La Ruta Bach

Ha plogut molt des d'aleshores!

Quantes vegades hem sentit tots aquesta expressió quan es fa referència a coses que varen passar fa molt temps, però ja se sap... tots els que ens dediquem a temes vinculats amb el passat ens passaríem el dia parlant de pluges.

Des dels temps de Johann Sebastian Bach ha plogut molt!

La seva existència es va ubicar entre 1685-1750, a les terres de Turíngia i Saxònia, però amb puntuals i significatives estades a poblacions properes a Hamburg i Berlin. L’atzar va fer que l’aspecte quilomètric de la seva vida no tingués els fastos de vides més itinerants i tal vegada amb més projecció universal com les de Mozart o Haendel. Les poblacions on va viure les etapes significatives de la seva vida no abasten més de 200 km de distància que son els que van d’Eisenach (on va néixer) fins a Köthen la població més al nord de Saxònia on va viure. En aquest traçat no hi he comptat les poblacions hanseatikes (com Lüneburg on Bach va fer durant menys de dos anys d’escolà) ni les visites cèlebres com les de Lübeck a Buxtehude ni la de Potsdam a Frederic el Gran de Prússia.

En els nostres dies, la música de Bach ha esdevingut de culte i així també l’aureola de gran mestre musical per a tota la posteritat. Certament, des que Bach va morir ha plogut molt, per tant quin sentit pot tenir avui per a nosaltres rememorar la seva ruta vital? Recórrer les diferents poblacions on viure i compondre? Respondre això és quasi tant difícil com definir el bon gust.

Intentar entendre el seu univers geogràfic, la seva llum, ubicar en un espai físic les obres que va compondre, conèixer el cor de la cultura germànica (Luther, Goethe, Schiller, Bauhaus, etc...), retrobar els espais d’altres compositors (Telemann, Buxtehude, Haendel, Hummel, Mendelssohn, Schumann, Liszt... fins i tot Mozart). Tot plegat respostes inevitablement parcials per intentar entendre l’estranya fascinació que aquell traçat vital genera encara avui en el pelegrí de Bach. Un ordre atzarós facilita l’excusa meravellosa per recorre’l!

Fa poques setmanes que he tornat de fer-ho amb un grup de gent d'Osona empès pel bon amic i excel.lent músic Jordi Domènec i la gent del Museu Industrial del Ter. He de reconèixer que fins a dia d'avui, l'activitat com a flautista de bec i particularment com a divulgador musical tant a la ràdio com en diferents conferències, cursos, màsters i seminaris m'ha deixat l'agenda planxada, sense gaires forats per viatjar. Però una conversa informal ja fa uns anys amb l'apreciada Carlota Garriga (pianista, compositora i directora de l'Acadèmia Marshall) va obrir la Caixa de Pandora. A partir d'aleshores segueixo sense dedicar-me a fer de Cicerone turístic però confesso que malgrat la baixíssima disponibilitat d'agenda, no m'ha importat gens resseguir en noves ocasions el camí de Bach al costat de petits grups de bons melòmans que ho saben fruir, revivint i compartint aquella estranya emoció. La majoria de vegades instigat per l'Associació "Te de Tertúlia" i per la seva directora Conxita Vera. Va ser amb ella, el seu marit i el seu fill (els dos es diuen Josep) uns amics (en Pere i la Caroline) i l'Araceli que plegats vàrem esdevenir pelegrins de Bach per primera vegada.

En aquest camí diferents plaques i escultures evoquen el record de la presència del compositor. Una de les més cèlebres és la que trobem a Eisenach, població on va néixer però que en retrata el seu aspecte de maduresa.

Una estàtua que contrasta amb la impactant i fins i tot trencadora imatge (en el seu moment polèmica) d'un Bach jove assegut amb posat adolescent a l'orgue, que trobem a la plaça del mercat d'Arnstadt ...

...o fins i tot amb una de més nova que trobem a la recent restaurada Divi Blasii kirche de Mühlhausen on un jove Bach ben plantat ens hi dóna la benvinguda.



Ara que potser, la més divulgada arreu és la que tothom tria per deixar constància del final del seu pelegrinatge Bach. La que està al costat mateix de la mítica Thomaskirche de Leipzig on avui descansen les seves despulles enterrades sota l'altar des de 1950 després que l'església de Sant Joan quedés destruïda durant la 2a. guerra mundial.

(Ja em perdonareu la immodèstia però costa molt ser una excepció al tòpic.)

Sempre acabem oblidant però que l'any 1843 Felix Mendelssohn va inaugurar l'estàtua de Bach més antiga del món, just a la façana de la Thomaskirche, avui al costat d'un aparcament de bicicletes.

Es quasi segur que el setembre del 2012 hi tornaré amb un nou grup promogut per Te de tertúlia. Ja compto les setmanes que falten. Mentrestant, sóc perfectament conscient que la transcendència de la música de Bach va molt més enllà de totes les seves escultures o d'un passeig turístic. Però certament fer la Ruta Bach, com qualsevol altra pelegrinatge, genera una emoció especial, alhora que ens referma la sensació que Bach és més aprop del que pensàvem. Vaja... que potser no ha plogut tant des d'aleshores!

©Fotos d'Araceli Merino 2007-2011

Barroc en blanc i negre

Entre els comentaris del post anterior, arran del retrat que em va fer l'Araceli Merino, l'apreciada amiga Isabel Trias, sempre molt observadora, comenta que li crida l'atenció el fet d'evocar la pintura barroca amb una foto en blanc i negre... una temptadora invitació a la reflexió. És obvi que moltes de les coses que diem o escrivim parteixen de les nostres sensacions, dels nostres gustos, originats moltes vegades a partir de percepcions nítidament intuïtives. Vaja, que reservem el procés racionalitzador per a quan les circumstàncies ens hi conviden. Vull dir que en moltes ocasions (potser fins i tot masses) ens oblidem del "cogito, ergo sum"... sabem el que és, però no ens posem a pensar el perquè.
En el cas concret, per tant, la racionalització està servida. És a dir... què té de barroc el blanc i negre?
Exceptuant els dibuixos fets amb llapis de carbó o amb tinta, el cert és que la percepció del món en blanc i negre és un mena d'exclusiva que va començar a tenir la nostra societat a partir del segon terç del segle XIX, gràcies a l'adveniment de la fotografia, el daguerreotip, etc... Avui, el blanc i negre ha esdevingut literalment de culte. Alguns dels millors fotògrafs especialitzats en retrat (des d'Avedon cap aquí...) segueixen usant el blanc i negre aprofitant, a més, les enormes possibilitats que ofereix el tractament digital. Però, retornant al barroc, la contemplació d'alguns quadres de Caravaggio, del Greco fins i tot de Rembrandt, sense oblidar Zurbarán, Ribera o el català Ribalta acaben deixant-nos una impressió de blanc i negre "avant la lettre". En aquest sentit és crucial la implantació de la moda manierista del "chiaroscuro" on la bipolarització, o si preferiu, maniqueisme cromàtic sovint ratlla els plantejaments fotogràfics del Blanc i negre amb àrees de color puntuals, tènues, tal vegada intranscendents.
De cop he intentat imaginar que em venia al cap quan algú em deia la paraula pintura sense cap altra element contextual. Suposo que com a molts, se m'han creuat les imatges d'una "promenade" (parafrasejant Mussorgski) per algun museu (Prado, Filadores de Velázquez, no sé perquè...), amb el record ja llunyà d'infantesa del dia que els meus pares em van regalar la primera capsa d'aquarel·les plena de molts colors diferents. Es fa estrany parlar de pintura i no pensar en colors, de la mateixa manera que podien sobtar les classes del flautista de bec holandès Kees Boeke als mítics cursos de música antiga de San Lorenzo del Escorial els anys 80, on ell mai no va tocar una sola nota, limitant-se a xiular els exemples amb una acurada tècnica personal o fullejar el magnífic llibre "La visión fotográfica" d'Eduardo Momeñe que fa poc em va ensenyar l'Araceli i observar que l'única foto que hi ha és la de la portada.
Potser si que al final serà veritat que els diferents llenguatges artístics son un mateix, partit en ínfimes porcions pertanyents a una llengua global, superior i inaccessible, exclusiva dels deus, que les muses ens regalen als mortals quan s'atansen a nosaltres.
Gràcies Isabel!

