02 d’octubre 2012

Tardor

La tardor retorna un any més amb les seves olors de terra humida i de fusta cremada travessades per una llum esbiaixada que fa les ombres llargues mentre ens convida al pensament i la introspecció. És des del gaudi de la solitud acompanyada i des de la introspecció indolent des d'on cada any se'm fa inevitable evocar el record d'aquesta antiga foto de l'Araceli i els versos de l'Alfred Batlle que l'acompanyen.



"I ara m'endinso en aquestes hores de tardor
on la pluja espero en silenci,
on immòbil m'acompanya el crepuscle".

(extret de "Camins de tardor" d'Alfred Batlle)

11 de maig 2012

25 anys de Catalunya Música

Sembla que va ser ahir!

Feia poc que havíem entrat a l'any 1987 quan en un costat de la cartellera d'avisos que hi havia a l'entrada del Conservatori Superior Municipal de Barcelona, al carrer Bruc, hi va aparèixer penjada una petita nota on s'hi podia llegir: "Catalunya Ràdio està promovent la creació d'un tercer canal dedicat a la música clàssica i contemporània. Tots els interessats podeu trucar al telèfon x i demaneu per Oleguer Sarsanedas". Un somni que esdevenia realitat. La voluntat política que havia propiciat el 1983 l'existència dels dos vaixells insígnia de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (Catalunya Ràdio i TV3) començava a empènyer la creació d'una emissora de clàssica en català.

Un grup de més de 300 persones varen respondre a aquella convocatòria, d'on va sorgir el primer equip de locutors-redactors de l'emissora, capitanejats per l'aleshores coordinador, que era el compositor Jesús Rodríguez Picó. Al final d'abril tot estava a punt perquè, el diumenge 10 de maig, un memorable concert de la soprano Victòria dels Àngels al costat del pianista Manuel García Morante donés el tret de sortida a l'emissora. Un concert que a més va representar el retorn d'aquesta soprano al Palau de la Música després de molts anys. Els dies previs ja es podia sentir música sense presentació a la freqüència del 101.5 de l'FM. Però aquella nit, les veus de Sílvia Cóppulo i Josep Cuní varen acompanyar el recital de qui esdevindria la padrina de Catalunya Música. Ja havia començat la singladura!

A les 7.00 del matí següent, el bon dia de Blanca Busquets encetava la primera emissió matinal, preludi del que seria la programació regular de l'emissora on progressivament es van anar fent habituals les veus d'alguns dels locutors veterans de l'emissora i que encara hi segueixen.

Hi havia algunes consignes molt clares en el plantejament d'objectius que havia fet néixer en aquell moment una canal radiofònic d'aquestes característiques i que, a grans trets, podríem resumir en aspectes com: apropar als oients del país la música clàssica i contemporània normalitzant l'ús del català per fer-ne la presentació, estandarditzant noms d'instruments, de formes i particularment una immensa quantitat de títols d'obres fins aleshores sempre castellanitzats. També promocionar l'audició de repertori tant de compositors com d'intèrprets de l'àmbit dels Països Catalans i posar al servei de l'antena la millor qualitat sonora, que en aquell moment passava per apostar pel so digital que oferien els aleshores incipients discos compactes.

Potser una de les circumstàncies més curioses va ser l'oportunitat que Catalunya Música entrés a formar part de l'antiga OIRT (Organització Internacional de Ràdio i Televisió), organització que aplegava majoritàriament, i entre altres, les emissores de música clàssica dels països que integraven l'antic pacte de Varsòvia i que a partir de la caiguda del mur de Berlín, el 1989, va anar frenant l'activitat fins a fusionar-se, el 1993, amb l'actual UER (Unió Europea de Radiodifusió). Durant un temps allò ens va permetre oferir per antena alguns enregistraments espectaculars fets sobretot per les ràdios de països com Hongria, Polònia, Txecoslovàquia o la mateixa Unió Soviètica.

El 1991, l'arribada del nou coordinador, el recordat Pere Burés (que ens va deixar l'abril del 2009), va coincidir en el temps amb l'arribada de les transmissions regulars de les òperes de la Temporada del Gran Teatre del Liceu, de concerts, també de programes amb firma (informatius, pedagògics...) i també, esclar, de noves veus.

