Pàgines

14 d’abril 2011

Barroc en blanc i negre

Entre els comentaris del post anterior, arran del retrat que em va fer l'Araceli Merino, l'apreciada amiga Isabel Trias, sempre molt observadora, comenta que li crida l'atenció el fet d'evocar la pintura barroca amb una foto en blanc i negre... una temptadora invitació a la reflexió. És obvi que moltes de les coses que diem o escrivim parteixen de les nostres sensacions, dels nostres gustos, originats moltes vegades a partir de percepcions nítidament intuïtives. Vaja, que reservem el procés racionalitzador per a quan les circumstàncies ens hi conviden. Vull dir que en moltes ocasions (potser fins i tot masses) ens oblidem del "cogito, ergo sum"... sabem el que és, però no ens posem a pensar el perquè.
En el cas concret, per tant, la racionalització està servida. És a dir... què té de barroc el blanc i negre?
Exceptuant els dibuixos fets amb llapis de carbó o amb tinta, el cert és que la percepció del món en blanc i negre és un mena d'exclusiva que va començar a tenir la nostra societat a partir del segon terç del segle XIX, gràcies a l'adveniment de la fotografia, el daguerreotip, etc... Avui, el blanc i negre ha esdevingut literalment de culte. Alguns dels millors fotògrafs especialitzats en retrat (des d'Avedon cap aquí...) segueixen usant el blanc i negre aprofitant, a més, les enormes possibilitats que ofereix el tractament digital. Però, retornant al barroc, la contemplació d'alguns quadres de Caravaggio, del Greco fins i tot de Rembrandt, sense oblidar Zurbarán, Ribera o el català Ribalta acaben deixant-nos una impressió de blanc i negre "avant la lettre". En aquest sentit és crucial la implantació de la moda manierista del "chiaroscuro" on la bipolarització, o si preferiu, maniqueisme cromàtic sovint ratlla els plantejaments fotogràfics del Blanc i negre amb àrees de color puntuals, tènues, tal vegada intranscendents.
De cop he intentat imaginar que em venia al cap quan algú em deia la paraula pintura sense cap altra element contextual. Suposo que com a molts, se m'han creuat les imatges d'una "promenade" (parafrasejant Mussorgski) per algun museu (Prado, Filadores de Velázquez, no sé perquè...), amb el record ja llunyà d'infantesa del dia que els meus pares em van regalar la primera capsa d'aquarel·les plena de molts colors diferents. Es fa estrany parlar de pintura i no pensar en colors, de la mateixa manera que podien sobtar les classes del flautista de bec holandès Kees Boeke als mítics cursos de música antiga de San Lorenzo del Escorial els anys 80, on ell mai no va tocar una sola nota, limitant-se a xiular els exemples amb una acurada tècnica personal o fullejar el magnífic llibre "La visión fotográfica" d'Eduardo Momeñe que fa poc em va ensenyar l'Araceli i observar que l'única foto que hi ha és la de la portada.
Potser si que al final serà veritat que els diferents llenguatges artístics son un mateix, partit en ínfimes porcions pertanyents a una llengua global, superior i inaccessible, exclusiva dels deus, que les muses ens regalen als mortals quan s'atansen a nosaltres.
Gràcies Isabel!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Que lástima que no escribas más frecuentemente en el blog. Ya solo con esta entrada me ha servido para informarme acerca de este procedimiento fotográfico llamado "daguerrotipo" y saber algo de Avedon, pero lo que me resulta raro es el sistema que usaba Kees Boeke para dar la clase...

Me gusta este bloc, tiene belleza. De esta entrada me quedo con el último párrafo.

isabel trias ha dit...

Si que has anat lluny amb el blanc i negre¡¡¡
Només voldria afegir un parell de coses. A mi el blanc i negre com forma d'expressió artística fora de la fotografia o del cinema, em fa pensar en l'expressionisme. Dins la pintura especialment l'escola austríaca (com Schiele) i , més recentment, les impactants i angoixades pintures de Saura. Miró té també obres abstractes però del tot líriques només en blanc i negre. Si tiro més enrera inevitablament apareix Goya (expressionsita avançat)i evidentment tot el món dels gravats. En el cas del teu retrat penso que és el tractament de la llum el que pot recordar el barroc. Però hi ha una cosa més que fa que hi pensis: la flauta de bec que t'acompanya. Això si que és genuïnament barroc¡¡¡

Joan Vives ha dit...

Ostres si, tens raó Isabel. Però m'agrada tot allò que fa pensar i certament el teu comentari, a part d'oportú, va ser molt interessant. Connectar barroc amb el concepte fotogràfic de Blanc i negre em va resultar francament estimulant. Vaja, ja es va notar ;-))