Un retrat

Ja feia unes quantes setmanes que l'Araceli em va demanar que passés pel platós de l'Escola de fotografia TEC de Mataró on ella dóna classes. Calia preparar uns dissenys de llums i a mi em tocava fer de "conillet d'indies". Finalment vaig trobar un forat en la meva atepeïda agenda, habitual en aquesta etapa que va de Nadal a Setmana Santa, i vet aquí el resultat. No només no es va espatllar la càmera (per la poca fotogènia, clar!) sinó que a part d'una extraordinària nitidesa, va aconseguir crear aquella textura de clarobscur amb la llum que evoca un dels trets característics de la pintura del barroc. Un no és model i per tant dóna pel que dóna, però si que de cop prenem consciència de com el domini de la llum és a la fotografia el mateix que el control del so és a l'instrument. No cal dir que alhora també m'ha servit per trencar el silenci del blog!
Gràcies Araceli per una de les fotos més maques que m'han fet mai.

©Araceli Merino, foto d'estudi, 2011

Mannheim... i l'orquestra?

Fa temps, molts anys, que l’Orquestra de Mannheim ha esdevingut una mena de companya de viatge per les constants aparicions que acaba fent, aquí i allà, quan un gruix molt important de la teva dedicació pedagògica i radiofònica sovint passa per la música del segle XVIII.. No era qüestió, doncs, de desaprofitar l’oportunitat de passar a prop de l’antiga capital del Palatinat i no fer una visita al mític palau que va aixoplugar l’essència de la seva activitat.

El Palau de Mannheim, avui Universitat.
Foto ©Araceli Merino, 2010

La història de l’Orquestra de Mannheim tindria el seu proemi en l’incendi que va devastar la població el 1697. L’urbanització posterior va propiciar que la nova vila quedés ubicada just al davant de l’antiga fortalesa de Friedrichsburg l’any 1709. Coincidint amb l’adveniment l’any 1720 de Karl Philipp (1661-1742) com a nou elector del Palatinat, aquest decideix abandonar la seva residència a Heidelberg i traslladar-se al nou palau que es va fer construir en l’espai de l’antiga fortalesa. El model arquitectònic a imitar va ser, una vegada més, el del Palau de Versailles. La construcció va quedar completada el 1760. Malauradament, Karl Philipp havia mort sense descendència a finals de 1742. Va ser aleshores quan el més proper en l’ordre successori, Karl Theodor (1724-1799), va convertir-se en el nou elector, esdevenint un important mecenes de les arts i de les ciències, impulsor del comerç i també un gran col•leccionista. Va ser ell qui va fundar l'Acadèmia de les Ciències (1763), però també qui va donar impuls a l’Orquestra de Mannheim: a partir del grup de 48 músics i cantants que ja hi treballava en els temps del seu antecessor van arribar a 61 el 1745 i a 90 el 1778. L’artífex del gran nivell de l’orquestra va ser el violinista i compositor bohemi Johann Stamitz (1717-1757) que havia entrat de violinista el 1743 i que el 45 ja havia esdevingut Konzertmeister. En morir, va ser succeït en el càrrec per Chritian Cannabich (1731-1798).

En visitar Mannheim el 1772 l’anglès Charles Burney va escriure: “Vaig observar que l'orquestra de Mannheim va respondre realment a les esperances generades pel seu prestigi. La potència sorgeix de forma natural d'un nodrit nombre de mans, però el assenyat ús d'aquesta potència, en tot moment, no pot ser sinó la conseqüència d'una bona disciplina. La veritat és que intervenen més solistes i compositors en aquesta orquestra que en cap altra d'Europa, és un exèrcit de generals, igualment dotats per planificar una estratègia que per combatre”.

Quan Mozart arribarà a Mannheim camí de París, amb la seva mare, el 27 d’octubre de 1777 s’hostatjarà a la casa de Cannabich. Durant els 176 feliços dies de la seva estada se sap que va tocar l’orgue a l’església del Palau en moltes celebracions dominicals. En una carta al seu pare hi podem llegir: “Un altre dels motius pels quals Salzburg se m'ha fet odiosa, és la grolleria i mesquinesa dels músics de la cort. Que diferent seria tot si les coses estiguessin organitzades com a Mannheim! ... Aquí tenen una educació refinada, van ben vestits, i no es fiquen a les tavernes per emborratxar-se”. Després elogiarà la gran capacitat musical de Cannabich i deixarà que moltes de les innovacions introduïdes pels compositors d’aquella orquestra entrin a formar part de la seva pròpia estètica (Els crescendi, l’ús de clarinets, etc...)

L'orgue de l'Església del Palau de Mannheim (Construït el 1956).

Foto ©Araceli Merino, 2010

Mentre Mozart encara era a Mannheim, moria a Munic sense descendència l'elector Maximilià III de Baviera. Aleshores Karl Theodor heretà el territori de l'Electorat de Baviera i unificà d'aquesta manera el Palatinat i Baviera. Poc després de la marxa de Mozart cap a París, l’elector palatí trasllada la seva residència cap a Munic, emportant-se l’orquestra cap allà amb Cannabich al seu capdavant. Aquell esdeveniment marcava la fi de l’etapa d’esplendor de la mítica orquestra alhora que l’inici del declivi cultural i científic de Mannheim.

