La lucidesa pedagògica de Schönberg

 En aquestes dates nadalenques, en que molts aprofitem el moments de calma per reconciliar-nos amb llibres pendents, he retrobat un clàssic... "El tractat d'harmonia" d'Arnold Schönberg. En rellegir el pròleg he recordat com d'inspiradores i lúcides son les seves reflexions, escrites el juliol de 1911 quant tenia 37 anys, i perfectament vigents un segle més tard i sempre. Us les deixo transcrites aquí, per si us poguessin ser útils.

PRÒLEG DE LA PRIMERA EDICIÓ

Aquest llibre l’he après dels meus alumnes.

Quan jo ensenyava, no em vaig proposar mai dir a l'alumne només “allò que jo sabia”. Més aviat buscava allò que l'alumne no sabia. No obstant això, no era aquesta la principal qüestió, tot i que jo, per això mateix, ja estava obligat a trobar alguna cosa nova per a cada alumne. Sinó que m'esforçava a mostrar-li l'essència de les coses des de la seva arrel. Per això no van existir mai, per a mi, aquestes regles que tan acuradament instauren les xarxes al voltant del cervell de l'alumne. Tot es resolia en instruccions tan poc obligatòries per a l’alumne com per al professor. Si l'alumne en pot prescindir, millor. El professor, però, ha de tenir el valor d'equivocar-se. No s'ha de presentar com un ésser infal·lible que tot ho sap i que mai erra, sinó com una persona incansable que busca sempre i que, potser, de vegades troba alguna cosa. Per què voler ser semideus? Per què no, millor, homes complets?

Mai he fet creure als meus alumnes que jo fos infal·lible (això només li caldria a un “professor de cant”), sinó que sovint m'he arriscat a dir coses que més tard jo mateix he refutat, a assenyalar orientacions que, en aplicar-les, resultaven ser errònies i que més tard he hagut de corregir: els meus errors potser no han estat útils a l'alumne, però en tot cas no l'han perjudicat; i el fet que jo els reconegués obertament els pot haver fet pensar. Pel que fa a mi, els errors (que no trigaven a descobrir-se) m'obligaven a sotmetre a noves proves i a una formulació millor totes les idees personals o insuficientment comprovades que havia aventurat.

Així ha nascut aquest llibre. De les faltes que els meus alumnes cometien -a causa de les instruccions insuficients o errònies- he après a donar-los l'orientació justa. Les solucions aconseguides confirmaven l'encert dels meus intents sense portar-me a la superstició de creure que amb elles havia resolt realment els problemes. I crec que així no ens ha anat malament ni als meus alumnes ni a mi. Si m'hagués limitat a dir-los el que jo sabia, ells haurien après això i res més. Així potser sàpiguen fins i tot menys. Però saben d'on pot venir el coneixement: de la cerca!

Espero que els meus alumnes busquin! Perquè han arribat a saber que es el que busquem només cercant. Que trobar és, en efecte, la meta, però que sovint pot significar també el final d'aquesta tensió fructífera.

El nostre temps és de molta cerca. Però sobretot ha trobat una cosa: la comoditat. Aquesta s'estén a tot, fins i tot al món de les idees, i ens ho fa tan còmode com mai no hauríem pogut suposar. Avui tothom se les enginya per fer-se la vida agradable. Es resolen problemes per treure del mig una molèstia. Però com es resolen? I de seguida es creu que s'han resolt realment! I aquí es posa de manifest amb tota claredat allò que és en el fons la comoditat: la superficialitat. Així és molt fàcil tenir una “concepció del món”, quan només es té en compte allò que resulta agradable, no considerant la resta digne d'una sola mirada. El que resta és, precisament, el principal. Si observem bé, veurem quina concepció del món tant feta a mida mostren els que la defensen, però també que els motius dels quals procedeix aquesta concepció tenen el seu origen en l'esforç per exculpar-se. És còmic: els homes del nostre temps, que elaboren noves lleis morals (o millor, que enderroquen les antigues), no poden suportar la idea de culpa! Però la comoditat no pensa mai en autodisciplinar-se, i així, o en rebutja la culpa o l'eleva a virtut. És a dir, per al bon observador, el reconeixement de la culpa ja representa una culpa. El pensador que, malgrat tot, cerca, fa justament el contrari. Mostra que hi ha problemes sense resoldre. Mostra, com Strindberg, que “la vida ho fa tot odiós”; o com Maeterlinck, que “les tres quartes parts dels nostres germans estan condemnats a la misèria”; o com Weininger i tots els altres que han pensat seriosament.

La comoditat com a concepció de! món! El menor moviment possible, cap sacsejada. Els que estimen tant la comoditat no buscaran mai allà on no tinguin la seguretat que hi ha alguna cosa a trobar.

Hi ha un joc de paciència que consisteix en tres tubets de metall de diferent diàmetre que cal encaixar un en un altre, i que estan ficats en una capseta tancada per un vidre. Es pot provar metòdicament; la majoria de vegades aquest procediment és molt llarg. Però també n'hi ha un altre: s'agita a l'atzar la caixa fins que s'encaixen les tres peces. És això una casualitat? Ho sembla, però jo no ho crec així. Darrere d'aquest procediment hi ha una idea: que només el moviment és capaç d'aconseguir allò que el càlcul no aconsegueix. No passa el mateix a l'ensenyament? Que passa quan arriba el professor amb el mètode? Com a molt, el moviment. Això quan tot va bé! Però si alguna cosa va malament, ve la paralització. I la paralització no treu res a llum. Només el moviment és productiu. Aleshores, per què no començar des del principi amb el moviment? Però, i la comoditat? La comoditat refusa el moviment. Però no per això es lliura a la cerca sistemàtica.

Cal fer una de les dues coses. Tant se val que se'n vagi del moviment a la recerca que de la recerca al moviment: només el moviment produeix allò que pot anomenar-se veritablement formació. És a dir: preparació, coneixements sòlids. El professor que no es preocupa de dir més que “el que sap” i que per tant no s'apassiona, exigeix ​​massa poc dels seus alumnes. El moviment ha de partir d'ell mateix i comunicar la seva inquietud als alumnes. Aleshores ells buscaran com ell, no ampliant així el que avui s'anomena “formació” dels seus alumnes, i això serà bo. Perquè "formació" vol dir ara saber una mica de tot sense comprendre res de res. Però el sentit d'aquesta bonica paraula és un de ben diferent, i s'hauria de substituir per "preparació" o per “instrucció”.

