Nadal

Ni la brisa suau, ni l’hivern marcidor, fan mai prou fressa en un matí silent, tranquil, de profunda serenor com aquest. L’aparent indolència del moment aixopluga el so tranquil de les velles campanes que encara sonen, malgrat que la resta de dies ja ni sentim. De cop pensem que potser en el seu dringar hi ha encobert un missatge certament emotiu: A casa d’un fuster hi ha hagut naixement. També a casa del pagès, a casa del transportista, a casa del mestre, de l’administratiu, del músic, del botiguer, de l’informàtic, del funcionari... Sempre és motiu de joia! Per això els amics i familiars, com aquells pastors d’aleshores, en processó anem a compartir una vegada i una altra la mateixa il·lusió de conèixer el nou nat amb l’alegria que ens evoquen les campanes.
Cants de Nadal que ens recorden que en el fons tots plegats som algun d’aquells pastors que fa més de dos mil·lennis van anar amb la samarra i, de ben segur, amb un gran somriure, a oferir el seu caliu al petit nou nat amb presents i cançons. Melodies invocadores de l’escalfor humana, del retrobament, del record, de la pau, que cada any retornen per recordar-nos que una pobre i humil donzella, pastora, havia de fer dormir el seu fill en la serena pobresa d’un pessebre
Han seguit caient molts fulls de calendari, han passat dies i anys, ha plogut molt... i encara avui, mentre mirem el pessebre, tots plegats ens veiem reflectits en un d’aquells pastors a saber... la castanyera, el llaurador, la filadora, el pescador, el rabadà... Avui, de la mateixa manera, mentre sentim a la ràdio o pel carrer un ram de nadales, segur que entre elles hi trobarem la nostra, la que ens porta el somriure del record de tants moments compatits de calidesa, l’evocació interior de les persones que estimem, les que arriben i les ja no hi son, la barreja intensa de sentiments contradictoris d’alegria i tristesa, tal vegada la que en el fons del cor ens fa entendre en mig de tanta buidor comercial i sense saber gairebé el perquè, quin és el veritable esperit del Nadal. Tal vegada el que va empènyer els vells pastors, bons minyons, que caminaven i encara caminen cap a Betlem pels torturats corriols d’un desembre congelat en que mai no desglaça.