Ja al segle XX, la desfeta general provocada per la Segona Guerra mundial (1939-45) també es va deixar sentir a Mannheim on, entre altres edificis, va caler restaurar l’antic palau Ducal. Un tasca que va durar fins fa pocs anys. Avui Mannheim és una ciutat sobretot industrial i universitària. Segona ciutat de Baden-Wüttemberg després de Sttutgart, és la seu de la producció dels cotxes Mercedes-Benz i dels autocars Daimler alhora que un nucli farcit de joves universitaris durant el curs. Tot plegat fa que els estius estigui molt lluny de qualsevol estàndard turístic. L’antic i monumental Palau amb ressonàncies musicals s’ha convertit en l’edifici de la Universitat, deixant una petita part de les dependències centrals com a Museu que acull els testimonis que has sobreviscut d’aquell passat il•lustre. Una visita tranquil•la, completament antònima a les masses de turistes que inunden palaus com Schönbrunn o Versailles, permet visitar el monumental vestíbul amb les seves escales d’inspiració versallesca, algunes de les sales privades i, particularment emotiva, l’anomenada Gran Sala dels Cavallers dotada d’una acústica especial, i on l’Elector Karl Theodor hi va gaudir de nombrosos concerts privats a càrrec dels músics de la seva orquestra. Allà, Johann Stamitz, Chritian Cannabich o el mateix Mozart ho varen trepitjar en moltes ocasions.

Actualment s'hi combina la descripció de les diferents etapes dhistòriques del palau amb algunes referència a l’orquestra i alguns dels seus visitants il•lustres al segle XVIII: Voltaire (que hi va estar el 1753 després de ser expulsat de Potsdam) i Mozart. Avui, fora d'Alemanya, Mannheim no s'associa tant a l’existència dels Electors Karl Philipp i Karl Theodorcom a les empreses Daimler o Mercedes-Benz. Però, sens dubte, el fet d’haver acollit una de les millors orquestres del món de meitats del segle XVIII esdevé una excel•lent tarja de presentació pels melòmans clàssics de tot el món. En sortir, les sensacions del Palau de Mannheim van esdevenir una mena de crescendo de l’ànima.

Seguint la petjada de Chopin...

Caminant pel passadís de la Cartoixa de Valldemossa (Mallorca) al capvespre,

amb la cel·la Chopin-Sand (1a. porta a l'esquerra)

Feia fred. Molt de fred! Un vent intens, tallant, hostil queia sobre la serralada de Tramuntana en un clot de la qual hi trobem el bonic poble mallorquí de Valldemossa. Si bé fresc, agradable i acollidor durant l’estiu, us prometo que el passat dissabte 30 de gener d’aquest 2010, fins i tot els foscos passadissos de la seva vella Cartoixa semblaven reviure les paraules que l’escriptora francesa Aurore Dupin (coneguda amb el seu sobrenom masculí de George Sand) en el seu llibre autobiogràfic "Histoire de ma vie" (1855) recordava tot parlant de Fryderyk Chopin: “...no podia vèncer el terror de la seva imaginació. Ell creia que en el claustre hi vivien fantasmes, fins i tot quan se sentia bé. No deia res, però jo me n’adonava. Quan tornava amb els meus fills de les meves exploracions nocturnes per les ruïnes, el trobava a les deu de la nit davant del seu piano, pàl•lid, amb la mirada perduda i el cabell despentinat. Necessitava uns minuts per reconèixer-nos. Tot seguit feia un esforç per somriure, i ens feia escoltar les peces precioses que havia escrit, o, potser hauria de dir, les idees terribles, esfereïdores, que s'havien apoderat d'ell en aquelles estones de solitud, de tristesa, de terror...”.

El vent entrava per les escletxes d’aquell passadís suggerint la tonada sòbria i distant del cant pla dels antics monjos que encara ressonava enmig del profund silenci d’aquell inoblidable capvespre d’hivern. Les visites a la cel·la ja s’havien acabat. El sol es va pondre molt d’hora fent la foscor encara més llarga. De tant en tant el ressò d’una porta que es tancava feia de punt i a part d’unes converses plenes d’evocacions al passat imbuïdes de ressonàncies musicals. L’apreciat Joan Moll va tocar en el piano de la cel•la cartoixana alguns Preludis, el Nocturn de Valldemossa... incrustant aquelles notes al ressò del temps. Chopin les havia escrit entre aquelles mateixes quatre parets l’hivern de 1838-39 i des d’aleshores no han deixat de ressonar-hi. George Sand en parlava així: “...Són obres mestres. Algunes representaven la visió de monjos difunts que amb els seus cants fúnebres que el perseguien. Altres són melancòlics, suaus, li brollaven en les hores de sol i de salut, per la remor de les rialles dels nens a la finestra, pel so llunyà de guitarres, pel cant dels ocells sota el fullatge, o per la contemplació de petites flors esvaïdes per la neu. D’altres són d'una tristesa lúgubre. Al mateix temps que complauen l'orella, destrossen el cor...”.

La Rosa Capllonch, conservadora del museu, ens va ensenyar entre molts manuscrits preciosos l’armilla de seda blava i negre que Chopin va portar en el seu darrer concert a París l’any 1848. L’impacte causat per la contemplació de les visibles taques de gotes de suor del compositor es va barrejar amb el so del colpidor 15è preludi ple de les gotes d’aigua esmentades per George Sand: “...em va confessar que, mentre la resta érem fora, havia vist com, sense distingir ja el somni de la realitat, s'havia calmat i com adormit tocant el piano, convençut que ja havia mort. Es veia flotant en un llac, mentre unes gotes d'aigua pesades i fredes queien lentament sobre el seu pit. Aleshores jo li vaig fer sentir el soroll de les gotes que, en efecte, encara queien lentament sobre la teulada. De seguida va negar haver-les sentit. Va protestar amb vehemència contra la inutilitat d'aquestes imitacions per l'oïda, i tenia raó! El seu geni es nodria de misterioses harmonies de la natura, bolcades en sublims sonoritats sorgides del seu pensament musical, i no d’una còpia servil de sons exteriors. De totes formes, La seva composició d'aquella nit estava humitejada per les gotes de pluja que ressonaven sobre les teules sonores de la cartoixa, però que en la seva imaginació s'havien convertit en llàgrimes que queien del cel sobre el seu cor...”.

Dos-cents anys justos (1 de març de 1810) després del seu naixement a la vila de Zelazowa Wola (a 40 km. a l’oest de Varsòvia) la seva música segueix caient amb la mateixa intensitat des del cel vers el nostre cor, fins i tot en aquell fred capvespre d’hivern a Mallorca en que vam seguir la seva petjada.