Queda així clar que la primera tasca del professor és sacsejar de dalt a baix l'alumne. Quan la crisi que hagi originat es calmi, probablement tot haurà quedat al lloc on ha d'estar.

O potser això no passi mai!

El moviment que d'aquesta manera procedeix del professor tornarà a ell. També en aquest sentit he après aquest llibre dels meus alumnes. I he d'aprofitar aquesta ocasió per agrair-ho.

També dec agraïment, en altre aspecte, a altres persones. Als que m'han ajudat a la meva feina, corregint proves, etc.; als que han coincidit amb els meus punts de vista, donant-me així ànim, i als que han dissentit, donant-me energies per fer-me càrrec de moltes deficiències: Alban Berg (que ha escrit l'índex temàtic), Dr. Karl Horwitz, Dr. Heinrich Jalowetz , Karl Linke, Dr. Roben Neumann, Josef Polnauer, Erwin Stein i doctor Antón von Webern. D'alguns se'n sentirà aviat parlar en millor ocasió.

I potser també aquest moviment torni de nou cap a mi.

Viena, juliol de 1911

Salutació en el silenci

Benvolgut navegant solitari, que encara fas cap per aquest bloc, sigues benvingut. Ara feia molts anys que no hi escrivia res. Com era habitual en els temps en que els blocs es van posar de moda, aquests racons servien per compartir reflexions, records, vivències, pensaments. Òbviament tot evoluciona i les xarxes socials sempre van al capdavant, com la tecnologia o les modes en general. Però curiosament, aquests blocs segueixen aquí, endormiscats, acomplint la seva funció: un racó tranquil enmig de la fatiga que molts estan mostrant, al davant de l'absorció continuada i devoradora de temps lliure pròpia de les xarxes socials en general.

No son poques les persones que després d'una dedicació intensa, continuada i fins i tot apassionada en el temps a espais com Twitter, Facebook, Instagram... han redescobert que la desconnexió dóna una nova perspectiva del temps, de la vida i genera l'energia per a la formació, la recerca, l'enamorament de nous projectes o simplement la contemplació del sempre apassionant espectacle de la natura i de la vida. Vaja, com sortir d'un suburbi brut i sorollós per passejar pel mig d'un evocador paisatge de tardor, la pluja serena de desembre o pel davant del mar una solitària tarda de febrer. El silenci i la contemplació semblen crear un marc en que la nostra ment s'ordena, es reorganitza i comença a volar amb llibertat.

Una passejada atzarosa, avui m'ha fet retornar en aquest racó tranquil i solitari on hi he retrobat molts records personals que m'han portat a escriure aquestes línies. No sé quan hi tornaré, però és probable que ho faci. Mentrestant, benvolgut navegant solitari, t'he de confessar que serà una agradable sorpresa retrobar-t'hi. Segur que els dos compartim el sovintejat camí atzarós a la recerca d'una mateixa fita cibernètica sempre indefinida.

En qualsevol cas, emporta't una abraçada d'aquest flautista que escriu i tingues un bon camí de retorn!

Al Foyer del Liceu...

...Una gravació pel record!
En ocasió de la interpretació de l'òpera "L'Orfeo" de Monteverdi, l'any 2001, va ser quan vam fer aquest concert al Foyer del Gran Teatre del Liceu. Ja fa 20 anys!
En aquest vídeo sentireu un fragment del concert on interpretem "Se de Boschi i verdi onori" de l'Euridice de Jacopo Peri (l'òpera més antiga conservada) on vam inserir un Ritornello instrumental de Monteverdi.
Jo hi toco una flauta de bec Ganassi.

La resta de músics son:
Rosa Tamarit, soprano
Markus Schikora, tenor
David Menéndez, baríton
Farran James, violí
Clara Hernández, viola de gamba
i el recordat Albert Romaní, clavicèmbal

Canaletto i el so de Venècia. UdL 2016.

Va ser una experiència extraordinària!

Per una banda acompanyar l'Araceli Merino, en qualitat de xerpa, en els diferents viatges que va fer a Venècia durant més de quatre anys a la recerca de les "vedute" (vistes) del pintor venecià del barroc Antonio Canal "Canaletto" (1697-1768), però substituint el cavallet del pintor pel trípode fotogràfic. Per l'altra, el programa de música veneciana "Músiques de la Sereníssima" que varem presentar amb el "Trio barroc de cafè".

L'any 2016 la Universitat de Lleida va promoure la trobada d'aquests dos projectes, combinant l'exposició fotogràfica amb el nostre concert. D'aquella experiència en queda aquest breu vídeo que, a tal de resum, n'esdevé ara el preciós record d'una més que atractiva i enriquidora experiència per a nosaltres. Espero que per a vosaltres també.

Bach amb el clave Zell del Museu de la Música de BCN

Recupero el fil del meu blog, després dels anys, per compartir un moment certament especial. És el final d'una de les conferències (juliol 2017) sobre Johann Sebastian Bach fetes entre els anys 2017 i 2018 al Museu de la Música de Barcelona. Els exemples des del clavecí els va anar interpretant la clavecinista Mireia Ruiz, excel·lent clavecinista i companya del Trio Barroc del cafè.

Vàrem acomiadar la conferència tocant plegats la "Badinerie" de la Suite per orquestra n. 2. Un regal de Bach per als flautistes, i un regal també poder-lo tocar amb aquest clavecí que Christian Zell (1683-1763) va construir a Hamburg el 1737 i que ara es conserva al Museu barceloní. Un dels tres únics que es conserven al món, perfectament restaurat. Una autèntica meravella i una ocasió de luxe. Jo toco una reproducció d'una flauta de bec soprano original del constructor holandès d'Engelbert Terton (1676-1752) que es conserva en el Gemeentemuseum de La Haia.

La gravació és domèstica, com podreu veure, però espero que us agradi.

Beethoven, Goethe i el nou curs

 Quadre "L'Incident a Teplitz" (1887) de Carl Röhling. 

La mateixa cruïlla (juny, 2013)

Aquest va ser l'escenari d'una de les trobades més referenciades del romanticisme, i quasi que per extensió podríem dir de tota la història de la música. El juliol de 1812 Beethoven i Goethe passejaven per aquests jardins de Teplitz quan varen coincidir amb un grup d'aristòcrates entre els quals hi havia l'esposa de l'emperador Franz I i l'arxiduc Rudolf. Segons Bettina Brentano, amiga dels dos artistes, Beethoven va passar de llarg pel mig del seguici mentre Goethe es va aturar a reverenciar-lo segons l'educació de l'època. L'argument del músic era que el mèrit d'un artista és fruit del seu esforç mentre que el mèrit d'un aristòcrata és fruit de l'atzar del seu naixement.