L'any 2003 va començar la darrera etapa de la nostra emissora fins avui, encapçalada per Àlex Robles com a coordinador i que ha coincidit en el temps amb l'adaptació de les propostes de Catalunya Música a les noves premisses del segle XXI, com la digitalització plena, l'entrada en la nova dimensió comunicativa que ha representat l'internet 2.0, l'aparició del completíssim web de l'emissora (plenament renovat el 2009), i l'inici de les emissions, des del febrer del 2008, del nostre segon canal, Catclàssica, que emet música d'autors i intèrprets catalans les 24 hores del dia de forma exclusiva per internet.

Tampoc podem oblidar que des del dia 5 de març del 2009 Catalunya Música és membre de ple dret de la Unió Europea de Radiodifusió (UER), un acord que ens permet retransmetre concerts de música clàssica, simfònica i de cambra, entre altres gèneres, de primer ordre europeu i mundial, i també fer promoció dels enregistraments propis a emissores d'arreu del món.

La programació ha anat incrementant de manera progressiva el caràcter informatiu, divulgatiu, les transmissions i retransmissions; i també ha crescut el fons sonor de l'emissora, la interacció amb internet... Tot això ha comportat l'arribada de nous companys en tota mena de tasques, tant d'antena, com tècniques, logístiques i administratives, i hem treballat de manera constant amb els companys d'altres departaments de Catalunya Ràdio. En definitiva, un equip humà que, 25 anys després, continua garantint que les fites plantejades aquell 10 de maig del 1987 s'assoleixen dia rere dia, però amb el punt de mira sempre posat en el demà.

Franz Joseph Haydn, l'any 1790, ho va deixar ben clar quan va dir "La meva llengua l'entenen arreu". Catalunya Música té clara aquesta vocació universal i és per això que avui ha esdevingut molt més que una simple emissora de música clàssica i contemporània. Al fet meravellós de l'audició constant de les obres més importants del repertori més universal de tota la història de la música, de la més antiga a la més d'avantguarda, s'hi suma la promoció de l'activitat musical del país, dins i fora de les fronteres (cada cop son més els oients que ens acompanyen des d'arreu del món a través d'internet). També hem esdevingut una finestra del que passa a fora, un punt de trobada per a la reflexió musical amb els protagonistes, una eina de mesura de l'estat de la música al país, un valuós instrument per a la normalització de l'ús del català en aquest àmbit, i una llarga llista d'arguments més. Encara que en última instància, segurament per a molts, Catalunya Música fa veritat allò que l'escriptor Pascal Quignard li feia dir a Saint Colombe en el film "Tots els matins del món": "...La música hi és simplement per parlar de tot el que la paraula no pot dir...".

Tenim clar que... només fem 25 anys! Només, sí. En són molt pocs. El camí és llarg, apassionant i us prometem que tenim moltes ganes de seguir-lo fent, però sempre amb vosaltres. No pot ser d'altra manera. El que fa que la ràdio sigui de veritat és la vostra companyia. Dia rere dia, l'equip de Catalunya Música anem descobrint veritables joies (músiques fantàstiques, interpretacions increïbles, concerts sensacionals...) i el fet que vulgueu compatir-ho us fa els veritables protagonistes d'aquest aniversari que, per tant, també és el vostre. Alcem la copa plegats per dir-vos de tot cor, amb veu alta i clara... moltes gràcies i per molts anys!

27 de gener 2012

L’ADÉU A GUSTAV LEONHARD O EL CAPVESPRE D’UNA ERA

(Aquest article l'he publicat a la Revista de programació de Catalunya Música, febrer 2012)



Suite de Jacques Duphly i Variació n. 25 (bis) de Les Variacions Goldberg de J. S. Bach
últimes interpretacions en públic de Gustav Leonhardt
al Theatre des Bouffes de París
en el seu darrer concert el dia 12 de desembre de 2011.