Els "Tres dies..." de la Mar Coll i l'ESCAC

Ha passat ja fa més d'un any d'aquell gener del 2009, quan la Mar Coll em va trucar per demanar-me opinió sobre un petit detall, segurament força desapercebut per molts, del que havia de ser la seva òpera prima cinematogràfica "Tres dies amb la família".
La Mar Coll ha estat alumne de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (adscrita a la Universitat de Barcelona) on des de l’any 1996 en sóc professor de l’assignatura anomenada retòricament “Història de la música culta”.
En mitja dotzena d’escenes de la versió “prèvia” del film, en Josep Maria (Eduard Fernàndez) pare de la protagonista (Nausica Bonnín) escolta òpera mentre llegeix el diari, a l’hora de l’esmorzar, conduint el cotxe, etc...
Un matí fred d'quell gener vam quedar per fer una cafè. La Mar, després d’explicar-me amb entusiasme alguns aspectes més que interessants de la realització del film, tot fet amb companys de l’Escola de Cinema (i el suport de la productora Escándalo del mateix ESCAC), em va demanar que li suggerís idees de cara a la selecció de fragments operístics per a aquelles micro-escenes.
Eren dies molt tristos. Havia mort la meva mare feia molt poc i el dolor silenciós i ferotge em cruspia l’ànima. En aquell context de solitud espiritual, la pel·lícula de la Mar va resultar molt colpidora... l’argument, aquells silencis, les mirades dels protagonistes, aquella veritat que malauradament tots coneixem massa bé i que ens aboca sempre a la introspecció tant ben reflectida!
De seguida em va venir al cap el personatge de vida intensa i efímera de “La dama de les camèlies” d’Alexandre Dumas en la relectura, no per més tòpica menys meravellosa, que en va fer Verdi a la seva Traviata: Violeta Valery. El desconsol d’una vida que sembla haver de començar a assumir el destí, tal vegada marcidor, en el millor moment, em va semblar un leitmotiv present tant a l’òpera com al film. Seria possible narrar la història de La Traviata a través dels fragments que de forma absolutament casual apareixen en escenes pont? Seria possible fer un paral·lelisme narratiu, dramàtic, en tan sols un petit plec de fragments de durada inferior a 30 segons? Era evident que la proposta era tant subtil que segur que ningú se n’assabentaria. Valia la pena l’esforç, fins i tot econòmic? La Mar va creure que si, de la mateixa manera que va creure que aquella història de ritme pausat, de silencis, caminaria amb pas ferm, com així ha sigut.
El més preciós de tot plegat no ha estat que de forma casual en aquesta peli sense quasi música hi sospirin fragments com el “Di provenza il mar” o “Sola, abbandonata, in questo popoloso deserto che appellano Parigi”. El més preciós és que un grup de companys ja ex-alumnes de l’ESCAC, ha estat capaç de fer una pel·lícula a priori gens comercial que no ha deixat indiferent a ningú. Des del primer Festival on es va presentar (el de cinema de Màlaga) fins a la nit dels Goya, passant pels Gaudí, els premis s’han anat succeint de manera indefectible. Quina alegria tant gran!
Cada vegada que m’he assabentat d’una d’aquestes distincions he enviat un SMS a la Mar, que no ha tingut resposta. L’altra dia, a la contra del País llegia que la Mar es lamentava en una entrevista d’haver perdut el mòbil ja dues vegades i que li sabia greu per la quantitat de missatges que no hauria pogut contestar. Aleshores vaig entendre.
Mar, no et preocupis! El més important potser no son el missatges de la gent que apreciem la teva feina com tots aquests premis que han reconegut una creació cinematogràfica feta des d’una sàvia barreja de saviesa precoç, de sinceritat creativa i d’estima sincera pel mitjà.
Mar, no et pots imaginar la il·lusió que m’ha fet tot plegat! De debò!!

10 anys de la Bec Web

Ho sé! L’actualitzo poc, el disseny no brilla per la seva modernitat i, probablement, un grapadet de coses més. Teniu raó. Això, i sobretot mostres d'agraiment, que no per inmerescudes menys agraides, és el que em dieu tota la gent que conec i que algun dia heu fet cap en aquest modest racó de l’espai cibernètic dedicat l’instrument més bonic dels que es fan i es desfan... la flauta de bec. Eps! No rigueu que és veritat, o almenys jo ho sento així. Me’n vaig enamorar a finals dels 70 sentint una Sonata de Telemann (La del Getreue... en Fa Major, efectivament). Potser en una altra ocasió ja parlarem una mica més de la flauta, però avui, els pensaments son per a la Bec Web.

Aquell Nadal de 1999 es veia a venir la gran potència que Internet tindria en molt poc temps, consolidada òbviament pel seu poder interactiu inqüestionable, almenys a dia d’avui. Però aleshores, això només s’intuïa. Francament, semblava molt útil aprendre unes nocions de llenguatge HTML, la base de programació de les webs. La millor manera d’aprendre, com sempre, era dissenyant una web (permeteu-me citar en veu molt baixa i per enèsima vegada els versos de Machado “el camino se hace al andar”). Després vaig descobrir les meravelles d'un editor com Frontpage (o Dreamweaver). L’argument per a donar-li contingut si que el tenia ben clar! Aleshores no hi havia cap web en català dedicada a la flauta de bec. Per tant, seria una pàgina on les activitats personals públiques (xerrades, concerts) es barrejarien amb material útil per a flautistes de bec i aficionats a la música en general, sobretot a la música antiga.

Aquest va ser l’origen fa deu anys d’aquesta web personal que vaig penjar per primera vegada el dia 2 de gener del 2000. (Algú em va dir que ho hagués pogut fer el 2 de febrer, per allò dels dosos: dos del dos del dos mil). De seguida eren clares les limitacions d’una filosofia molt compartida a la xarxa i que he mantingut fins avui: seria tota basada en material gratuït (servidor, disseny, etc...). Clar, això comportava només tenir 5 MB d’espai. Si, si! 5 megabytes! que, per cert, son els que encara te el servidor gratuït de Terra on està hostatjada. Aleshores era normal. Avui, amb tantes filigranes i virgueries, com els llenguatges dinàmics del tipus Flash, etc... la potencialitat es troba força minvada en un espai tant reduït. Però us he de confessar que no és una preocupació. Em fa més mal de cap la manca de temps per actualitzar-la que la manca d’efectes especials. Si voleu se’n pot fer una altra lectura... la Bec Web és una web rapidíssima de càrrega. Una bona amiga, la Montse Masvidal, que sempre n’ha sabut molt més que jo de fer webs, em va regalar aleshores un “gif animat” on el títol es bellugava i alhora no ocupava gaire espai. L’Araceli em va dissenyar uns bonics fons de web i altres amics em varen començar a donar idees per als continguts com per exemple incloure una secció variada d’enllaços on la música es barregés amb eines útils per a la gestió infomètica domèstica i Internet o traduir algunes secciones al castellà, com em venien insinuant alguns visitants. També en aquell moment l’agenda professional començava a viure canvis importants que cada cop m’allunyaven més de l’aula de flauta de bec de l’Escola de Música de Mataró, d’on vaig plegar definitivament el 2003 després de vint anys de treballar-hi, però conservant un preciós record sobretot de la dimensió humana tant dels alumnes com dels companys. Una part del material que vaig preparar per usar-lo a l’aula (esquemes, apunts, arranjaments...) podia servir també a partir d’aleshores a d’altres col·legues.

