30 de setembre 2013

Beethoven, Goethe i el nou curs


 Quadre "L'Incident a Teplitz" (1887) de Carl Röhling. 

La mateixa cruïlla (juny, 2013)

Aquest va ser l'escenari d'una de les trobades més referenciades del romanticisme, i quasi que per extensió podríem dir de tota la història de la música. El juliol de 1812 Beethoven i Goethe passejaven per aquests jardins de Teplitz quan varen coincidir amb un grup d'aristòcrates entre els quals hi havia l'esposa de l'emperador Franz I i l'arxiduc Rudolf. Segons Bettina Brentano, amiga dels dos artistes, Beethoven va passar de llarg pel mig del seguici mentre Goethe es va aturar a reverenciar-lo segons l'educació de l'època. L'argument del músic era que el mèrit d'un artista és fruit del seu esforç mentre que el mèrit d'un aristòcrata és fruit de l'atzar del seu naixement.

Més enllà del "conflicte de classes socials" amb que habitualment és llegeix aquest incident, evocat per Röhling en un cèlebre quadre de 1887, el cert és que som davant d'un nou curs ple de reptes i on aquesta dicotomia esforç versus atzar sembla estar més a l'ordre del dia que mai. Les retallades comparteixen protagonisme amb l'impuls de la imaginació, la reinvenció, les ganes (necessitat per a quasi tots) de tirar endavant, l'emprenedoria i una certa tendència a que tot plegat sembli anar-se resolent una mica més a última hora. Vaja, que aquesta lectura de flaire més maniqueista d'esforç versus atzar avui ens porta molts matisos que acaben fent veritat la paradoxa d'aquelles dues velles i tan repetides dites castellanes: "A quien madruga Dios le ayuda" que a priori pot semblar antònima de "No por mucho madrugar amanece más temprano". Però el cert és que avui ens toca matinar i alhora ens toca esperar a que surti el sol tot sabent que cap de les dues coses és garantia de res. Cada vegada més hem de poder tocar les campanes i alhora anar a la processó, encara que la incertesa continua essent la mateixa.

No sóc capaç d'imaginar que hauria passat si Beethoven hagués gaudit de les nostres comoditats cibernètiques. De totes formes no crec que ell (ni nosaltres) hagués renunciat al plaer dels seus passejos per la natura. Però si que us prometo que passejar per llocs tant magnètics com aquest esdevé especial, altament evocador. Quasi com en una recreació digital la nostra ment viatja en el temps i ens fa reviure per uns instants aquella escena que tantes vegades hem llegit a fons diverses. Els dos més grans genis del primer romanticisme alemany, Beethoven i Goethe, mai no es van entendre, però avui el seu record i el seu llegat esdevé certament alliçonador, inspirador de la imaginació, de la reinvenció i ens empeny i anima a tirar endavant en un món on no sabem segur si és millor llevar-se ben d'hora, ben d'hora o potser anar a dormir prou tard. La clau és que tot arribi quan sigui... però a temps!

02 d’octubre 2012

Tardor

La tardor retorna un any més amb les seves olors de terra humida i de fusta cremada travessades per una llum esbiaixada que fa les ombres llargues mentre ens convida al pensament i la introspecció. És des del gaudi de la solitud acompanyada i des de la introspecció indolent des d'on cada any se'm fa inevitable evocar el record d'aquesta antiga foto de l'Araceli i els versos de l'Alfred Batlle que l'acompanyen.



"I ara m'endinso en aquestes hores de tardor
on la pluja espero en silenci,
on immòbil m'acompanya el crepuscle".

(extret de "Camins de tardor" d'Alfred Batlle)

11 de maig 2012

25 anys de Catalunya Música

Sembla que va ser ahir!

