Bach, però com... Miquel?

Una vegada, ja fa uns anys tot sopant a Vic, l'apreciat Miquel Martí i Pol (1929-2003) em va preguntar perquè Bach era tant important.
Amb l'aparent seguretat d'aquell que porta ja un grapat d'anys en contacte amb la música del gran mestre, de qui ha tocat totes les seves Sonates per a flauta en concert, fins i tot una bona colla de Cantates (208, 96, 161, 106, etc...) i algun Concert de Brandemburg (n. 4), amb la confiança d'haver fet nombroses xerrades i seminaris a l'entorn del compositor de Turíngia, em disposo a respondre, quan de cop... el silenci sobtat. Immediatament un somriure de circumstància. Uff! Que dir? Com explicar-ho? On son les paraules? Fer potser una disquisició sobre les excel•lències del seu inhumà domini del contrapunt? Tal vegada una anàlisi de tots els elements dels diferents corrents musicals de l'Europa del seu temps que conflueixen de manera intel•ligent sota el sedàs de la seva genialitat? Qui sap si parlar de la commoció espiritual que sempre genera l'escolta de determinats fragments monumentals fustigadors de l'ànima? (com la petició de pietat d’àries com l' Erbarme dich mein Gott) Fer referència a les pinzellades d'esoterisme sonor sorgit de les constants i fascinadores figuracions melòdiques? O també una clicada d'ull a la intel•lectualitat de les constants correspondències numèriques, o dels jocs estructurals mentre ens proposa allò de "Quaerendo invenietis"? Apel•lar a la música en estat pur? Al crit universal present a cada compàs de la seva obra...? Han passat gairebé deu anys d'aquella nit. Fins i tot he tingut la sort de poder fer un parell de vegades la Ruta Bach, trepitjar per tant la mateixa terra, veure la mateixa llum i sentir algunes de les seves obres al mateix indret on les va escriure. Miquel, ja no recordo que et vaig dir. Segurament és millor oblidar-ho. El problema és que si ara t'ho pogués tornar a respondre tampoc sabria per on començar. Segueixo tenint present, i ja em perdonaràs, el suggeriment que Peter Gammond feia en aquell petit i lúcid opuscle titulat "Como dárselas de entendido en música": "Si vostè es topa amb algú que li parla de Bach el millor que pot fer és marxar corrents o estar callat ja que probablement es tracti d'un bon coneixedor. De tota manera, si vostè no se'n pot estar provi de dir de tant en tant "Ah, Bach" però canviant les entonacions...". Amb una mica de sort no m'esborraries de la teva agenda i seguiries escoltant Catalunya Música pels matins.

P. D.
La foto que acompanya al text mostra un fragment d'un dels finestrals actuals de l'església de Sant Tomàs de Leipzig.

Nadal

Ni la brisa suau, ni l’hivern marcidor, fan mai prou fressa en un matí silent, tranquil, de profunda serenor com aquest. L’aparent indolència del moment aixopluga el so tranquil de les velles campanes que encara sonen, malgrat que la resta de dies ja ni sentim. De cop pensem que potser en el seu dringar hi ha encobert un missatge certament emotiu: A casa d’un fuster hi ha hagut naixement. També a casa del pagès, a casa del transportista, a casa del mestre, de l’administratiu, del músic, del botiguer, de l’informàtic, del funcionari... Sempre és motiu de joia! Per això els amics i familiars, com aquells pastors d’aleshores, en processó anem a compartir una vegada i una altra la mateixa il·lusió de conèixer el nou nat amb l’alegria que ens evoquen les campanes.
Cants de Nadal que ens recorden que en el fons tots plegats som algun d’aquells pastors que fa més de dos mil·lennis van anar amb la samarra i, de ben segur, amb un gran somriure, a oferir el seu caliu al petit nou nat amb presents i cançons. Melodies invocadores de l’escalfor humana, del retrobament, del record, de la pau, que cada any retornen per recordar-nos que una pobre i humil donzella, pastora, havia de fer dormir el seu fill en la serena pobresa d’un pessebre
Han seguit caient molts fulls de calendari, han passat dies i anys, ha plogut molt... i encara avui, mentre mirem el pessebre, tots plegats ens veiem reflectits en un d’aquells pastors a saber... la castanyera, el llaurador, la filadora, el pescador, el rabadà... Avui, de la mateixa manera, mentre sentim a la ràdio o pel carrer un ram de nadales, segur que entre elles hi trobarem la nostra, la que ens porta el somriure del record de tants moments compatits de calidesa, l’evocació interior de les persones que estimem, les que arriben i les ja no hi son, la barreja intensa de sentiments contradictoris d’alegria i tristesa, tal vegada la que en el fons del cor ens fa entendre en mig de tanta buidor comercial i sense saber gairebé el perquè, quin és el veritable esperit del Nadal. Tal vegada el que va empènyer els vells pastors, bons minyons, que caminaven i encara caminen cap a Betlem pels torturats corriols d’un desembre congelat en que mai no desglaça.