Començava doncs la singladura d’aquests deu anys plens de sorpreses inesperades atenent la modèstia d'aquest racó virtual. Deu anys d’intentar mantenir aquesta petita flama d’estima a una feina, a un instrument, a un repertori musical i d’intentar compartir-la, això si, amb calma, amb il·lusió, sense pretensions... En els darrers temps us he de confessar que amb el gran estrés que representa l’excés d’informació que patim tots en general, barrejada amb una flagrant manca de temps per actualitzar-la, em qüestiono si te gaire sentit seguir-la mantenint. Però com que aquests 10 anys han passat tant ràpid és molt probable que els propers 10 els passi el mateix. A més, una mitja d’un centenar llarg diari de visites semblen ser també un bon estímul. Doncs no en parlem més. Entre aquell simpàtic gif animat de la Montse de l’inici i el bodegó de l’Araceli, han passat deu anys que han semblat tant breus com el temps que J. J. Quantz, en el capítol XV del seu Tractat de flauta, recomana que tingui una cadència improvisada per mantenir el seu caràcter fresc i sorprenent davant del públic. Però vaja, l'única pretensió que hi ha al darrera de la Bec Web és la mateixa que hi havia fa 10 anys... un espai virtual a la xarxa que, des de la modèstia i la sobrietat, al marge de les modes cibernètiques més enlluernadores, preten simplement que hi pogueu trobar allò que us sigui útil. Si és així, missió complerta!
Gràcies pel vostre esguard en tot aquest temps.

Història de la música a Casa Elizalde

El proper dimecres dia 7 d'octubre, a les 8 del vespre, començo un any més el curs de història de la música a la Casa Elizalde de Barcelona, un curs conduit de dalt a baix amb un clar esperit de divulgació musical. Així, durant 10 dimecres de tardor (octubre-desembre), després 10 dimecres d'hivern (gener-març) i 5 dimecres de primavera (abril-maig), un any més anirem resseguint tota la història de la música des dels temps del Cant gregorià fins als "ismes" de l'avantguarda musical sorgits després de la 2a. guerra mundial. Fins aquí seria la nota periodística per a una agenda cultural. Però, any rere any, el curs de la Casa Elizalde esdevé un moment especial consolidat per la quantitat de temps que es ve mantenint. L'inici d'aquest periple va ser poc abans de l'estiu de 1993, quan els amics de Joventuts Musicals de Barcelona, la Carlota, en Joan, en Norbert... em van comentar que es voliz dinamitzar l'aleshores jove Centre Cívic del carrer València impulsant uns cursos regulars de diferents temes, entre els quals el de història de la música. Poc podia imaginar que setze anys després la meva cita a l'eixample els vespres de dimecres seguiria intacte. La idea inicial era fer un curs antològic i els anys següents seguir fent cursos més específics seguint el format trimestral típic del Centre. Veient la reacció de les 25 primeres persones que van venir en aquella edició incipient se'm va acudir de proposar a l'aleshores director del Centre, en Ferran, de mantenir el mateix temari pel curs següent... i així estem a dia d'avui.

Algunes coses han canviat: dels quatre cursos que hi havia aleshores en paral·lel ara s'ha passat a més de 150. Del paradís de pau i tranquil·litat d'aleshores hem passat a onades de persones assedegades de cultura que, sobretot en les hores de canvi de xerrada, farceixen literalment els passadissos. S'ha millorat l'equipament, hi ha aire condicionat... Però el millor és que l'esperit segueix essent el mateix. La gent que ve amb un sincer afany cultural, el silenci profund i respectuós de les xerrades, les mirades d'interès en el tema, l'entusiasme de dones i homes (majoritariament dones) de totes les edats que a la sortida et parlen amb entusiasme sobre el darrer disc que s'han comprat o del concert al que havien assistit el cap de setmana anterior. Al cap em venen un bon grapat de noms de persones fantàstique que hi han passat i de les que jo també he après, més del que ells es pensen... però no els citaré perquè segur que me'n deixari molts. Masses!

Recordo perfectament que quan vaig començar a estudiar música a l'Escola de Música de Mataró, a part de bons mestres, el valor més gran va ser trobar un grup de companys amb qui compartir l'interès per aquest miracle de llenguatge que anomenem música. Aquell esperit tant genuí i profundament engrescador el segueixo trobant ara en alguns dels cicles de xerrades que tinc l'oportunitat de fer durant el curs a diferents indrets de Catalunya, però entre ells sens dubte hi ha la Casa Elizalde... que per a Barcelona i la resta del país ha esdevingut, més que un fenomen, un miracle en el context més genèric del món de la cultura de casa nostra. Un mèrit cre que compartit per tothom des de la directora, la Míriam que fa molt bona feina, fins al darrer matriculat del curs, passant per l'equip humà que treballa a la Casa.

El dimecres dia 7 d'octubre tornaré a començar explicant per 17a. vegada quin és l'origen etimològic de la paraula música... i per 17a. em fa ilusió pensar que plegats tornarem a descobrir que és veritat que la música és el veritable llenguatge de les muses.

Fotografia que em va fer l'Helena Agell a l'aula on fem història de la música, de cara a l'Exposició commemorativa del 25è aniversari de la Casa Elizalde com a centre cívic, l'octubre de 2008, on hi havia fotos de 24 persones més (alguns d'ells companys i bons amics) totes relacionades amb el centre.

En el 250 aniversari de la mort de Georg Friedrich Handel

Händel haus (casa natal de Handel a Halle)

El dia 6 d’abril de l’any 1759, amb 74 anys d’edat, Handel va assistir a la darrera interpretació del seu oratori “El Messies” on fins i tot encara hi va interpretar la part del baix continu des del clavecí. Aquella partitura l’havia reconciliat amb el púbic anglès després de la caiguda en desgràcia de les seves òperes italianes: la darrera, “Deidàmia” estrenada el 1741, havia estat un intent d’òpera còmica que va fracassar de manera sonada. De fet, a meitats de la dècada de 1750 ja s’havien deixat d’interpretar les seves òperes a la capital anglesa i no hi van tornar a sonar fins al segle XX. Coincideix que l’oratori “El Messies” es va estrenar l’any següent, l’abril del 1742, en un concert benèfic al New Music Hall de la Fishamble street de Dublín quan Handel passava per un dels moments més baixos de la seva popularitat. L’èxit inusitat d’aquella partitura rodona, brillant i atípica dins del seu catàleg, va ser el revulsiu. L’estrena a Londres un any més tard havia de confirmar les felices expectatives. Sembla que fins i tot el rei Jordi II s’arribaria a aixecar impressionat en sentir el cèlebre cor de l’ Al•leluia al final de la segona part. Les estrenes dels següents oratoris (Samsó, Judes Macabeus, Alexandre Balus, Salomó, Teodora, etc...) van acabar de fer renéixer de les seves cendres la glòria handeliana. Jefté, estrenat el 1752, no hauria estat la seva darrera gran composició si no hagués estat pels problemes de cataractes que li van dificultar el treball creatiu.