Feia poc que havíem entrat a l'any 1987 quan en un costat de la cartellera d'avisos que hi havia a l'entrada del Conservatori Superior Municipal de Barcelona, al carrer Bruc, hi va aparèixer penjada una petita nota on s'hi podia llegir: "Catalunya Ràdio està promovent la creació d'un tercer canal dedicat a la música clàssica i contemporània. Tots els interessats podeu trucar al telèfon x i demaneu per Oleguer Sarsanedas". Un somni que esdevenia realitat. La voluntat política que havia propiciat el 1983 l'existència dels dos vaixells insígnia de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (Catalunya Ràdio i TV3) començava a empènyer la creació d'una emissora de clàssica en català.

Un grup de més de 300 persones varen respondre a aquella convocatòria, d'on va sorgir el primer equip de locutors-redactors de l'emissora, capitanejats per l'aleshores coordinador, que era el compositor Jesús Rodríguez Picó. Al final d'abril tot estava a punt perquè, el diumenge 10 de maig, un memorable concert de la soprano Victòria dels Àngels al costat del pianista Manuel García Morante donés el tret de sortida a l'emissora. Un concert que a més va representar el retorn d'aquesta soprano al Palau de la Música després de molts anys. Els dies previs ja es podia sentir música sense presentació a la freqüència del 101.5 de l'FM. Però aquella nit, les veus de Sílvia Cóppulo i Josep Cuní varen acompanyar el recital de qui esdevindria la padrina de Catalunya Música. Ja havia començat la singladura!

A les 7.00 del matí següent, el bon dia de Blanca Busquets encetava la primera emissió matinal, preludi del que seria la programació regular de l'emissora on progressivament es van anar fent habituals les veus d'alguns dels locutors veterans de l'emissora i que encara hi segueixen.

Hi havia algunes consignes molt clares en el plantejament d'objectius que havia fet néixer en aquell moment una canal radiofònic d'aquestes característiques i que, a grans trets, podríem resumir en aspectes com: apropar als oients del país la música clàssica i contemporània normalitzant l'ús del català per fer-ne la presentació, estandarditzant noms d'instruments, de formes i particularment una immensa quantitat de títols d'obres fins aleshores sempre castellanitzats. També promocionar l'audició de repertori tant de compositors com d'intèrprets de l'àmbit dels Països Catalans i posar al servei de l'antena la millor qualitat sonora, que en aquell moment passava per apostar pel so digital que oferien els aleshores incipients discos compactes.

Potser una de les circumstàncies més curioses va ser l'oportunitat que Catalunya Música entrés a formar part de l'antiga OIRT (Organització Internacional de Ràdio i Televisió), organització que aplegava majoritàriament, i entre altres, les emissores de música clàssica dels països que integraven l'antic pacte de Varsòvia i que a partir de la caiguda del mur de Berlín, el 1989, va anar frenant l'activitat fins a fusionar-se, el 1993, amb l'actual UER (Unió Europea de Radiodifusió). Durant un temps allò ens va permetre oferir per antena alguns enregistraments espectaculars fets sobretot per les ràdios de països com Hongria, Polònia, Txecoslovàquia o la mateixa Unió Soviètica.

El 1991, l'arribada del nou coordinador, el recordat Pere Burés (que ens va deixar l'abril del 2009), va coincidir en el temps amb l'arribada de les transmissions regulars de les òperes de la Temporada del Gran Teatre del Liceu, de concerts, també de programes amb firma (informatius, pedagògics...) i també, esclar, de noves veus.

L'any 2003 va començar la darrera etapa de la nostra emissora fins avui, encapçalada per Àlex Robles com a coordinador i que ha coincidit en el temps amb l'adaptació de les propostes de Catalunya Música a les noves premisses del segle XXI, com la digitalització plena, l'entrada en la nova dimensió comunicativa que ha representat l'internet 2.0, l'aparició del completíssim web de l'emissora (plenament renovat el 2009), i l'inici de les emissions, des del febrer del 2008, del nostre segon canal, Catclàssica, que emet música d'autors i intèrprets catalans les 24 hores del dia de forma exclusiva per internet.