Més enllà del "conflicte de classes socials" amb que habitualment és llegeix aquest incident, evocat per Röhling en un cèlebre quadre de 1887, el cert és que som davant d'un nou curs ple de reptes i on aquesta dicotomia esforç versus atzar sembla estar més a l'ordre del dia que mai. Les retallades comparteixen protagonisme amb l'impuls de la imaginació, la reinvenció, les ganes (necessitat per a quasi tots) de tirar endavant, l'emprenedoria i una certa tendència a que tot plegat sembli anar-se resolent una mica més a última hora. Vaja, que aquesta lectura de flaire més maniqueista d'esforç versus atzar avui ens porta molts matisos que acaben fent veritat la paradoxa d'aquelles dues velles i tan repetides dites castellanes: "A quien madruga Dios le ayuda" que a priori pot semblar antònima de "No por mucho madrugar amanece más temprano". Però el cert és que avui ens toca matinar i alhora ens toca esperar a que surti el sol tot sabent que cap de les dues coses és garantia de res. Cada vegada més hem de poder tocar les campanes i alhora anar a la processó, encara que la incertesa continua essent la mateixa.

No sóc capaç d'imaginar que hauria passat si Beethoven hagués gaudit de les nostres comoditats cibernètiques. De totes formes no crec que ell (ni nosaltres) hagués renunciat al plaer dels seus passejos per la natura. Però si que us prometo que passejar per llocs tant magnètics com aquest esdevé especial, altament evocador. Quasi com en una recreació digital la nostra ment viatja en el temps i ens fa reviure per uns instants aquella escena que tantes vegades hem llegit a fons diverses. Els dos més grans genis del primer romanticisme alemany, Beethoven i Goethe, mai no es van entendre, però avui el seu record i el seu llegat esdevé certament alliçonador, inspirador de la imaginació, de la reinvenció i ens empeny i anima a tirar endavant en un món on no sabem segur si és millor llevar-se ben d'hora, ben d'hora o potser anar a dormir prou tard. La clau és que tot arribi quan sigui... però a temps!

Tardor

La tardor retorna un any més amb les seves olors de terra humida i de fusta cremada travessades per una llum esbiaixada que fa les ombres llargues mentre ens convida al pensament i la introspecció. És des del gaudi de la solitud acompanyada i des de la introspecció indolent des d'on cada any se'm fa inevitable evocar el record d'aquesta antiga foto de l'Araceli i els versos de l'Alfred Batlle que l'acompanyen.

"I ara m'endinso en aquestes hores de tardor

on la pluja espero en silenci,

on immòbil m'acompanya el crepuscle".

(extret de "Camins de tardor" d'Alfred Batlle)

25 anys de Catalunya Música

Sembla que va ser ahir!

Feia poc que havíem entrat a l'any 1987 quan en un costat de la cartellera d'avisos que hi havia a l'entrada del Conservatori Superior Municipal de Barcelona, al carrer Bruc, hi va aparèixer penjada una petita nota on s'hi podia llegir: "Catalunya Ràdio està promovent la creació d'un tercer canal dedicat a la música clàssica i contemporània. Tots els interessats podeu trucar al telèfon x i demaneu per Oleguer Sarsanedas". Un somni que esdevenia realitat. La voluntat política que havia propiciat el 1983 l'existència dels dos vaixells insígnia de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (Catalunya Ràdio i TV3) començava a empènyer la creació d'una emissora de clàssica en català.

Un grup de més de 300 persones varen respondre a aquella convocatòria, d'on va sorgir el primer equip de locutors-redactors de l'emissora, capitanejats per l'aleshores coordinador, que era el compositor Jesús Rodríguez Picó. Al final d'abril tot estava a punt perquè, el diumenge 10 de maig, un memorable concert de la soprano Victòria dels Àngels al costat del pianista Manuel García Morante donés el tret de sortida a l'emissora. Un concert que a més va representar el retorn d'aquesta soprano al Palau de la Música després de molts anys. Els dies previs ja es podia sentir música sense presentació a la freqüència del 101.5 de l'FM. Però aquella nit, les veus de Sílvia Cóppulo i Josep Cuní varen acompanyar el recital de qui esdevindria la padrina de Catalunya Música. Ja havia començat la singladura!

A les 7.00 del matí següent, el bon dia de Blanca Busquets encetava la primera emissió matinal, preludi del que seria la programació regular de l'emissora on progressivament es van anar fent habituals les veus d'alguns dels locutors veterans de l'emissora i que encara hi segueixen.

Hi havia algunes consignes molt clares en el plantejament d'objectius que havia fet néixer en aquell moment una canal radiofònic d'aquestes característiques i que, a grans trets, podríem resumir en aspectes com: apropar als oients del país la música clàssica i contemporània normalitzant l'ús del català per fer-ne la presentació, estandarditzant noms d'instruments, de formes i particularment una immensa quantitat de títols d'obres fins aleshores sempre castellanitzats. També promocionar l'audició de repertori tant de compositors com d'intèrprets de l'àmbit dels Països Catalans i posar al servei de l'antena la millor qualitat sonora, que en aquell moment passava per apostar pel so digital que oferien els aleshores incipients discos compactes.

Potser una de les circumstàncies més curioses va ser l'oportunitat que Catalunya Música entrés a formar part de l'antiga OIRT (Organització Internacional de Ràdio i Televisió), organització que aplegava majoritàriament, i entre altres, les emissores de música clàssica dels països que integraven l'antic pacte de Varsòvia i que a partir de la caiguda del mur de Berlín, el 1989, va anar frenant l'activitat fins a fusionar-se, el 1993, amb l'actual UER (Unió Europea de Radiodifusió). Durant un temps allò ens va permetre oferir per antena alguns enregistraments espectaculars fets sobretot per les ràdios de països com Hongria, Polònia, Txecoslovàquia o la mateixa Unió Soviètica.

El 1991, l'arribada del nou coordinador, el recordat Pere Burés (que ens va deixar l'abril del 2009), va coincidir en el temps amb l'arribada de les transmissions regulars de les òperes de la Temporada del Gran Teatre del Liceu, de concerts, també de programes amb firma (informatius, pedagògics...) i també, esclar, de noves veus.