Dos anys abans Johann Sebastian Bach havia mort de forma sobtada a Leipzig. La posteritat sembla haver establert un vincle crònic entre les dues figures. Clar que les circumstàncies semblen haver-ho propiciat... van néixer amb un mes de diferència (febrer-març de 1685) i a només 160 quilòmetres de distància (aproximadament la mateixa que hi ha entre Lleida i Barcelona).. Bach a Eisenach (Turíngia) i Handel a la casa del la Grosse Nikolaistrasse, 5 de la ciutat de Halle (Saxònia), lloc on avui hi trobareu el Museu de la Händel Haus. Els seus destins, però, van ser nítidament diferents. Per a Bach “...soli Deo Gloria”, mentre que Handel va centrar una bona part dels esforços creatius en prodigar-se com a ambaixador de l’òpera italiana a Londres, clar que en aquest àmbit hi ha molts matisos. Sigui com sigui, mentre Bach sembla enfocar la seva música cap al cel, Handel ho fa cap a la terra.

En aquell 1750 Handel havia restablert la seva relació epistolar amb un vell amic, el també compositor quatre anys més gran Georg Philipp Telemann, després de molt de temps de silenci. S’escriuran en francès i es tractaran de vostè, un tret que revela la mena de formalismes que es desprenien de l’educació refinada de l’època. Coneixedor de l’afició per les plantes exòtiques de Telemann, Handel li envia llavors des de Londres. L’intercanvi de missives encara va continuar alguns anys mes.

L’abril de 1759, Handel no gaudia d’una salut gaire òptima però era un home conegut a Europa i reconegut pel seu entorn. En l’àmbit privat, una de les seves preocupacions era la d’ajustar al detall els diferents aspectes del seu testament al qual, després de la primera redacció, hi va afegir encara 4 modificacions o codicils. Entre altres detalls destaca el fet que deixés el manuscrit original de l’oratori “El Messies” en dipòsit al Foundling Hospital (Orfenat de Londres) amb tot el que això podia representar de beneficis per a la institució. El periodista vienès del segle XX Stefan Zweig fins i tot suggereix que Handel probablement mai no va guanyar un duro amb aquella partitura que li havia de concedir la universalitat. També va llegar mil lliures a la Societat per a l’ajuda als músics arruïnats, entre altres coses...

L’historiador Charles Burney apunta que un dels darrers desitjos de Handel era morir en Divendres Sant “... per poder trobar-se amb el bon Déu el dia de la seva resurrecció..”. Quasi ho va aconseguir. El traspàs es va produir el dia 14 d’abril, Dissabte Sant, d’aquell 1759 a la casa de la Brook Street, 25 de Londres, on Handel vivia des de l’estiu de 1723 i on avui hi trobareu el Handel House Museum.

L’enterrament es va fer el dia 20 d’abril a l’abadia de Westminster on encara descansen les seves despulles. Segons el diari London evening post “... es va calcular que no hi havia menys de 3000 persones assistents al sepeli...” .

(Article publicat a la Revista de programació de "Catalunya Música", del mes d'abril de 2009).

Haiku

El vent del matí
mou els finestrons de fusta
i la meva ànima.

(Paràfrasi sobre un haiku del poeta japonès Ransetu del segle XVIII)

Bach, però com... Miquel?

Una vegada, ja fa uns anys tot sopant a Vic, l'apreciat Miquel Martí i Pol (1929-2003) em va preguntar perquè Bach era tant important.
Amb l'aparent seguretat d'aquell que porta ja un grapat d'anys en contacte amb la música del gran mestre, de qui ha tocat totes les seves Sonates per a flauta en concert, fins i tot una bona colla de Cantates (208, 96, 161, 106, etc...) i algun Concert de Brandemburg (n. 4), amb la confiança d'haver fet nombroses xerrades i seminaris a l'entorn del compositor de Turíngia, em disposo a respondre, quan de cop... el silenci sobtat. Immediatament un somriure de circumstància. Uff! Que dir? Com explicar-ho? On son les paraules? Fer potser una disquisició sobre les excel•lències del seu inhumà domini del contrapunt? Tal vegada una anàlisi de tots els elements dels diferents corrents musicals de l'Europa del seu temps que conflueixen de manera intel•ligent sota el sedàs de la seva genialitat? Qui sap si parlar de la commoció espiritual que sempre genera l'escolta de determinats fragments monumentals fustigadors de l'ànima? (com la petició de pietat d’àries com l' Erbarme dich mein Gott) Fer referència a les pinzellades d'esoterisme sonor sorgit de les constants i fascinadores figuracions melòdiques? O també una clicada d'ull a la intel•lectualitat de les constants correspondències numèriques, o dels jocs estructurals mentre ens proposa allò de "Quaerendo invenietis"? Apel•lar a la música en estat pur? Al crit universal present a cada compàs de la seva obra...? Han passat gairebé deu anys d'aquella nit. Fins i tot he tingut la sort de poder fer un parell de vegades la Ruta Bach, trepitjar per tant la mateixa terra, veure la mateixa llum i sentir algunes de les seves obres al mateix indret on les va escriure. Miquel, ja no recordo que et vaig dir. Segurament és millor oblidar-ho. El problema és que si ara t'ho pogués tornar a respondre tampoc sabria per on començar. Segueixo tenint present, i ja em perdonaràs, el suggeriment que Peter Gammond feia en aquell petit i lúcid opuscle titulat "Como dárselas de entendido en música": "Si vostè es topa amb algú que li parla de Bach el millor que pot fer és marxar corrents o estar callat ja que probablement es tracti d'un bon coneixedor. De tota manera, si vostè no se'n pot estar provi de dir de tant en tant "Ah, Bach" però canviant les entonacions...". Amb una mica de sort no m'esborraries de la teva agenda i seguiries escoltant Catalunya Música pels matins.

P. D.
La foto que acompanya al text mostra un fragment d'un dels finestrals actuals de l'església de Sant Tomàs de Leipzig.