Era un Bach prim, assegut d’esquena a la càmera, davant d’un clavecí de doble teclat, en un primer pla on la mirada de l’espectador anava cap a les dues mans que estaven tocant, davant d’una partitura en edició facsímil, la infinita cadència final del primer moviment del Concert de Brandemburg n. 5. En acabar la cadència, després de quasi quatre minuts, el pla s’obria i apareixien a la imatge la resta de músics tocant plegats el final d’aquell fragment. Aquella va ser la primera imatge que molts recordem de Gustav Leonhardt. Pertany al film “La petita crònica d’anna Magdalena Bach” filmada el 1968... on Leonhardt efectivament feia de Bach! No sabem si mai va compondre alguna cosa, però tant li fa. Per molts, Leonhardt era una mena de Bach del nostre temps, si més no, l’ambaixador més genuí de la seva música.

Inici del film "La petita crònica d'Anna Magdalena Bach" (1968)
Gustav Leonhardt interpreta la cadència final del Concert de Brandembuirg n. 5 de J. S. Bach

El passat dilluns 16 de gener es va promoure un concert d’homenatge a la memòria l’oboista americà Bruce Haynes al Koorenhuis, Centre Cultural de La Haya. Gustav Leonhardt havia confirmat que hi tocaria, plenament conscient que havia recaigut en un càncer, del que ja s’havia recuperat previament i pel que aquesta vegada no s’havia volgut tractar. El 12 de desembre anterior ja havia fet el seu darrer concert al Théâtre des bouffes de París i per tant tot feia pensar que seria la seva darrera aparició pública. El destí no va ser generós. Gustav Leonhardt moria aquell mateix dilluns a Amsterdam. Tenia 83 anys.

Bruce Haynes, que l’any 2007 havia publicat el llibre “The end of early music” (La fi de la música antiga) on reflexionava sobre l’estat actual de la situació de la interpretació amb criteris històrics, havia mort uns mesos abans: el dia 11 de maig de 2011 a Montreal (Quebec). Mentrestant, Franz Brüggen acabava de superar in extremis una greu afectació estomacal, Nikolaus Harnoncourt havia anunciat una dràstica reducció d’actuacions limitant-les a l’àmbit austríac, Montserrat Figueras ens deixava a Bellaterra el passat novembre i podríem seguir la llista. Dades, simplement dades. Aplegades, però, semblen configurar tots els elements semiòtics d’un veritable final d’era, on el nom de Leonhardt hi brilla indiscutiblement com la llum orientadora de l’estrella polar, més enllà d’aquella sobrietat de perfil calvinista holandès que sempre va marcar la seva actitud. El diari “Le Monde” fins i tot va fer un suggerent paral.lelisme entre la seva personalitat i la del pianista rus Sviatoslav Richter a qui definien com a misteriós i introspectiu sense concessions. Igual que Richter, Leonhardt parlava poc, menys encara quan es tractava de mostrar els seus pensaments o sentiments més íntims.