Tampoc podem oblidar que des del dia 5 de març del 2009 Catalunya Música és membre de ple dret de la Unió Europea de Radiodifusió (UER), un acord que ens permet retransmetre concerts de música clàssica, simfònica i de cambra, entre altres gèneres, de primer ordre europeu i mundial, i també fer promoció dels enregistraments propis a emissores d'arreu del món.

La programació ha anat incrementant de manera progressiva el caràcter informatiu, divulgatiu, les transmissions i retransmissions; i també ha crescut el fons sonor de l'emissora, la interacció amb internet... Tot això ha comportat l'arribada de nous companys en tota mena de tasques, tant d'antena, com tècniques, logístiques i administratives, i hem treballat de manera constant amb els companys d'altres departaments de Catalunya Ràdio. En definitiva, un equip humà que, 25 anys després, continua garantint que les fites plantejades aquell 10 de maig del 1987 s'assoleixen dia rere dia, però amb el punt de mira sempre posat en el demà.

Franz Joseph Haydn, l'any 1790, ho va deixar ben clar quan va dir "La meva llengua l'entenen arreu". Catalunya Música té clara aquesta vocació universal i és per això que avui ha esdevingut molt més que una simple emissora de música clàssica i contemporània. Al fet meravellós de l'audició constant de les obres més importants del repertori més universal de tota la història de la música, de la més antiga a la més d'avantguarda, s'hi suma la promoció de l'activitat musical del país, dins i fora de les fronteres (cada cop son més els oients que ens acompanyen des d'arreu del món a través d'internet). També hem esdevingut una finestra del que passa a fora, un punt de trobada per a la reflexió musical amb els protagonistes, una eina de mesura de l'estat de la música al país, un valuós instrument per a la normalització de l'ús del català en aquest àmbit, i una llarga llista d'arguments més. Encara que en última instància, segurament per a molts, Catalunya Música fa veritat allò que l'escriptor Pascal Quignard li feia dir a Saint Colombe en el film "Tots els matins del món": "...La música hi és simplement per parlar de tot el que la paraula no pot dir...".

Tenim clar que... només fem 25 anys! Només, sí. En són molt pocs. El camí és llarg, apassionant i us prometem que tenim moltes ganes de seguir-lo fent, però sempre amb vosaltres. No pot ser d'altra manera. El que fa que la ràdio sigui de veritat és la vostra companyia. Dia rere dia, l'equip de Catalunya Música anem descobrint veritables joies (músiques fantàstiques, interpretacions increïbles, concerts sensacionals...) i el fet que vulgueu compatir-ho us fa els veritables protagonistes d'aquest aniversari que, per tant, també és el vostre. Alcem la copa plegats per dir-vos de tot cor, amb veu alta i clara... moltes gràcies i per molts anys!

27 de gener 2012

L’ADÉU A GUSTAV LEONHARD O EL CAPVESPRE D’UNA ERA

(Aquest article l'he publicat a la Revista de programació de Catalunya Música, febrer 2012)



Suite de Jacques Duphly i Variació n. 25 (bis) de Les Variacions Goldberg de J. S. Bach
últimes interpretacions en públic de Gustav Leonhardt
al Theatre des Bouffes de París
en el seu darrer concert el dia 12 de desembre de 2011.

Era un Bach prim, assegut d’esquena a la càmera, davant d’un clavecí de doble teclat, en un primer pla on la mirada de l’espectador anava cap a les dues mans que estaven tocant, davant d’una partitura en edició facsímil, la infinita cadència final del primer moviment del Concert de Brandemburg n. 5. En acabar la cadència, després de quasi quatre minuts, el pla s’obria i apareixien a la imatge la resta de músics tocant plegats el final d’aquell fragment. Aquella va ser la primera imatge que molts recordem de Gustav Leonhardt. Pertany al film “La petita crònica d’anna Magdalena Bach” filmada el 1968... on Leonhardt efectivament feia de Bach! No sabem si mai va compondre alguna cosa, però tant li fa. Per molts, Leonhardt era una mena de Bach del nostre temps, si més no, l’ambaixador més genuí de la seva música.