Nadal

Ni la brisa suau, ni l’hivern marcidor, fan mai prou fressa en un matí silent, tranquil, de profunda serenor com aquest. L’aparent indolència del moment aixopluga el so tranquil de les velles campanes que encara sonen, malgrat que la resta de dies ja ni sentim. De cop pensem que potser en el seu dringar hi ha encobert un missatge certament emotiu: A casa d’un fuster hi ha hagut naixement. També a casa del pagès, a casa del transportista, a casa del mestre, de l’administratiu, del músic, del botiguer, de l’informàtic, del funcionari... Sempre és motiu de joia! Per això els amics i familiars, com aquells pastors d’aleshores, en processó anem a compartir una vegada i una altra la mateixa il·lusió de conèixer el nou nat amb l’alegria que ens evoquen les campanes.
Cants de Nadal que ens recorden que en el fons tots plegats som algun d’aquells pastors que fa més de dos mil·lennis van anar amb la samarra i, de ben segur, amb un gran somriure, a oferir el seu caliu al petit nou nat amb presents i cançons. Melodies invocadores de l’escalfor humana, del retrobament, del record, de la pau, que cada any retornen per recordar-nos que una pobre i humil donzella, pastora, havia de fer dormir el seu fill en la serena pobresa d’un pessebre
Han seguit caient molts fulls de calendari, han passat dies i anys, ha plogut molt... i encara avui, mentre mirem el pessebre, tots plegats ens veiem reflectits en un d’aquells pastors a saber... la castanyera, el llaurador, la filadora, el pescador, el rabadà... Avui, de la mateixa manera, mentre sentim a la ràdio o pel carrer un ram de nadales, segur que entre elles hi trobarem la nostra, la que ens porta el somriure del record de tants moments compatits de calidesa, l’evocació interior de les persones que estimem, les que arriben i les ja no hi son, la barreja intensa de sentiments contradictoris d’alegria i tristesa, tal vegada la que en el fons del cor ens fa entendre en mig de tanta buidor comercial i sense saber gairebé el perquè, quin és el veritable esperit del Nadal. Tal vegada el que va empènyer els vells pastors, bons minyons, que caminaven i encara caminen cap a Betlem pels torturats corriols d’un desembre congelat en que mai no desglaça.

"Allà on floreixen els llimoners..."

La mirada se'ns perd a l'horitzó en llegir aquesta frase de Goethe... vers on hi flairen la llum, la brisa, la natura, el mediterrani, l'esperit primaveral i l'ànima que reneix.
Goethe parlava d'Itàlia on, a part dels llimoners, també "...les taronges daurades espurnegen en el fullatge fosc i on una brisa suau bufa des del cel...". La saviesa popular repeteix que... la llum és vida... i sentir-nos vius és el que ens fa desplegar tota la capacitat de mirar l'horitzó i sentir. Que porta sinó Goethe a evocar la terra de somni a partir de la contemplació horitzó enllà? La terra on poder fugir, fugir i renéixer? L'etern somni, la "invitació al viatge" de Baudelaire, potser el nord enllà d'Espriu, tal vegada portats pel zèfir, dolç vent de l'oest, esperat missatger de primaveres.
El bon temps ens convida al viatge a la terra on cadascú hi troba els seus llimoners, un llogaret propi, particular, exclusiu. Tant se val com s'hi va, ni la dificultat del camí, si plou o pedrega... res és prou important. Només cal que els llimoners hi floreixin.

Amb el temps fred vingut...

El diumenge dia 21 de gener vam acomiadar la disfressa de primavera amb que enguany l'hivern va arribar i això que el carnestoltes no és fins a finals de febrer... Tothom parla del canvi climàtic i l'escalfament de la terra. Un bon amic em deia l'altra dia que el nostre temps ve marcat per la dictadura de la ciència. "T'imagines que l'hivern de l'any que ve es produissin les temperatures mes baixes en cent anys?", i afegia... "Aleshores també serà culpa de l'escalfament de la terra?". No vaig saber que dir. Suposo que com de costum el temps seguirà esdevenint degotall de problemes i alhora de solucions.
El fred ha arribat coincidint amb el final de l'any Mozart i amb l'adveniment d'una celebració no menys estimada... el 400 aniverari de l'estrena de "L'Orfeo" de Claudio Mnteverdi. Va ser al davant d'una quarentena de persones en el saló d'una de les ales laterals del palau ducal de Mantua, el dia 24 de febrer de 1607. Poc podien imaginar el petit grup d'aristòcrates i d'artistes que hi va intervenir, la repercussió que aquell acte, fet gairebé en el que podríem considerar l'estricte intimitat, havia de tenir per la posteritat. Clar que no va ser la primera òpera que es representava, com s'ha dit en algun mitjà de comunicació. Ja feia 10 anys que el compositor Jacopo Peri en col.laboració amb el poeta Ottavio Rinuncini havien elaborat el primer experiment en aquest sentit... "Dafne", estrenada a Florència el 1597. L'impacte va ser suficientment gran com perquè tres anys després, el 1600, els Medici propiciessin la interpretació d'una segona partitura seguint aquell mateix disseny de teatre recitat-cantant (amb nobile sprezztura di canto com defensava Caccini) sobre el nou invent del baix continu. Es casava Maria de Medici amb el rei Enric IV de França i novament el tàndem Peri-Rinuncini es van ocupar de compondre la nova obra, "Euridice". El destí ha fet que no conservem la partitura de "Dafne" però si en canvi la d' "Euridice". El duc de Mantua, Vincenzo Gonzaga, present en aquesta darrera interpretació, va demanar al seu compositor, Monteverdi, que preparés una nova música per aquella mateixa història set anys més tard. El motiu era també el casament de la seva filla. Així va néixer "L'Orfeo", sens dubte la primera gran òpera de la història de la música. Una pàgina amb tots els ets i uts (cors, dansa...).
Haver tingut l'oportuninat d'haver participat com a flautista en la interpretació d'aquests dos títols, ha estat una de les més grans lliçons de puresa, d'autenticitat musical i d'honestedat expressiva que sóc capaç de recordar. No desaprofiteu l'ocasió de lluitar contra el fred inclement d'aquest hivern escalfant la vostra ànima tot llegint els poemes d'Allessandro Striggio mentre la música de Monteverdi us va captivant de forma irreversible. Sentireu com reviu el veritable poder d'Orfeu. De debò!