Leonhardt havia nascut a 's-Graveland, al sudest d’Amsterdam, el 30 de maig de 1928. Després de viure la seva joventut entre les penúries de la guerra, va estudiar clavecí amb Eduard Müller a la Schola Cantorum Basiliensis des de1947 a 1950. aleshores anaria a estudiar musicologia a Viena. El 1954 ja era professor del Conservatori d’Amsterdam i a partir de 1959 va ser l’organista de la Waalse kerk (església Valona) d’amsterdam fins el 1982. També el 1954 va començar la seva singladura el Leonhardt Baroque Ensemble format per una colla d’històrics referencials com el contratenor britànic Alfred Deller, la seva dona Marie Leonhardt (nascuda a Suïssa el mateix 1928 i que l’ha sobreviscut), Eduard Melkus (violí), Alice Harnoncourt (violí, viola), Nikolaus Harnoncourt (violoncel) i Michel Piguet (oboe), del qual en sorgiria temps després el projecte d’enregistrar la integral de les Cantates de J. S. Bach per a la firma discogràfia Teldec, conjuntament amb Nikolaus Harnoncourt, intentant reproduir tots els arguments amb que Bach les havia creat: criteris interpretatius, instruments originals o reproduccions, dispositiu vocal similar al que Bach tenia a la Thomaskirche de Leipzig a l’època i fins i tot la logísitca dels assajos. El projecte va començar el 1971 i va durar fins el 1990. Per la mateixa època, Deutsche Grammophon havia refusat aquell projecte discogràfic apostant per Karl Richter. En aquesta trajectòria discogràfica tampoc no hi pot ser aliè el record de les gravacions mítiques a trio que Leonhardt va fer al costat de Frans Brüggen (flauta de bec) i Anner Bylsma (violoncel barroc) i que van esdevenir tota una revelació per gran quantitat de joves intèrprets d’arreu del món que van veure en la força d’aquelles interpretacions una veritable inspiració a l’hora de triar la seva pròpia trajectòria musical. Aviat també arribaria el ja esmentat film “La crònica d’Anna Magdalena Bach” dirigit el 1968 per Jean-Marie Straub i Danièle Huillet, filmat amb una sola càmera i en blanc i negre. Pel•lícula sòbria, com el mateix Leonhardt, que aviat va triomfar en moltes sessions de cinema del que aleshores es definien com d’art i assaig, en un temps en que Europa vehiculava la seva avantguarda a través de formats poc acomodaticis com aquell. A més, Leonhardt fent de Bach! En aquest sentit ell sempre havia estat rotund: Bach era “...el geni més gran que mai ha existit en la història de la música". No obtant això, el seu terreny de recerca va ser ampli particularment entre autors del segle XVII i principis del XVIII, aleshores desconeguts com Louis Couperin, Leroux, Chambonières, Böhm, Ritter o Reincken entre molts altres.

Leonhardt fa anys va admetre "No estic interessat en el so modern". Creia fermament en el que feia i sempre va ser fidel a la seva essència i als seus principis, renunciant fins i tot a les temptacions mediàtiques i les alegries econòmiques que podien haver-li representat el fet de dirigir orquestres i repertoris foranis al seu àmbit. Mozart era la frontera i la subtilesa del clavecí el seu millor discurs: "Quan l'oïda del públic s’adapta al nivell de refinament del seu so, el clavecí esdevé un dels millors instruments". No li agradava gaire la música de Haendel a qui considerava que havia escrit per a un públic massiu. A partir d’aquí no ens costarà gaire entendre que en certa ocasió comentés que mai toleraria un públic que necessités "una mica més de sucre en lloc de sal". Heu provat mai de comparar la seva versió de les Variacions Goldberg de Bach amb la que el pianista Glen Gould va enregistrar el 1981?

En un vell article publicat a “The guardian”, i recuperat fa poc, el pianista i clavecinista Lionel Salter descrivia Leonhardt com “Una figura de cabells platejats, amb el front alt i la cara llarga i escarpada, que s’apropa al clave amb reverència, elevant la tapa del taüt de forma gairebé fúnebre per donar vida a la música d’aquells compositors morts fa molt de temps, causa que sempre va defensar amb passió reservada...” afegint més tard que en els darrers anys “....mostrava un aire d'ocasió i precisió. Sense somriure, però sempre cortès, amb l’actitud serena d'un sacerdot auster, i la discreció d’un aristòcrata europeu menor. Només de tant en tant podria fer aparèixer un indici de sorpresa, com podia ser la interpretació d’un ragtime després d’haver tocat un programa dedicat a Scarlatti. Però això era l’excepció i no pas la norma...”.

En el concert a París el desembre passat, després d’anunciar-se en veu baixa que seria la seva darrera actuació, Leonhardt va incloure al programa obres de Ritter, Purcell, Duphly, d’Anglebert. Es va acomiadar amb la la Variació n. 25 de les Variacions Goldberg de bis. Va tocar com sempre... com mai cap altra clavecinista probablement aconseguirà emular... elegant, amb un tempo lliure però controlat, amb una nítida articulació que deixa sentir de forma clara tots els batiments dels trinats i dels mordents, donant a cada expressió l’esperit just, perfecte i sempre humilment al servei de la música, amb el seu aspecte sobri, com si hagués de tornar l’endemà. Només cal tancar els ulls per entendre.

Malauradament ell els ha tancat per sempre!