L'any 2003 va començar la darrera etapa de la nostra emissora fins avui, encapçalada per Àlex Robles com a coordinador i que ha coincidit en el temps amb l'adaptació de les propostes de Catalunya Música a les noves premisses del segle XXI, com la digitalització plena, l'entrada en la nova dimensió comunicativa que ha representat l'internet 2.0, l'aparició del completíssim web de l'emissora (plenament renovat el 2009), i l'inici de les emissions, des del febrer del 2008, del nostre segon canal, Catclàssica, que emet música d'autors i intèrprets catalans les 24 hores del dia de forma exclusiva per internet.

Tampoc podem oblidar que des del dia 5 de març del 2009 Catalunya Música és membre de ple dret de la Unió Europea de Radiodifusió (UER), un acord que ens permet retransmetre concerts de música clàssica, simfònica i de cambra, entre altres gèneres, de primer ordre europeu i mundial, i també fer promoció dels enregistraments propis a emissores d'arreu del món.

La programació ha anat incrementant de manera progressiva el caràcter informatiu, divulgatiu, les transmissions i retransmissions; i també ha crescut el fons sonor de l'emissora, la interacció amb internet... Tot això ha comportat l'arribada de nous companys en tota mena de tasques, tant d'antena, com tècniques, logístiques i administratives, i hem treballat de manera constant amb els companys d'altres departaments de Catalunya Ràdio. En definitiva, un equip humà que, 25 anys després, continua garantint que les fites plantejades aquell 10 de maig del 1987 s'assoleixen dia rere dia, però amb el punt de mira sempre posat en el demà.

Franz Joseph Haydn, l'any 1790, ho va deixar ben clar quan va dir "La meva llengua l'entenen arreu". Catalunya Música té clara aquesta vocació universal i és per això que avui ha esdevingut molt més que una simple emissora de música clàssica i contemporània. Al fet meravellós de l'audició constant de les obres més importants del repertori més universal de tota la història de la música, de la més antiga a la més d'avantguarda, s'hi suma la promoció de l'activitat musical del país, dins i fora de les fronteres (cada cop son més els oients que ens acompanyen des d'arreu del món a través d'internet). També hem esdevingut una finestra del que passa a fora, un punt de trobada per a la reflexió musical amb els protagonistes, una eina de mesura de l'estat de la música al país, un valuós instrument per a la normalització de l'ús del català en aquest àmbit, i una llarga llista d'arguments més. Encara que en última instància, segurament per a molts, Catalunya Música fa veritat allò que l'escriptor Pascal Quignard li feia dir a Saint Colombe en el film "Tots els matins del món": "...La música hi és simplement per parlar de tot el que la paraula no pot dir...".

Tenim clar que... només fem 25 anys! Només, sí. En són molt pocs. El camí és llarg, apassionant i us prometem que tenim moltes ganes de seguir-lo fent, però sempre amb vosaltres. No pot ser d'altra manera. El que fa que la ràdio sigui de veritat és la vostra companyia. Dia rere dia, l'equip de Catalunya Música anem descobrint veritables joies (músiques fantàstiques, interpretacions increïbles, concerts sensacionals...) i el fet que vulgueu compatir-ho us fa els veritables protagonistes d'aquest aniversari que, per tant, també és el vostre. Alcem la copa plegats per dir-vos de tot cor, amb veu alta i clara... moltes gràcies i per molts anys!

L’ADÉU A GUSTAV LEONHARD O EL CAPVESPRE D’UNA ERA

(Aquest article l'he publicat a la Revista de programació de Catalunya Música, febrer 2012)

Suite de Jacques Duphly i Variació n. 25 (bis) de Les Variacions Goldberg de J. S. Bach

últimes interpretacions en públic de Gustav Leonhardt

al Theatre des Bouffes de París

en el seu darrer concert el dia 12 de desembre de 2011.

Era un Bach prim, assegut d’esquena a la càmera, davant d’un clavecí de doble teclat, en un primer pla on la mirada de l’espectador anava cap a les dues mans que estaven tocant, davant d’una partitura en edició facsímil, la infinita cadència final del primer moviment del Concert de Brandemburg n. 5. En acabar la cadència, després de quasi quatre minuts, el pla s’obria i apareixien a la imatge la resta de músics tocant plegats el final d’aquell fragment. Aquella va ser la primera imatge que molts recordem de Gustav Leonhardt. Pertany al film “La petita crònica d’anna Magdalena Bach” filmada el 1968... on Leonhardt efectivament feia de Bach! No sabem si mai va compondre alguna cosa, però tant li fa. Per molts, Leonhardt era una mena de Bach del nostre temps, si més no, l’ambaixador més genuí de la seva música.

Inici del film "La petita crònica d'Anna Magdalena Bach" (1968)

Gustav Leonhardt interpreta la cadència final del Concert de Brandembuirg n. 5 de J. S. Bach

El passat dilluns 16 de gener es va promoure un concert d’homenatge a la memòria l’oboista americà Bruce Haynes al Koorenhuis, Centre Cultural de La Haya. Gustav Leonhardt havia confirmat que hi tocaria, plenament conscient que havia recaigut en un càncer, del que ja s’havia recuperat previament i pel que aquesta vegada no s’havia volgut tractar. El 12 de desembre anterior ja havia fet el seu darrer concert al Théâtre des bouffes de París i per tant tot feia pensar que seria la seva darrera aparició pública. El destí no va ser generós. Gustav Leonhardt moria aquell mateix dilluns a Amsterdam. Tenia 83 anys.

Bruce Haynes, que l’any 2007 havia publicat el llibre “The end of early music” (La fi de la música antiga) on reflexionava sobre l’estat actual de la situació de la interpretació amb criteris històrics, havia mort uns mesos abans: el dia 11 de maig de 2011 a Montreal (Quebec). Mentrestant, Franz Brüggen acabava de superar in extremis una greu afectació estomacal, Nikolaus Harnoncourt havia anunciat una dràstica reducció d’actuacions limitant-les a l’àmbit austríac, Montserrat Figueras ens deixava a Bellaterra el passat novembre i podríem seguir la llista. Dades, simplement dades. Aplegades, però, semblen configurar tots els elements semiòtics d’un veritable final d’era, on el nom de Leonhardt hi brilla indiscutiblement com la llum orientadora de l’estrella polar, més enllà d’aquella sobrietat de perfil calvinista holandès que sempre va marcar la seva actitud. El diari “Le Monde” fins i tot va fer un suggerent paral.lelisme entre la seva personalitat i la del pianista rus Sviatoslav Richter a qui definien com a misteriós i introspectiu sense concessions. Igual que Richter, Leonhardt parlava poc, menys encara quan es tractava de mostrar els seus pensaments o sentiments més íntims.