"Allà on floreixen els llimoners..."

La mirada se'ns perd a l'horitzó en llegir aquesta frase de Goethe... vers on hi flairen la llum, la brisa, la natura, el mediterrani, l'esperit primaveral i l'ànima que reneix.
Goethe parlava d'Itàlia on, a part dels llimoners, també "...les taronges daurades espurnegen en el fullatge fosc i on una brisa suau bufa des del cel...". La saviesa popular repeteix que... la llum és vida... i sentir-nos vius és el que ens fa desplegar tota la capacitat de mirar l'horitzó i sentir. Que porta sinó Goethe a evocar la terra de somni a partir de la contemplació horitzó enllà? La terra on poder fugir, fugir i renéixer? L'etern somni, la "invitació al viatge" de Baudelaire, potser el nord enllà d'Espriu, tal vegada portats pel zèfir, dolç vent de l'oest, esperat missatger de primaveres.
El bon temps ens convida al viatge a la terra on cadascú hi troba els seus llimoners, un llogaret propi, particular, exclusiu. Tant se val com s'hi va, ni la dificultat del camí, si plou o pedrega... res és prou important. Només cal que els llimoners hi floreixin.

Amb el temps fred vingut...

El diumenge dia 21 de gener vam acomiadar la disfressa de primavera amb que enguany l'hivern va arribar i això que el carnestoltes no és fins a finals de febrer... Tothom parla del canvi climàtic i l'escalfament de la terra. Un bon amic em deia l'altra dia que el nostre temps ve marcat per la dictadura de la ciència. "T'imagines que l'hivern de l'any que ve es produissin les temperatures mes baixes en cent anys?", i afegia... "Aleshores també serà culpa de l'escalfament de la terra?". No vaig saber que dir. Suposo que com de costum el temps seguirà esdevenint degotall de problemes i alhora de solucions.
El fred ha arribat coincidint amb el final de l'any Mozart i amb l'adveniment d'una celebració no menys estimada... el 400 aniverari de l'estrena de "L'Orfeo" de Claudio Mnteverdi. Va ser al davant d'una quarentena de persones en el saló d'una de les ales laterals del palau ducal de Mantua, el dia 24 de febrer de 1607. Poc podien imaginar el petit grup d'aristòcrates i d'artistes que hi va intervenir, la repercussió que aquell acte, fet gairebé en el que podríem considerar l'estricte intimitat, havia de tenir per la posteritat. Clar que no va ser la primera òpera que es representava, com s'ha dit en algun mitjà de comunicació. Ja feia 10 anys que el compositor Jacopo Peri en col.laboració amb el poeta Ottavio Rinuncini havien elaborat el primer experiment en aquest sentit... "Dafne", estrenada a Florència el 1597. L'impacte va ser suficientment gran com perquè tres anys després, el 1600, els Medici propiciessin la interpretació d'una segona partitura seguint aquell mateix disseny de teatre recitat-cantant (amb nobile sprezztura di canto com defensava Caccini) sobre el nou invent del baix continu. Es casava Maria de Medici amb el rei Enric IV de França i novament el tàndem Peri-Rinuncini es van ocupar de compondre la nova obra, "Euridice". El destí ha fet que no conservem la partitura de "Dafne" però si en canvi la d' "Euridice". El duc de Mantua, Vincenzo Gonzaga, present en aquesta darrera interpretació, va demanar al seu compositor, Monteverdi, que preparés una nova música per aquella mateixa història set anys més tard. El motiu era també el casament de la seva filla. Així va néixer "L'Orfeo", sens dubte la primera gran òpera de la història de la música. Una pàgina amb tots els ets i uts (cors, dansa...).
Haver tingut l'oportuninat d'haver participat com a flautista en la interpretació d'aquests dos títols, ha estat una de les més grans lliçons de puresa, d'autenticitat musical i d'honestedat expressiva que sóc capaç de recordar. No desaprofiteu l'ocasió de lluitar contra el fred inclement d'aquest hivern escalfant la vostra ànima tot llegint els poemes d'Allessandro Striggio mentre la música de Monteverdi us va captivant de forma irreversible. Sentireu com reviu el veritable poder d'Orfeu. De debò!