Silenci

Ja ha tornat la tardor.
Fins ara... mesos de silenci. De llum. Molta llum, des de l’hivern passat quan albirava amb força l’any Mozart.
Sembla que l’excés de feina és lleugerament incompatible amb la inspiració i l’estiu omple de llum la retina i als llatins ens llença al carrer.
Ara, quan tornen les ombres llargues, sembla que tot plegat torna a convidar a la reflexió, al món de les idees, a retrobar tota aquella música que a cau d’orella ens reactiva l’electricitat de l’ànima i ens fa sortir al matí... o al capvespre, amb el somriure del que ha trobat almenys espurnes del que veritablement dóna sentit i encant a la seva vida.
L'any que ve, 2007, els aimadors de la música antiga tindrem una petita excusa per celebrar: el 400 aniversari de l'estrena de l'Orfeo de Monteverdi. Si voleu, la consolidació de la nova estètica del barroc. Aleshores, el melòmans viatgers hauran de canviar Salzburg i Viena per Mantua, Florència i Venècia, encara que per viatjar a tots aquests llocs o bé per escoltar a Monteverdi, no cal esperar al 2007.

FEBRER

Viatge d’hivern. Cal trobar el camí sota la neu. La primavera s’acosta. Mentrestant fa fred. Molts dies de silenci. El temps és un material valuós.
Ara és Mozart qui ens escalfa l’ànima. Semblava impossible que després de 15 anys de l’anterior aniversari d’aquest compositor es pogués tornar a repetir la mateixa moguda. Doncs si! Així ha estat! En un principi podia fer mandra i més quan la dosi oportuna de Mozart ja l’anem prenent regularment sense necessitat que sigui cap aniversari. Però quan la seva música comença a sonar... ja està! Connexió, hipnosi, seducció... Perquè? Naturalitat, honestedat i bellesa en estat pur. Hauré de penjar alguna partitura de Mozart arranjada per a flautes de bec, oi?

Contemplació tardoral

Els dies van que volen. Ja ha arribat el dia de Santa C ecília d'enguany. Sembla que era ahir que encara entrava per la finestra del meu despatx el flaire de les castanyes de la paradeta que hi ha just sota de casa i ara ja estem, com qui diu, encarant l’arribada de la setmana de l’aqüeducte, com es diu habitualment al pont de la constitució. Josep Pla deia que la tardor és una estació perfumada... i és cert, encara que a vegades els encostipats ens impedeixen de percebre-ho. També la velocitat amb que estan passant aquests dies de novembre no hi ajuda gaire, ni la llum indolent dels capvespres prematurs, ni l’extraordinària bellesa amb que es mostren les llums al cel de la posta, ni un meravellós concert de Paul Badura Skoda tocant les darreres obres per a piano de Mozart dins l'exitosa XXIV Setmana de Música Antiga de Mataró, ni la mort del profundament admirat Pare Ireneu Segarra (1917-2005) de Montserrat (proveu d'escoltar el seu enregistrament de la Missa Salisburgensis).
Però en aquest llistat de motius pels quals no he pogut està més atent a la Bec web, tampoc hi son aliens ni els meus propis concerts, ni els cursos i xerrades que faig, ni algunes converses èpiques amb els meus amics freakis, ni les gravacions que he hagut de fer i d’escoltar, ni trobar per fi els famosos 30 segons enregistrats el 1889 per un enginyer de l’empresa d’Edison amb Johannes Brahms interpretant la seva pròpia dansa hongaresa n. 1 amb piano... que, per cert, he afegit a la secció de curiositats de la pàgina d’enllaços.
Davant de tot això la temptació seria parlar de Carpe Diem, però no ho faré. Em conformo en parlar simplement de contemplació. La tardor és un bon moment per a la contemplació, sobretot si pot ser indolent, de la natura i al capvespre. A més, aviat “la neu ens cobrirà el camí...”.

Octubre

Com acostuma a ser habitual durant les dates de curs/temporada... el temps, per molts, és un bé escàs! Fa temps que tinc ganes de repassar tots els enllaços de la web per comprovar que estiguin al dia, però és una feina complexa ja que sovint deixen de funcionar temporalment però després tornen a estar actius, encara que potser en una altra adreça. A més, alguns enllaços son tant francament bons que és una pena perdre’ls la pista. En aquest sentit puc destacar el canvi de la millor web del món dedicada a la flauta de bec, la Recorder Home Page de l’australià Nicholas Lander, que ha canviat la seva adreça històrica. No cal patir ja que a la web antiga hi ha un perfectíssim redireccionament automàtic i, com no, a la Bec Web ja està modificada. Però aquest no és l’únic. A la secció de d’Utilitat (particularment a la de descàrrega de programari) també hi ha revisions i novetats.
Però el que més m’engresca en aquest moment és seguir ampliant la secció de partitures d’edició pròpia en format PDF, a la pàgina de Midis i partitures. Curiosament els col·legues flautistes llatinoamericans semblant mostrar-hi un interès especial, o almenys així ho testimonien.
Afortunadament ja han arribat les pluges tant esperades en temps de sequera, perquè la English translation de la Bec Web no sé quan arribarà. No m’ho he plantejat seriosament encara.
Per acabar, agrair-vos sincerament el recolzament i tots els comentaris amables que segueixo rebent malgrat la modèstia de la web. Son un incentiu a seguir mantenint-la després de més de cinc anys.

Comença el nou curs 2005-06

Quina llàstima que les vacances s'acabin, però ja estem acostumats de cada setembre. Per alegrar l'arribada de la tardor estic intentant penjar algunes partitures per a conjunts de flautes de bec en format PDF, seguint així la petició que m'heu fet alguns de vosaltres a qui no us agrada treballar amb fitxers MIDI. Per cert que la "Sonata a 7" de Schmelzer, fins i tot un recull de 5 "Correntes a 4" de Selma ja estan penjades, i a la zona d'editors de partitures (Secció d'enllaços) els aimants del Finale hi trobareu una petita sorpresa, però no sé si per gaire temps. Òbviament no depen de mi.
Ara ja només falta que plogui una mica i així a veure si la música de la natura ens inspira una mica més a tots plegats.

Joan

Final del Curs de Música Antiga de Solsona 2005

Acabo d'arribar de Solsona on, com cada any, hem fet una vegada més el Curs Internacional de Música Antiga. A destacar enguany la nudrida presència de flautistes de bec. La suficient com perquè haguem pogut interpretar plegats en un concert al claustre de la Catedral, una obra emblemàtica per a la flauta de bec en la història de la música... la Sonata a 7 flauti de Heinrich Schmelzer, conjuntament l'Ànnia, la Bàrbara, la Rosa, la Isabel, en Francesc, l'Eugeni i jo mateix. L'èxit del curs i alguns comentaris dels col.legues flautistes em fan plantejar de crear una secció de partitures en format PDF, potser més fàcil d'usar que l'actual de Midis. Sembla obvi que si va endavant, la primera partitura haurà de ser aquesta Sonata que Schmelzer va escriure durant la segona meitat del s. XVIII (abans de 1680) original per a 7 flautes de bec. Per cert que avui el manucrit original es conserva a Upsala (Suècia).
He de trobar temps per posar-m'hi, està clar, ja que també tinc pendents de fa temps algunes traduccions de documents d'època.
Tot arribarà, encara que no sé quan.

Joan