Inici del film "La petita crònica d'Anna Magdalena Bach" (1968)
Gustav Leonhardt interpreta la cadència final del Concert de Brandembuirg n. 5 de J. S. Bach

El passat dilluns 16 de gener es va promoure un concert d’homenatge a la memòria l’oboista americà Bruce Haynes al Koorenhuis, Centre Cultural de La Haya. Gustav Leonhardt havia confirmat que hi tocaria, plenament conscient que havia recaigut en un càncer, del que ja s’havia recuperat previament i pel que aquesta vegada no s’havia volgut tractar. El 12 de desembre anterior ja havia fet el seu darrer concert al Théâtre des bouffes de París i per tant tot feia pensar que seria la seva darrera aparició pública. El destí no va ser generós. Gustav Leonhardt moria aquell mateix dilluns a Amsterdam. Tenia 83 anys.

Bruce Haynes, que l’any 2007 havia publicat el llibre “The end of early music” (La fi de la música antiga) on reflexionava sobre l’estat actual de la situació de la interpretació amb criteris històrics, havia mort uns mesos abans: el dia 11 de maig de 2011 a Montreal (Quebec). Mentrestant, Franz Brüggen acabava de superar in extremis una greu afectació estomacal, Nikolaus Harnoncourt havia anunciat una dràstica reducció d’actuacions limitant-les a l’àmbit austríac, Montserrat Figueras ens deixava a Bellaterra el passat novembre i podríem seguir la llista. Dades, simplement dades. Aplegades, però, semblen configurar tots els elements semiòtics d’un veritable final d’era, on el nom de Leonhardt hi brilla indiscutiblement com la llum orientadora de l’estrella polar, més enllà d’aquella sobrietat de perfil calvinista holandès que sempre va marcar la seva actitud. El diari “Le Monde” fins i tot va fer un suggerent paral.lelisme entre la seva personalitat i la del pianista rus Sviatoslav Richter a qui definien com a misteriós i introspectiu sense concessions. Igual que Richter, Leonhardt parlava poc, menys encara quan es tractava de mostrar els seus pensaments o sentiments més íntims.

Leonhardt havia nascut a 's-Graveland, al sudest d’Amsterdam, el 30 de maig de 1928. Després de viure la seva joventut entre les penúries de la guerra, va estudiar clavecí amb Eduard Müller a la Schola Cantorum Basiliensis des de1947 a 1950. aleshores anaria a estudiar musicologia a Viena. El 1954 ja era professor del Conservatori d’Amsterdam i a partir de 1959 va ser l’organista de la Waalse kerk (església Valona) d’amsterdam fins el 1982. També el 1954 va començar la seva singladura el Leonhardt Baroque Ensemble format per una colla d’històrics referencials com el contratenor britànic Alfred Deller, la seva dona Marie Leonhardt (nascuda a Suïssa el mateix 1928 i que l’ha sobreviscut), Eduard Melkus (violí), Alice Harnoncourt (violí, viola), Nikolaus Harnoncourt (violoncel) i Michel Piguet (oboe), del qual en sorgiria temps després el projecte d’enregistrar la integral de les Cantates de J. S. Bach per a la firma discogràfia Teldec, conjuntament amb Nikolaus Harnoncourt, intentant reproduir tots els arguments amb que Bach les havia creat: criteris interpretatius, instruments originals o reproduccions, dispositiu vocal similar al que Bach tenia a la Thomaskirche de Leipzig a l’època i fins i tot la logísitca dels assajos. El projecte va començar el 1971 i va durar fins el 1990. Per la mateixa època, Deutsche Grammophon havia refusat aquell projecte discogràfic apostant per Karl Richter. En aquesta trajectòria discogràfica tampoc no hi pot ser aliè el record de les gravacions mítiques a trio que Leonhardt va fer al costat de Frans Brüggen (flauta de bec) i Anner Bylsma (violoncel barroc) i que van esdevenir tota una revelació per gran quantitat de joves intèrprets d’arreu del món que van veure en la força d’aquelles interpretacions una veritable inspiració a l’hora de triar la seva pròpia trajectòria musical. Aviat també arribaria el ja esmentat film “La crònica d’Anna Magdalena Bach” dirigit el 1968 per Jean-Marie Straub i Danièle Huillet, filmat amb una sola càmera i en blanc i negre. Pel•lícula sòbria, com el mateix Leonhardt, que aviat va triomfar en moltes sessions de cinema del que aleshores es definien com d’art i assaig, en un temps en que Europa vehiculava la seva avantguarda a través de formats poc acomodaticis com aquell. A més, Leonhardt fent de Bach! En aquest sentit ell sempre havia estat rotund: Bach era “...el geni més gran que mai ha existit en la història de la música". No obtant això, el seu terreny de recerca va ser ampli particularment entre autors del segle XVII i principis del XVIII, aleshores desconeguts com Louis Couperin, Leroux, Chambonières, Böhm, Ritter o Reincken entre molts altres.