Silenci

Ja ha tornat la tardor.
Fins ara... mesos de silenci. De llum. Molta llum, des de l’hivern passat quan albirava amb força l’any Mozart.
Sembla que l’excés de feina és lleugerament incompatible amb la inspiració i l’estiu omple de llum la retina i als llatins ens llença al carrer.
Ara, quan tornen les ombres llargues, sembla que tot plegat torna a convidar a la reflexió, al món de les idees, a retrobar tota aquella música que a cau d’orella ens reactiva l’electricitat de l’ànima i ens fa sortir al matí... o al capvespre, amb el somriure del que ha trobat almenys espurnes del que veritablement dóna sentit i encant a la seva vida.
L'any que ve, 2007, els aimadors de la música antiga tindrem una petita excusa per celebrar: el 400 aniversari de l'estrena de l'Orfeo de Monteverdi. Si voleu, la consolidació de la nova estètica del barroc. Aleshores, el melòmans viatgers hauran de canviar Salzburg i Viena per Mantua, Florència i Venècia, encara que per viatjar a tots aquests llocs o bé per escoltar a Monteverdi, no cal esperar al 2007.

FEBRER

Viatge d’hivern. Cal trobar el camí sota la neu. La primavera s’acosta. Mentrestant fa fred. Molts dies de silenci. El temps és un material valuós.
Ara és Mozart qui ens escalfa l’ànima. Semblava impossible que després de 15 anys de l’anterior aniversari d’aquest compositor es pogués tornar a repetir la mateixa moguda. Doncs si! Així ha estat! En un principi podia fer mandra i més quan la dosi oportuna de Mozart ja l’anem prenent regularment sense necessitat que sigui cap aniversari. Però quan la seva música comença a sonar... ja està! Connexió, hipnosi, seducció... Perquè? Naturalitat, honestedat i bellesa en estat pur. Hauré de penjar alguna partitura de Mozart arranjada per a flautes de bec, oi?

Contemplació tardoral

Els dies van que volen. Ja ha arribat el dia de Santa C ecília d'enguany. Sembla que era ahir que encara entrava per la finestra del meu despatx el flaire de les castanyes de la paradeta que hi ha just sota de casa i ara ja estem, com qui diu, encarant l’arribada de la setmana de l’aqüeducte, com es diu habitualment al pont de la constitució. Josep Pla deia que la tardor és una estació perfumada... i és cert, encara que a vegades els encostipats ens impedeixen de percebre-ho. També la velocitat amb que estan passant aquests dies de novembre no hi ajuda gaire, ni la llum indolent dels capvespres prematurs, ni l’extraordinària bellesa amb que es mostren les llums al cel de la posta, ni un meravellós concert de Paul Badura Skoda tocant les darreres obres per a piano de Mozart dins l'exitosa XXIV Setmana de Música Antiga de Mataró, ni la mort del profundament admirat Pare Ireneu Segarra (1917-2005) de Montserrat (proveu d'escoltar el seu enregistrament de la Missa Salisburgensis).
Però en aquest llistat de motius pels quals no he pogut està més atent a la Bec web, tampoc hi son aliens ni els meus propis concerts, ni els cursos i xerrades que faig, ni algunes converses èpiques amb els meus amics freakis, ni les gravacions que he hagut de fer i d’escoltar, ni trobar per fi els famosos 30 segons enregistrats el 1889 per un enginyer de l’empresa d’Edison amb Johannes Brahms interpretant la seva pròpia dansa hongaresa n. 1 amb piano... que, per cert, he afegit a la secció de curiositats de la pàgina d’enllaços.
Davant de tot això la temptació seria parlar de Carpe Diem, però no ho faré. Em conformo en parlar simplement de contemplació. La tardor és un bon moment per a la contemplació, sobretot si pot ser indolent, de la natura i al capvespre. A més, aviat “la neu ens cobrirà el camí...”.