Leonhardt havia nascut a 's-Graveland, al sudest d’Amsterdam, el 30 de maig de 1928. Després de viure la seva joventut entre les penúries de la guerra, va estudiar clavecí amb Eduard Müller a la Schola Cantorum Basiliensis des de1947 a 1950. aleshores anaria a estudiar musicologia a Viena. El 1954 ja era professor del Conservatori d’Amsterdam i a partir de 1959 va ser l’organista de la Waalse kerk (església Valona) d’amsterdam fins el 1982. També el 1954 va començar la seva singladura el Leonhardt Baroque Ensemble format per una colla d’històrics referencials com el contratenor britànic Alfred Deller, la seva dona Marie Leonhardt (nascuda a Suïssa el mateix 1928 i que l’ha sobreviscut), Eduard Melkus (violí), Alice Harnoncourt (violí, viola), Nikolaus Harnoncourt (violoncel) i Michel Piguet (oboe), del qual en sorgiria temps després el projecte d’enregistrar la integral de les Cantates de J. S. Bach per a la firma discogràfia Teldec, conjuntament amb Nikolaus Harnoncourt, intentant reproduir tots els arguments amb que Bach les havia creat: criteris interpretatius, instruments originals o reproduccions, dispositiu vocal similar al que Bach tenia a la Thomaskirche de Leipzig a l’època i fins i tot la logísitca dels assajos. El projecte va començar el 1971 i va durar fins el 1990. Per la mateixa època, Deutsche Grammophon havia refusat aquell projecte discogràfic apostant per Karl Richter. En aquesta trajectòria discogràfica tampoc no hi pot ser aliè el record de les gravacions mítiques a trio que Leonhardt va fer al costat de Frans Brüggen (flauta de bec) i Anner Bylsma (violoncel barroc) i que van esdevenir tota una revelació per gran quantitat de joves intèrprets d’arreu del món que van veure en la força d’aquelles interpretacions una veritable inspiració a l’hora de triar la seva pròpia trajectòria musical. Aviat també arribaria el ja esmentat film “La crònica d’Anna Magdalena Bach” dirigit el 1968 per Jean-Marie Straub i Danièle Huillet, filmat amb una sola càmera i en blanc i negre. Pel•lícula sòbria, com el mateix Leonhardt, que aviat va triomfar en moltes sessions de cinema del que aleshores es definien com d’art i assaig, en un temps en que Europa vehiculava la seva avantguarda a través de formats poc acomodaticis com aquell. A més, Leonhardt fent de Bach! En aquest sentit ell sempre havia estat rotund: Bach era “...el geni més gran que mai ha existit en la història de la música". No obtant això, el seu terreny de recerca va ser ampli particularment entre autors del segle XVII i principis del XVIII, aleshores desconeguts com Louis Couperin, Leroux, Chambonières, Böhm, Ritter o Reincken entre molts altres.

Leonhardt fa anys va admetre "No estic interessat en el so modern". Creia fermament en el que feia i sempre va ser fidel a la seva essència i als seus principis, renunciant fins i tot a les temptacions mediàtiques i les alegries econòmiques que podien haver-li representat el fet de dirigir orquestres i repertoris foranis al seu àmbit. Mozart era la frontera i la subtilesa del clavecí el seu millor discurs: "Quan l'oïda del públic s’adapta al nivell de refinament del seu so, el clavecí esdevé un dels millors instruments". No li agradava gaire la música de Haendel a qui considerava que havia escrit per a un públic massiu. A partir d’aquí no ens costarà gaire entendre que en certa ocasió comentés que mai toleraria un públic que necessités "una mica més de sucre en lloc de sal". Heu provat mai de comparar la seva versió de les Variacions Goldberg de Bach amb la que el pianista Glen Gould va enregistrar el 1981?

En un vell article publicat a “The guardian”, i recuperat fa poc, el pianista i clavecinista Lionel Salter descrivia Leonhardt com “Una figura de cabells platejats, amb el front alt i la cara llarga i escarpada, que s’apropa al clave amb reverència, elevant la tapa del taüt de forma gairebé fúnebre per donar vida a la música d’aquells compositors morts fa molt de temps, causa que sempre va defensar amb passió reservada...” afegint més tard que en els darrers anys “....mostrava un aire d'ocasió i precisió. Sense somriure, però sempre cortès, amb l’actitud serena d'un sacerdot auster, i la discreció d’un aristòcrata europeu menor. Només de tant en tant podria fer aparèixer un indici de sorpresa, com podia ser la interpretació d’un ragtime després d’haver tocat un programa dedicat a Scarlatti. Però això era l’excepció i no pas la norma...”.

En el concert a París el desembre passat, després d’anunciar-se en veu baixa que seria la seva darrera actuació, Leonhardt va incloure al programa obres de Ritter, Purcell, Duphly, d’Anglebert. Es va acomiadar amb la la Variació n. 25 de les Variacions Goldberg de bis. Va tocar com sempre... com mai cap altra clavecinista probablement aconseguirà emular... elegant, amb un tempo lliure però controlat, amb una nítida articulació que deixa sentir de forma clara tots els batiments dels trinats i dels mordents, donant a cada expressió l’esperit just, perfecte i sempre humilment al servei de la música, amb el seu aspecte sobri, com si hagués de tornar l’endemà. Només cal tancar els ulls per entendre.

Malauradament ell els ha tancat per sempre!

La Ruta Bach

Ha plogut molt des d'aleshores!

Quantes vegades hem sentit tots aquesta expressió quan es fa referència a coses que varen passar fa molt temps, però ja se sap... tots els que ens dediquem a temes vinculats amb el passat ens passaríem el dia parlant de pluges.

Des dels temps de Johann Sebastian Bach ha plogut molt!

La seva existència es va ubicar entre 1685-1750, a les terres de Turíngia i Saxònia, però amb puntuals i significatives estades a poblacions properes a Hamburg i Berlin. L’atzar va fer que l’aspecte quilomètric de la seva vida no tingués els fastos de vides més itinerants i tal vegada amb més projecció universal com les de Mozart o Haendel. Les poblacions on va viure les etapes significatives de la seva vida no abasten més de 200 km de distància que son els que van d’Eisenach (on va néixer) fins a Köthen la població més al nord de Saxònia on va viure. En aquest traçat no hi he comptat les poblacions hanseatikes (com Lüneburg on Bach va fer durant menys de dos anys d’escolà) ni les visites cèlebres com les de Lübeck a Buxtehude ni la de Potsdam a Frederic el Gran de Prússia.

