Història de la música a Casa Elizalde

El proper dimecres dia 7 d'octubre, a les 8 del vespre, començo un any més el curs de història de la música a la Casa Elizalde de Barcelona, un curs conduit de dalt a baix amb un clar esperit de divulgació musical. Així, durant 10 dimecres de tardor (octubre-desembre), després 10 dimecres d'hivern (gener-març) i 5 dimecres de primavera (abril-maig), un any més anirem resseguint tota la història de la música des dels temps del Cant gregorià fins als "ismes" de l'avantguarda musical sorgits després de la 2a. guerra mundial. Fins aquí seria la nota periodística per a una agenda cultural. Però, any rere any, el curs de la Casa Elizalde esdevé un moment especial consolidat per la quantitat de temps que es ve mantenint. L'inici d'aquest periple va ser poc abans de l'estiu de 1993, quan els amics de Joventuts Musicals de Barcelona, la Carlota, en Joan, en Norbert... em van comentar que es voliz dinamitzar l'aleshores jove Centre Cívic del carrer València impulsant uns cursos regulars de diferents temes, entre els quals el de història de la música. Poc podia imaginar que setze anys després la meva cita a l'eixample els vespres de dimecres seguiria intacte. La idea inicial era fer un curs antològic i els anys següents seguir fent cursos més específics seguint el format trimestral típic del Centre. Veient la reacció de les 25 primeres persones que van venir en aquella edició incipient se'm va acudir de proposar a l'aleshores director del Centre, en Ferran, de mantenir el mateix temari pel curs següent... i així estem a dia d'avui.

Algunes coses han canviat: dels quatre cursos que hi havia aleshores en paral·lel ara s'ha passat a més de 150. Del paradís de pau i tranquil·litat d'aleshores hem passat a onades de persones assedegades de cultura que, sobretot en les hores de canvi de xerrada, farceixen literalment els passadissos. S'ha millorat l'equipament, hi ha aire condicionat... Però el millor és que l'esperit segueix essent el mateix. La gent que ve amb un sincer afany cultural, el silenci profund i respectuós de les xerrades, les mirades d'interès en el tema, l'entusiasme de dones i homes (majoritariament dones) de totes les edats que a la sortida et parlen amb entusiasme sobre el darrer disc que s'han comprat o del concert al que havien assistit el cap de setmana anterior. Al cap em venen un bon grapat de noms de persones fantàstique que hi han passat i de les que jo també he après, més del que ells es pensen... però no els citaré perquè segur que me'n deixari molts. Masses!

Recordo perfectament que quan vaig començar a estudiar música a l'Escola de Música de Mataró, a part de bons mestres, el valor més gran va ser trobar un grup de companys amb qui compartir l'interès per aquest miracle de llenguatge que anomenem música. Aquell esperit tant genuí i profundament engrescador el segueixo trobant ara en alguns dels cicles de xerrades que tinc l'oportunitat de fer durant el curs a diferents indrets de Catalunya, però entre ells sens dubte hi ha la Casa Elizalde... que per a Barcelona i la resta del país ha esdevingut, més que un fenomen, un miracle en el context més genèric del món de la cultura de casa nostra. Un mèrit cre que compartit per tothom des de la directora, la Míriam que fa molt bona feina, fins al darrer matriculat del curs, passant per l'equip humà que treballa a la Casa.

El dimecres dia 7 d'octubre tornaré a començar explicant per 17a. vegada quin és l'origen etimològic de la paraula música... i per 17a. em fa ilusió pensar que plegats tornarem a descobrir que és veritat que la música és el veritable llenguatge de les muses.

Fotografia que em va fer l'Helena Agell a l'aula on fem història de la música, de cara a l'Exposició commemorativa del 25è aniversari de la Casa Elizalde com a centre cívic, l'octubre de 2008, on hi havia fotos de 24 persones més (alguns d'ells companys i bons amics) totes relacionades amb el centre.