Octubre

Com acostuma a ser habitual durant les dates de curs/temporada... el temps, per molts, és un bé escàs! Fa temps que tinc ganes de repassar tots els enllaços de la web per comprovar que estiguin al dia, però és una feina complexa ja que sovint deixen de funcionar temporalment però després tornen a estar actius, encara que potser en una altra adreça. A més, alguns enllaços son tant francament bons que és una pena perdre’ls la pista. En aquest sentit puc destacar el canvi de la millor web del món dedicada a la flauta de bec, la Recorder Home Page de l’australià Nicholas Lander, que ha canviat la seva adreça històrica. No cal patir ja que a la web antiga hi ha un perfectíssim redireccionament automàtic i, com no, a la Bec Web ja està modificada. Però aquest no és l’únic. A la secció de d’Utilitat (particularment a la de descàrrega de programari) també hi ha revisions i novetats.
Però el que més m’engresca en aquest moment és seguir ampliant la secció de partitures d’edició pròpia en format PDF, a la pàgina de Midis i partitures. Curiosament els col·legues flautistes llatinoamericans semblant mostrar-hi un interès especial, o almenys així ho testimonien.
Afortunadament ja han arribat les pluges tant esperades en temps de sequera, perquè la English translation de la Bec Web no sé quan arribarà. No m’ho he plantejat seriosament encara.
Per acabar, agrair-vos sincerament el recolzament i tots els comentaris amables que segueixo rebent malgrat la modèstia de la web. Son un incentiu a seguir mantenint-la després de més de cinc anys.

Comença el nou curs 2005-06

Quina llàstima que les vacances s'acabin, però ja estem acostumats de cada setembre. Per alegrar l'arribada de la tardor estic intentant penjar algunes partitures per a conjunts de flautes de bec en format PDF, seguint així la petició que m'heu fet alguns de vosaltres a qui no us agrada treballar amb fitxers MIDI. Per cert que la "Sonata a 7" de Schmelzer, fins i tot un recull de 5 "Correntes a 4" de Selma ja estan penjades, i a la zona d'editors de partitures (Secció d'enllaços) els aimants del Finale hi trobareu una petita sorpresa, però no sé si per gaire temps. Òbviament no depen de mi.
Ara ja només falta que plogui una mica i així a veure si la música de la natura ens inspira una mica més a tots plegats.

Joan

Final del Curs de Música Antiga de Solsona 2005

Acabo d'arribar de Solsona on, com cada any, hem fet una vegada més el Curs Internacional de Música Antiga. A destacar enguany la nudrida presència de flautistes de bec. La suficient com perquè haguem pogut interpretar plegats en un concert al claustre de la Catedral, una obra emblemàtica per a la flauta de bec en la història de la música... la Sonata a 7 flauti de Heinrich Schmelzer, conjuntament l'Ànnia, la Bàrbara, la Rosa, la Isabel, en Francesc, l'Eugeni i jo mateix. L'èxit del curs i alguns comentaris dels col.legues flautistes em fan plantejar de crear una secció de partitures en format PDF, potser més fàcil d'usar que l'actual de Midis. Sembla obvi que si va endavant, la primera partitura haurà de ser aquesta Sonata que Schmelzer va escriure durant la segona meitat del s. XVIII (abans de 1680) original per a 7 flautes de bec. Per cert que avui el manucrit original es conserva a Upsala (Suècia).
He de trobar temps per posar-m'hi, està clar, ja que també tinc pendents de fa temps algunes traduccions de documents d'època.
Tot arribarà, encara que no sé quan.

Joan

dimarts 12 de juliol de 2005

Benvolgut lector

Fa temps que volia volia engegar un petit vehicle de connexió amb tu, més enllà de les diferents opcions que t'ofereixo amb tota la modèstia del disseny senzill, alguns em diuem que fins i tot antiquat, que mostra aquesta BEC WEB.
La "bec web" la vaig crear en els primeríssims dies de l'any 2000 pensant en la possibilitat d'oferir a tothom que ho volgués algunes eines vinculades al món de la flauta de bec i de la interpretació històrica que jo ni les hagués somniat quan vaig començar a fer concerts l'octubre del 1980, aviat farà 25 anys.
Ara, els bitàcoles ens permeten un nou vehicle de connexió. Val la pena aprofitar-ho.
Et prometo que per sobre de tot, el que trobaràs en aquesta modesta web és il·lusió en estat pur. Disculpa la simplicitat estètica, i els errors que hi puguis trobar. Diga-m'ho i procuraré corregir-ho.

Seguirem en contacte.

Joan Vives