En els nostres dies, la música de Bach ha esdevingut de culte i així també l’aureola de gran mestre musical per a tota la posteritat. Certament, des que Bach va morir ha plogut molt, per tant quin sentit pot tenir avui per a nosaltres rememorar la seva ruta vital? Recórrer les diferents poblacions on viure i compondre? Respondre això és quasi tant difícil com definir el bon gust.

Intentar entendre el seu univers geogràfic, la seva llum, ubicar en un espai físic les obres que va compondre, conèixer el cor de la cultura germànica (Luther, Goethe, Schiller, Bauhaus, etc...), retrobar els espais d’altres compositors (Telemann, Buxtehude, Haendel, Hummel, Mendelssohn, Schumann, Liszt... fins i tot Mozart). Tot plegat respostes inevitablement parcials per intentar entendre l’estranya fascinació que aquell traçat vital genera encara avui en el pelegrí de Bach. Un ordre atzarós facilita l’excusa meravellosa per recorre’l!

Fa poques setmanes que he tornat de fer-ho amb un grup de gent d'Osona empès pel bon amic i excel.lent músic Jordi Domènec i la gent del Museu Industrial del Ter. He de reconèixer que fins a dia d'avui, l'activitat com a flautista de bec i particularment com a divulgador musical tant a la ràdio com en diferents conferències, cursos, màsters i seminaris m'ha deixat l'agenda planxada, sense gaires forats per viatjar. Però una conversa informal ja fa uns anys amb l'apreciada Carlota Garriga (pianista, compositora i directora de l'Acadèmia Marshall) va obrir la Caixa de Pandora. A partir d'aleshores segueixo sense dedicar-me a fer de Cicerone turístic però confesso que malgrat la baixíssima disponibilitat d'agenda, no m'ha importat gens resseguir en noves ocasions el camí de Bach al costat de petits grups de bons melòmans que ho saben fruir, revivint i compartint aquella estranya emoció. La majoria de vegades instigat per l'Associació "Te de Tertúlia" i per la seva directora Conxita Vera. Va ser amb ella, el seu marit i el seu fill (els dos es diuen Josep) uns amics (en Pere i la Caroline) i l'Araceli que plegats vàrem esdevenir pelegrins de Bach per primera vegada.

En aquest camí diferents plaques i escultures evoquen el record de la presència del compositor. Una de les més cèlebres és la que trobem a Eisenach, població on va néixer però que en retrata el seu aspecte de maduresa.

Una estàtua que contrasta amb la impactant i fins i tot trencadora imatge (en el seu moment polèmica) d'un Bach jove assegut amb posat adolescent a l'orgue, que trobem a la plaça del mercat d'Arnstadt ...

...o fins i tot amb una de més nova que trobem a la recent restaurada Divi Blasii kirche de Mühlhausen on un jove Bach ben plantat ens hi dóna la benvinguda.



Ara que potser, la més divulgada arreu és la que tothom tria per deixar constància del final del seu pelegrinatge Bach. La que està al costat mateix de la mítica Thomaskirche de Leipzig on avui descansen les seves despulles enterrades sota l'altar des de 1950 després que l'església de Sant Joan quedés destruïda durant la 2a. guerra mundial.

(Ja em perdonareu la immodèstia però costa molt ser una excepció al tòpic.)

Sempre acabem oblidant però que l'any 1843 Felix Mendelssohn va inaugurar l'estàtua de Bach més antiga del món, just a la façana de la Thomaskirche, avui al costat d'un aparcament de bicicletes.

Es quasi segur que el setembre del 2012 hi tornaré amb un nou grup promogut per Te de tertúlia. Ja compto les setmanes que falten. Mentrestant, sóc perfectament conscient que la transcendència de la música de Bach va molt més enllà de totes les seves escultures o d'un passeig turístic. Però certament fer la Ruta Bach, com qualsevol altra pelegrinatge, genera una emoció especial, alhora que ens referma la sensació que Bach és més aprop del que pensàvem. Vaja... que potser no ha plogut tant des d'aleshores!

©Fotos d'Araceli Merino 2007-2011

Barroc en blanc i negre

Entre els comentaris del post anterior, arran del retrat que em va fer l'Araceli Merino, l'apreciada amiga Isabel Trias, sempre molt observadora, comenta que li crida l'atenció el fet d'evocar la pintura barroca amb una foto en blanc i negre... una temptadora invitació a la reflexió. És obvi que moltes de les coses que diem o escrivim parteixen de les nostres sensacions, dels nostres gustos, originats moltes vegades a partir de percepcions nítidament intuïtives. Vaja, que reservem el procés racionalitzador per a quan les circumstàncies ens hi conviden. Vull dir que en moltes ocasions (potser fins i tot masses) ens oblidem del "cogito, ergo sum"... sabem el que és, però no ens posem a pensar el perquè.
En el cas concret, per tant, la racionalització està servida. És a dir... què té de barroc el blanc i negre?
Exceptuant els dibuixos fets amb llapis de carbó o amb tinta, el cert és que la percepció del món en blanc i negre és un mena d'exclusiva que va començar a tenir la nostra societat a partir del segon terç del segle XIX, gràcies a l'adveniment de la fotografia, el daguerreotip, etc... Avui, el blanc i negre ha esdevingut literalment de culte. Alguns dels millors fotògrafs especialitzats en retrat (des d'Avedon cap aquí...) segueixen usant el blanc i negre aprofitant, a més, les enormes possibilitats que ofereix el tractament digital. Però, retornant al barroc, la contemplació d'alguns quadres de Caravaggio, del Greco fins i tot de Rembrandt, sense oblidar Zurbarán, Ribera o el català Ribalta acaben deixant-nos una impressió de blanc i negre "avant la lettre". En aquest sentit és crucial la implantació de la moda manierista del "chiaroscuro" on la bipolarització, o si preferiu, maniqueisme cromàtic sovint ratlla els plantejaments fotogràfics del Blanc i negre amb àrees de color puntuals, tènues, tal vegada intranscendents.
De cop he intentat imaginar que em venia al cap quan algú em deia la paraula pintura sense cap altra element contextual. Suposo que com a molts, se m'han creuat les imatges d'una "promenade" (parafrasejant Mussorgski) per algun museu (Prado, Filadores de Velázquez, no sé perquè...), amb el record ja llunyà d'infantesa del dia que els meus pares em van regalar la primera capsa d'aquarel·les plena de molts colors diferents. Es fa estrany parlar de pintura i no pensar en colors, de la mateixa manera que podien sobtar les classes del flautista de bec holandès Kees Boeke als mítics cursos de música antiga de San Lorenzo del Escorial els anys 80, on ell mai no va tocar una sola nota, limitant-se a xiular els exemples amb una acurada tècnica personal o fullejar el magnífic llibre "La visión fotográfica" d'Eduardo Momeñe que fa poc em va ensenyar l'Araceli i observar que l'única foto que hi ha és la de la portada.
Potser si que al final serà veritat que els diferents llenguatges artístics son un mateix, partit en ínfimes porcions pertanyents a una llengua global, superior i inaccessible, exclusiva dels deus, que les muses ens regalen als mortals quan s'atansen a nosaltres.
Gràcies Isabel!