Leonhardt fa anys va admetre "No estic interessat en el so modern". Creia fermament en el que feia i sempre va ser fidel a la seva essència i als seus principis, renunciant fins i tot a les temptacions mediàtiques i les alegries econòmiques que podien haver-li representat el fet de dirigir orquestres i repertoris foranis al seu àmbit. Mozart era la frontera i la subtilesa del clavecí el seu millor discurs: "Quan l'oïda del públic s’adapta al nivell de refinament del seu so, el clavecí esdevé un dels millors instruments". No li agradava gaire la música de Haendel a qui considerava que havia escrit per a un públic massiu. A partir d’aquí no ens costarà gaire entendre que en certa ocasió comentés que mai toleraria un públic que necessités "una mica més de sucre en lloc de sal". Heu provat mai de comparar la seva versió de les Variacions Goldberg de Bach amb la que el pianista Glen Gould va enregistrar el 1981?

En un vell article publicat a “The guardian”, i recuperat fa poc, el pianista i clavecinista Lionel Salter descrivia Leonhardt com “Una figura de cabells platejats, amb el front alt i la cara llarga i escarpada, que s’apropa al clave amb reverència, elevant la tapa del taüt de forma gairebé fúnebre per donar vida a la música d’aquells compositors morts fa molt de temps, causa que sempre va defensar amb passió reservada...” afegint més tard que en els darrers anys “....mostrava un aire d'ocasió i precisió. Sense somriure, però sempre cortès, amb l’actitud serena d'un sacerdot auster, i la discreció d’un aristòcrata europeu menor. Només de tant en tant podria fer aparèixer un indici de sorpresa, com podia ser la interpretació d’un ragtime després d’haver tocat un programa dedicat a Scarlatti. Però això era l’excepció i no pas la norma...”.

En el concert a París el desembre passat, després d’anunciar-se en veu baixa que seria la seva darrera actuació, Leonhardt va incloure al programa obres de Ritter, Purcell, Duphly, d’Anglebert. Es va acomiadar amb la la Variació n. 25 de les Variacions Goldberg de bis. Va tocar com sempre... com mai cap altra clavecinista probablement aconseguirà emular... elegant, amb un tempo lliure però controlat, amb una nítida articulació que deixa sentir de forma clara tots els batiments dels trinats i dels mordents, donant a cada expressió l’esperit just, perfecte i sempre humilment al servei de la música, amb el seu aspecte sobri, com si hagués de tornar l’endemà. Només cal tancar els ulls per entendre.

Malauradament ell els ha tancat per sempre!

01 d’octubre 2011

La Ruta Bach

Ha plogut molt des d'aleshores!

Quantes vegades hem sentit tots aquesta expressió quan es fa referència a coses que varen passar fa molt temps, però ja se sap... tots els que ens dediquem a temes vinculats amb el passat ens passaríem el dia parlant de pluges.