En el 250 aniversari de la mort de Georg Friedrich Handel

Händel haus (casa natal de Handel a Halle)

El dia 6 d’abril de l’any 1759, amb 74 anys d’edat, Handel va assistir a la darrera interpretació del seu oratori “El Messies” on fins i tot encara hi va interpretar la part del baix continu des del clavecí. Aquella partitura l’havia reconciliat amb el púbic anglès després de la caiguda en desgràcia de les seves òperes italianes: la darrera, “Deidàmia” estrenada el 1741, havia estat un intent d’òpera còmica que va fracassar de manera sonada. De fet, a meitats de la dècada de 1750 ja s’havien deixat d’interpretar les seves òperes a la capital anglesa i no hi van tornar a sonar fins al segle XX. Coincideix que l’oratori “El Messies” es va estrenar l’any següent, l’abril del 1742, en un concert benèfic al New Music Hall de la Fishamble street de Dublín quan Handel passava per un dels moments més baixos de la seva popularitat. L’èxit inusitat d’aquella partitura rodona, brillant i atípica dins del seu catàleg, va ser el revulsiu. L’estrena a Londres un any més tard havia de confirmar les felices expectatives. Sembla que fins i tot el rei Jordi II s’arribaria a aixecar impressionat en sentir el cèlebre cor de l’ Al•leluia al final de la segona part. Les estrenes dels següents oratoris (Samsó, Judes Macabeus, Alexandre Balus, Salomó, Teodora, etc...) van acabar de fer renéixer de les seves cendres la glòria handeliana. Jefté, estrenat el 1752, no hauria estat la seva darrera gran composició si no hagués estat pels problemes de cataractes que li van dificultar el treball creatiu.

Dos anys abans Johann Sebastian Bach havia mort de forma sobtada a Leipzig. La posteritat sembla haver establert un vincle crònic entre les dues figures. Clar que les circumstàncies semblen haver-ho propiciat... van néixer amb un mes de diferència (febrer-març de 1685) i a només 160 quilòmetres de distància (aproximadament la mateixa que hi ha entre Lleida i Barcelona).. Bach a Eisenach (Turíngia) i Handel a la casa del la Grosse Nikolaistrasse, 5 de la ciutat de Halle (Saxònia), lloc on avui hi trobareu el Museu de la Händel Haus. Els seus destins, però, van ser nítidament diferents. Per a Bach “...soli Deo Gloria”, mentre que Handel va centrar una bona part dels esforços creatius en prodigar-se com a ambaixador de l’òpera italiana a Londres, clar que en aquest àmbit hi ha molts matisos. Sigui com sigui, mentre Bach sembla enfocar la seva música cap al cel, Handel ho fa cap a la terra.

En aquell 1750 Handel havia restablert la seva relació epistolar amb un vell amic, el també compositor quatre anys més gran Georg Philipp Telemann, després de molt de temps de silenci. S’escriuran en francès i es tractaran de vostè, un tret que revela la mena de formalismes que es desprenien de l’educació refinada de l’època. Coneixedor de l’afició per les plantes exòtiques de Telemann, Handel li envia llavors des de Londres. L’intercanvi de missives encara va continuar alguns anys mes.

L’abril de 1759, Handel no gaudia d’una salut gaire òptima però era un home conegut a Europa i reconegut pel seu entorn. En l’àmbit privat, una de les seves preocupacions era la d’ajustar al detall els diferents aspectes del seu testament al qual, després de la primera redacció, hi va afegir encara 4 modificacions o codicils. Entre altres detalls destaca el fet que deixés el manuscrit original de l’oratori “El Messies” en dipòsit al Foundling Hospital (Orfenat de Londres) amb tot el que això podia representar de beneficis per a la institució. El periodista vienès del segle XX Stefan Zweig fins i tot suggereix que Handel probablement mai no va guanyar un duro amb aquella partitura que li havia de concedir la universalitat. També va llegar mil lliures a la Societat per a l’ajuda als músics arruïnats, entre altres coses...

L’historiador Charles Burney apunta que un dels darrers desitjos de Handel era morir en Divendres Sant “... per poder trobar-se amb el bon Déu el dia de la seva resurrecció..”. Quasi ho va aconseguir. El traspàs es va produir el dia 14 d’abril, Dissabte Sant, d’aquell 1759 a la casa de la Brook Street, 25 de Londres, on Handel vivia des de l’estiu de 1723 i on avui hi trobareu el Handel House Museum.

L’enterrament es va fer el dia 20 d’abril a l’abadia de Westminster on encara descansen les seves despulles. Segons el diari London evening post “... es va calcular que no hi havia menys de 3000 persones assistents al sepeli...” .

(Article publicat a la Revista de programació de "Catalunya Música", del mes d'abril de 2009).

Haiku

El vent del matí
mou els finestrons de fusta
i la meva ànima.

(Paràfrasi sobre un haiku del poeta japonès Ransetu del segle XVIII)