tant difícil com definir el bon gust.

Intentar entendre el seu univers geogràfic, la seva llum, ubicar en un espai físic les obres que va compondre, conèixer el cor de la cultura germànica (Luther, Goethe, Schiller, Bauhaus, etc...), retrobar els espais d’altres compositors (Telemann, Buxtehude, Haendel, Hummel, Mendelssohn, Schumann, Liszt... fins i tot Mozart). Tot plegat respostes inevitablement parcials per intentar entendre l’estranya fascinació que aquell traçat vital genera encara avui en el pelegrí de Bach. Un ordre atzarós facilita l’excusa meravellosa per recorre’l!

Fa poques setmanes que he tornat de fer-ho amb un grup de gent d'Osona empès pel bon amic i excel.lent músic Jordi Domènec i la gent del Museu Industrial del Ter. He de reconèixer que fins a dia d'avui, l'activitat com a flautista de bec i particularment com a divulgador musical tant a la ràdio com en diferents conferències, cursos, màsters i seminaris m'ha deixat l'agenda planxada, sense gaires forats per viatjar. Però una conversa informal ja fa uns anys amb l'apreciada Carlota Garriga (pianista, compositora i directora de l'Acadèmia Marshall) va obrir la Caixa de Pandora. A partir d'aleshores segueixo sense dedicar-me a fer de Cicerone turístic però confesso que malgrat la baixíssima disponibilitat d'agenda, no m'ha importat gens resseguir en noves ocasions el camí de Bach al costat de petits grups de bons melòmans que ho saben fruir, revivint i compartint aquella estranya emoció. La majoria de vegades instigat per l'Associació "Te de Tertúlia" i per la seva directora Conxita Vera. Va ser amb ella, el seu marit i el seu fill (els dos es diuen Josep) uns amics (en Pere i la Caroline) i l'Araceli que plegats vàrem esdevenir pelegrins de Bach per primera vegada.

En aquest camí diferents plaques i escultures evoquen el record de la presència del compositor. Una de les més cèlebres és la que trobem a Eisenach, població on va néixer però que en retrata el seu aspecte de maduresa.


Una estàtua que contrasta amb la impactant i fins i tot trencadora imatge (en el seu moment polèmica) d'un Bach jove assegut amb posat adolescent a l'orgue, que trobem a la plaça del mercat d'Arnstadt ...


...o fins i tot amb una de més nova que trobem a la recent restaurada Divi Blasii kirche de Mühlhausen on un jove Bach ben plantat ens hi dóna la benvinguda.


Ara que potser, la més divulgada arreu és la que tothom tria per deixar constància del final del seu pelegrinatge Bach. La que està al costat mateix de la mítica Thomaskirche de Leipzig on avui descansen les seves despulles enterrades sota l'altar des de 1950 després que l'església de Sant Joan quedés destruïda durant la 2a. guerra mundial.
(Ja em perdonareu la immodèstia però costa molt ser una excepció al tòpic.)

Sempre acabem oblidant però que l'any 1843 Felix Mendelssohn va inaugurar l'estàtua de Bach més antiga del món, just a la façana de la Thomaskirche, avui al costat d'un aparcament de bicicletes.

Es quasi segur que el setembre del 2012 hi tornaré amb un nou grup promogut per Te de tertúlia. Ja compto les setmanes que falten. Mentrestant, sóc perfectament conscient que la transcendència de la música de Bach va molt més enllà de totes les seves escultures o d'un passeig turístic. Però certament fer la Ruta Bach, com qualsevol altra pelegrinatge, genera una emoció especial, alhora que ens referma la sensació que Bach és més aprop del que pensàvem. Vaja... que potser no ha plogut tant des d'aleshores!

©Fotos d'Araceli Merino 2007-2011