Des dels temps de Johann Sebastian Bach ha plogut molt!

La seva existència es va ubicar entre 1685-1750, a les terres de Turíngia i Saxònia, però amb puntuals i significatives estades a poblacions properes a Hamburg i Berlin. L’atzar va fer que l’aspecte quilomètric de la seva vida no tingués els fastos de vides més itinerants i tal vegada amb més projecció universal com les de Mozart o Haendel. Les poblacions on va viure les etapes significatives de la seva vida no abasten més de 200 km de distància que son els que van d’Eisenach (on va néixer) fins a Köthen la població més al nord de Saxònia on va viure. En aquest traçat no hi he comptat les poblacions hanseatikes (com Lüneburg on Bach va fer durant menys de dos anys d’escolà) ni les visites cèlebres com les de Lübeck a Buxtehude ni la de Potsdam a Frederic el Gran de Prússia.

En els nostres dies, la música de Bach ha esdevingut de culte i així també l’aureola de gran mestre musical per a tota la posteritat. Certament, des que Bach va morir ha plogut molt, per tant quin sentit pot tenir avui per a nosaltres rememorar la seva ruta vital? Recórrer les diferents poblacions on viure i compondre? Respondre això és quasi tant difícil com definir el bon gust.

Intentar entendre el seu univers geogràfic, la seva llum, ubicar en un espai físic les obres que va compondre, conèixer el cor de la cultura germànica (Luther, Goethe, Schiller, Bauhaus, etc...), retrobar els espais d’altres compositors (Telemann, Buxtehude, Haendel, Hummel, Mendelssohn, Schumann, Liszt... fins i tot Mozart). Tot plegat respostes inevitablement parcials per intentar entendre l’estranya fascinació que aquell traçat vital genera encara avui en el pelegrí de Bach. Un ordre atzarós facilita l’excusa meravellosa per recorre’l!

Fa poques setmanes que he tornat de fer-ho amb un grup de gent d'Osona empès pel bon amic i excel.lent músic Jordi Domènec i la gent del Museu Industrial del Ter. He de reconèixer que fins a dia d'avui, l'activitat com a flautista de bec i particularment com a divulgador musical tant a la ràdio com en diferents conferències, cursos, màsters i seminaris m'ha deixat l'agenda planxada, sense gaires forats per viatjar. Però una conversa informal ja fa uns anys amb l'apreciada Carlota Garriga (pianista, compositora i directora de l'Acadèmia Marshall) va obrir la Caixa de Pandora. A partir d'aleshores segueixo sense dedicar-me a fer de Cicerone turístic però confesso que malgrat la baixíssima disponibilitat d'agenda, no m'ha importat gens resseguir en noves ocasions el camí de Bach al costat de petits grups de bons melòmans que ho saben fruir, revivint i compartint aquella estranya emoció. La majoria de vegades instigat per l'Associació "Te de Tertúlia" i per la seva directora Conxita Vera. Va ser amb ella, el seu marit i el seu fill (els dos es diuen Josep) uns amics (en Pere i la Caroline) i l'Araceli que plegats vàrem esdevenir pelegrins de Bach per primera vegada.

En aquest camí diferents plaques i escultures evoquen el record de la presència del compositor. Una de les més cèlebres és la que trobem a Eisenach, població on va néixer però que en retrata el seu aspecte de maduresa.


Una estàtua que contrasta amb la impactant i fins i tot trencadora imatge (en el seu moment polèmica) d'un Bach jove assegut amb posat adolescent a l'orgue, que trobem a la plaça del mercat d'Arnstadt ...


...o fins i tot amb una de més nova que trobem a la recent restaurada Divi Blasii kirche de Mühlhausen on un jove Bach ben plantat ens hi dóna la benvinguda.