Un retrat

Ja feia unes quantes setmanes que l'Araceli em va demanar que passés pel platós de l'Escola de fotografia TEC de Mataró on ella dóna classes. Calia preparar uns dissenys de llums i a mi em tocava fer de "conillet d'indies". Finalment vaig trobar un forat en la meva atepeïda agenda, habitual en aquesta etapa que va de Nadal a Setmana Santa, i vet aquí el resultat. No només no es va espatllar la càmera (per la poca fotogènia, clar!) sinó que a part d'una extraordinària nitidesa, va aconseguir crear aquella textura de clarobscur amb la llum que evoca un dels trets característics de la pintura del barroc. Un no és model i per tant dóna pel que dóna, però si que de cop prenem consciència de com el domini de la llum és a la fotografia el mateix que el control del so és a l'instrument. No cal dir que alhora també m'ha servit per trencar el silenci del blog!
Gràcies Araceli per una de les fotos més maques que m'han fet mai.

©Araceli Merino, foto d'estudi, 2011

Mannheim... i l'orquestra?

Fa temps, molts anys, que l’Orquestra de Mannheim ha esdevingut una mena de companya de viatge per les constants aparicions que acaba fent, aquí i allà, quan un gruix molt important de la teva dedicació pedagògica i radiofònica sovint passa per la música del segle XVIII.. No era qüestió, doncs, de desaprofitar l’oportunitat de passar a prop de l’antiga capital del Palatinat i no fer una visita al mític palau que va aixoplugar l’essència de la seva activitat.

El Palau de Mannheim, avui Universitat.
Foto ©Araceli Merino, 2010

La història de l’Orquestra de Mannheim tindria el seu proemi en l’incendi que va devastar la població el 1697. L’urbanització posterior va propiciar que la nova vila quedés ubicada just al davant de l’antiga fortalesa de Friedrichsburg l’any 1709. Coincidint amb l’adveniment l’any 1720 de Karl Philipp (1661-1742) com a nou elector del Palatinat, aquest decideix abandonar la seva residència a Heidelberg i traslladar-se al nou palau que es va fer construir en l’espai de l’antiga fortalesa. El model arquitectònic a imitar va ser, una vegada més, el del Palau de Versailles. La construcció va quedar completada el 1760. Malauradament, Karl Philipp havia mort sense descendència a finals de 1742. Va ser aleshores quan el més proper en l’ordre successori, Karl Theodor (1724-1799), va convertir-se en el nou elector, esdevenint un important mecenes de les arts i de les ciències, impulsor del comerç i també un gran col•leccionista. Va ser ell qui va fundar l'Acadèmia de les Ciències (1763), però també qui va donar impuls a l’Orquestra de Mannheim: a partir del grup de 48 músics i cantants que ja hi treballava en els temps del seu antecessor van arribar a 61 el 1745 i a 90 el 1778. L’artífex del gran nivell de l’orquestra va ser el violinista i compositor bohemi Johann Stamitz (1717-1757) que havia entrat de violinista el 1743 i que el 45 ja havia esdevingut Konzertmeister. En morir, va ser succeït en el càrrec per Chritian Cannabich (1731-1798).

En visitar Mannheim el 1772 l’anglès Charles Burney va escriure: “Vaig observar que l'orquestra de Mannheim va respondre realment a les esperances generades pel seu prestigi. La potència sorgeix de forma natural d'un nodrit nombre de mans, però el assenyat ús d'aquesta potència, en tot moment, no pot ser sinó la conseqüència d'una bona disciplina. La veritat és que intervenen més solistes i compositors en aquesta orquestra que en cap altra d'Europa, és un exèrcit de generals, igualment dotats per planificar una estratègia que per combatre”.

Quan Mozart arribarà a Mannheim camí de París, amb la seva mare, el 27 d’octubre de 1777 s’hostatjarà a la casa de Cannabich. Durant els 176 feliços dies de la seva estada se sap que va tocar l’orgue a l’església del Palau en moltes celebracions dominicals. En una carta al seu pare hi podem llegir: “Un altre dels motius pels quals Salzburg se m'ha fet odiosa, és la grolleria i mesquinesa dels músics de la cort. Que diferent seria tot si les coses estiguessin organitzades com a Mannheim! ... Aquí tenen una educació refinada, van ben vestits, i no es fiquen a les tavernes per emborratxar-se”. Després elogiarà la gran capacitat musical de Cannabich i deixarà que moltes de les innovacions introduïdes pels compositors d’aquella orquestra entrin a formar part de la seva pròpia estètica (Els crescendi, l’ús de clarinets, etc...)

L'orgue de l'Església del Palau de Mannheim (Construït el 1956).

Foto ©Araceli Merino, 2010

Mentre Mozart encara era a Mannheim, moria a Munic sense descendència l'elector Maximilià III de Baviera. Aleshores Karl Theodor heretà el territori de l'Electorat de Baviera i unificà d'aquesta manera el Palatinat i Baviera. Poc després de la marxa de Mozart cap a París, l’elector palatí trasllada la seva residència cap a Munic, emportant-se l’orquestra cap allà amb Cannabich al seu capdavant. Aquell esdeveniment marcava la fi de l’etapa d’esplendor de la mítica orquestra alhora que l’inici del declivi cultural i científic de Mannheim.