Ara que potser, la més divulgada arreu és la que tothom tria per deixar constància del final del seu pelegrinatge Bach. La que està al costat mateix de la mítica Thomaskirche de Leipzig on avui descansen les seves despulles enterrades sota l'altar des de 1950 després que l'església de Sant Joan quedés destruïda durant la 2a. guerra mundial.
(Ja em perdonareu la immodèstia però costa molt ser una excepció al tòpic.)

Sempre acabem oblidant però que l'any 1843 Felix Mendelssohn va inaugurar l'estàtua de Bach més antiga del món, just a la façana de la Thomaskirche, avui al costat d'un aparcament de bicicletes.

Es quasi segur que el setembre del 2012 hi tornaré amb un nou grup promogut per Te de tertúlia. Ja compto les setmanes que falten. Mentrestant, sóc perfectament conscient que la transcendència de la música de Bach va molt més enllà de totes les seves escultures o d'un passeig turístic. Però certament fer la Ruta Bach, com qualsevol altra pelegrinatge, genera una emoció especial, alhora que ens referma la sensació que Bach és més aprop del que pensàvem. Vaja... que potser no ha plogut tant des d'aleshores!

©Fotos d'Araceli Merino 2007-2011

14 d’abril 2011

Barroc en blanc i negre

Entre els comentaris del post anterior, arran del retrat que em va fer l'Araceli Merino, l'apreciada amiga Isabel Trias, sempre molt observadora, comenta que li crida l'atenció el fet d'evocar la pintura barroca amb una foto en blanc i negre... una temptadora invitació a la reflexió. És obvi que moltes de les coses que diem o escrivim parteixen de les nostres sensacions, dels nostres gustos, originats moltes vegades a partir de percepcions nítidament intuïtives. Vaja, que reservem el procés racionalitzador per a quan les circumstàncies ens hi conviden. Vull dir que en moltes ocasions (potser fins i tot masses) ens oblidem del "cogito, ergo sum"... sabem el que és, però no ens posem a pensar el perquè.
En el cas concret, per tant, la racionalització està servida. És a dir... què té de barroc el blanc i negre?
Exceptuant els dibuixos fets amb llapis de carbó o amb tinta, el cert és que la percepció del món en blanc i negre és un mena d'exclusiva que va començar a tenir la nostra societat a partir del segon terç del segle XIX, gràcies a l'adveniment de la fotografia, el daguerreotip, etc... Avui, el blanc i negre ha esdevingut literalment de culte. Alguns dels millors fotògrafs especialitzats en retrat (des d'Avedon cap aquí...) segueixen usant el blanc i negre aprofitant, a més, les enormes possibilitats que ofereix el tractament digital. Però, retornant al barroc, la contemplació d'alguns quadres de Caravaggio, del Greco fins i tot de Rembrandt, sense oblidar Zurbarán, Ribera o el català Ribalta acaben deixant-nos una impressió de blanc i negre "avant la lettre". En aquest sentit és crucial la implantació de la moda manierista del "chiaroscuro" on la bipolarització, o si preferiu, maniqueisme cromàtic sovint ratlla els plantejaments fotogràfics del Blanc i negre amb àrees de color puntuals, tènues, tal vegada intranscendents.
De cop he intentat imaginar que em venia al cap quan algú em deia la paraula pintura sense cap altra element contextual. Suposo que com a molts, se m'han creuat les imatges d'una "promenade" (parafrasejant Mussorgski) per algun museu (Prado, Filadores de Velázquez, no sé perquè...), amb el record ja llunyà d'infantesa del dia que els meus pares em van regalar la primera capsa d'aquarel·les plena de molts colors diferents. Es fa estrany parlar de pintura i no pensar en colors, de la mateixa manera que podien sobtar les classes del flautista de bec holandès Kees Boeke als mítics cursos de música antiga de San Lorenzo del Escorial els anys 80, on ell mai no va tocar una sola nota, limitant-se a xiular els exemples amb una acurada tècnica personal o fullejar el magnífic llibre "La visión fotográfica" d'Eduardo Momeñe que fa poc em va ensenyar l'Araceli i observar que l'única foto que hi ha és la de la portada.
Potser si que al final serà veritat que els diferents llenguatges artístics son un mateix, partit en ínfimes porcions pertanyents a una llengua global, superior i inaccessible, exclusiva dels deus, que les muses ens regalen als mortals quan s'atansen a nosaltres.
Gràcies Isabel!