Ja al segle XX, la desfeta general provocada per la Segona Guerra mundial (1939-45) també es va deixar sentir a Mannheim on, entre altres edificis, va caler restaurar l’antic palau Ducal. Un tasca que va durar fins fa pocs anys. Avui Mannheim és una ciutat sobretot industrial i universitària. Segona ciutat de Baden-Wüttemberg després de Sttutgart, és la seu de la producció dels cotxes Mercedes-Benz i dels autocars Daimler alhora que un nucli farcit de joves universitaris durant el curs. Tot plegat fa que els estius estigui molt lluny de qualsevol estàndard turístic. L’antic i monumental Palau amb ressonàncies musicals s’ha convertit en l’edifici de la Universitat, deixant una petita part de les dependències centrals com a Museu que acull els testimonis que has sobreviscut d’aquell passat il•lustre. Una visita tranquil•la, completament antònima a les masses de turistes que inunden palaus com Schönbrunn o Versailles, permet visitar el monumental vestíbul amb les seves escales d’inspiració versallesca, algunes de les sales privades i, particularment emotiva, l’anomenada Gran Sala dels Cavallers dotada d’una acústica especial, i on l’Elector Karl Theodor hi va gaudir de nombrosos concerts privats a càrrec dels músics de la seva orquestra. Allà, Johann Stamitz, Chritian Cannabich o el mateix Mozart ho varen trepitjar en moltes ocasions.

Actualment s'hi combina la descripció de les diferents etapes dhistòriques del palau amb algunes referència a l’orquestra i alguns dels seus visitants il•lustres al segle XVIII: Voltaire (que hi va estar el 1753 després de ser expulsat de Potsdam) i Mozart. Avui, fora d'Alemanya, Mannheim no s'associa tant a l’existència dels Electors Karl Philipp i Karl Theodorcom a les empreses Daimler o Mercedes-Benz. Però, sens dubte, el fet d’haver acollit una de les millors orquestres del món de meitats del segle XVIII esdevé una excel•lent tarja de presentació pels melòmans clàssics de tot el món. En sortir, les sensacions del Palau de Mannheim van esdevenir una mena de crescendo de l’ànima.

Seguint la petjada de Chopin...

Caminant pel passadís de la Cartoixa de Valldemossa (Mallorca) al capvespre,

amb la cel·la Chopin-Sand (1a. porta a l'esquerra)

Feia fred. Molt de fred! Un vent intens, tallant, hostil queia sobre la serralada de Tramuntana en un clot de la qual hi trobem el bonic poble mallorquí de Valldemossa. Si bé fresc, agradable i acollidor durant l’estiu, us prometo que el passat dissabte 30 de gener d’aquest 2010, fins i tot els foscos passadissos de la seva vella Cartoixa semblaven reviure les paraules que l’escriptora francesa Aurore Dupin (coneguda amb el seu sobrenom masculí de George Sand) en el seu llibre autobiogràfic "Histoire de ma vie" (1855) recordava tot parlant de Fryderyk Chopin: “...no podia vèncer el terror de la seva imaginació. Ell creia que en el claustre hi vivien fantasmes, fins i tot quan se sentia bé. No deia res, però jo me n’adonava. Quan tornava amb els meus fills de les meves exploracions nocturnes per les ruïnes, el trobava a les deu de la nit davant del seu piano, pàl•lid, amb la mirada perduda i el cabell despentinat. Necessitava uns minuts per reconèixer-nos. Tot seguit feia un esforç per somriure, i ens feia escoltar les peces precioses que havia escrit, o, potser hauria de dir, les idees terribles, esfereïdores, que s'havien apoderat d'ell en aquelles estones de solitud, de tristesa, de terror...”.

El vent entrava per les escletxes d’aquell passadís suggerint la tonada sòbria i distant del cant pla dels antics monjos que encara ressonava enmig del profund silenci d’aquell inoblidable capvespre d’hivern. Les visites a la cel·la ja s’havien acabat. El sol es va pondre molt d’hora fent la foscor encara més llarga. De tant en tant el ressò d’una porta que es tancava feia de punt i a part d’unes converses plenes d’evocacions al passat imbuïdes de ressonàncies musicals. L’apreciat Joan Moll va tocar en el piano de la cel•la cartoixana alguns Preludis, el Nocturn de Valldemossa... incrustant aquelles notes al ressò del temps. Chopin les havia escrit entre aquelles mateixes quatre parets l’hivern de 1838-39 i des d’aleshores no han deixat de ressonar-hi. George Sand en parlava així: “...Són obres mestres. Algunes representaven la visió de monjos difunts que amb els seus cants fúnebres que el perseguien. Altres són melancòlics, suaus, li brollaven en les hores de sol i de salut, per la remor de les rialles dels nens a la finestra, pel so llunyà de guitarres, pel cant dels ocells sota el fullatge, o per la contemplació de petites flors esvaïdes per la neu. D’altres són d'una tristesa lúgubre. Al mateix temps que complauen l'orella, destrossen el cor...”.

La Rosa Capllonch, conservadora del museu, ens va ensenyar entre molts manuscrits preciosos l’armilla de seda blava i negre que Chopin va portar en el seu darrer concert a París l’any 1848. L’impacte causat per la contemplació de les visibles taques de gotes de suor del compositor es va barrejar amb el so del colpidor 15è preludi ple de les gotes d’aigua esmentades per George Sand: “...em va confessar que, mentre la resta érem fora, havia vist com, sense distingir ja el somni de la realitat, s'havia calmat i com adormit tocant el piano, convençut que ja havia mort. Es veia flotant en un llac, mentre unes gotes d'aigua pesades i fredes queien lentament sobre el seu pit. Aleshores jo li vaig fer sentir el soroll de les gotes que, en efecte, encara queien lentament sobre la teulada. De seguida va negar haver-les sentit. Va protestar amb vehemència contra la inutilitat d'aquestes imitacions per l'oïda, i tenia raó! El seu geni es nodria de misterioses harmonies de la natura, bolcades en sublims sonoritats sorgides del seu pensament musical, i no d’una còpia servil de sons exteriors. De totes formes, La seva composició d'aquella nit estava humitejada per les gotes de pluja que ressonaven sobre les teules sonores de la cartoixa, però que en la seva imaginació s'havien convertit en llàgrimes que queien del cel sobre el seu cor...”.

Dos-cents anys justos (1 de març de 1810) després del seu naixement a la vila de Zelazowa Wola (a 40 km. a l’oest de Varsòvia) la seva música segueix caient amb la mateixa intensitat des del cel vers el nostre cor, fins i tot en aquell fred capvespre d’hivern a Mallorca en que vam seguir la seva petjada.