01 d’abril 2011

Un retrat

Ja feia unes quantes setmanes que l'Araceli em va demanar que passés pel platós de l'Escola de fotografia TEC de Mataró on ella dóna classes. Calia preparar uns dissenys de llums i a mi em tocava fer de "conillet d'indies". Finalment vaig trobar un forat en la meva atepeïda agenda, habitual en aquesta etapa que va de Nadal a Setmana Santa, i vet aquí el resultat. No només no es va espatllar la càmera (per la poca fotogènia, clar!) sinó que a part d'una extraordinària nitidesa, va aconseguir crear aquella textura de clarobscur amb la llum que evoca un dels trets característics de la pintura del barroc. Un no és model i per tant dóna pel que dóna, però si que de cop prenem consciència de com el domini de la llum és a la fotografia el mateix que el control del so és a l'instrument. No cal dir que alhora també m'ha servit per trencar el silenci del blog!
Gràcies Araceli per una de les fotos més maques que m'han fet mai.

©Araceli Merino, foto d'estudi, 2011

16 d’agost 2010

Mannheim... i l'orquestra?

Fa temps, molts anys, que l’Orquestra de Mannheim ha esdevingut una mena de companya de viatge per les constants aparicions que acaba fent, aquí i allà, quan un gruix molt important de la teva dedicació pedagògica i radiofònica sovint passa per la música del segle XVIII.. No era qüestió, doncs, de desaprofitar l’oportunitat de passar a prop de l’antiga capital del Palatinat i no fer una visita al mític palau que va aixoplugar l’essència de la seva activitat.


El Palau de Mannheim, avui Universitat.
Foto ©Araceli Merino, 2010

La història de l’Orquestra de Mannheim tindria el seu proemi en l’incendi que va devastar la població el 1697. L’urbanització posterior va propiciar que la nova vila quedés ubicada just al davant de l’antiga fortalesa de Friedrichsburg l’any 1709. Coincidint amb l’adveniment l’any 1720 de Karl Philipp (1661-1742) com a nou elector del Palatinat, aquest decideix abandonar la seva residència a Heidelberg i traslladar-se al nou palau que es va fer construir en l’espai de l’antiga fortalesa. El model arquitectònic a imitar va ser, una vegada més, el del Palau de Versailles. La construcció va quedar completada el 1760. Malauradament, Karl Philipp havia mort sense descendència a finals de 1742. Va ser aleshores quan el més proper en l’ordre successori, Karl Theodor (1724-1799), va convertir-se en el nou elector, esdevenint un important mecenes de les arts i de les ciències, impulsor del comerç i també un gran col•leccionista. Va ser ell qui va fundar l'Acadèmia de les Ciències (1763), però també qui va donar impuls a l’Orquestra de Mannheim: a partir del grup de 48 músics i cantants que ja hi treballava en els temps del seu antecessor van arribar a 61 el 1745 i a 90 el 1778. L’artífex del gran nivell de l’orquestra va ser el violinista i compositor bohemi Johann Stamitz (1717-1757) que havia entrat de violinista el 1743 i que el 45 ja havia esdevingut Konzertmeister. En morir, va ser succeït en el càrrec per Chritian Cannabich (1731-1798).
En visitar Mannheim el 1772 l’anglès Charles Burney va escriure: “Vaig observar que l'orquestra de Mannheim va respondre realment a les esperances generades pel seu prestigi. La potència sorgeix de forma natural d'un nodrit nombre de mans, però el assenyat ús d'aquesta potència, en tot moment, no pot ser sinó la conseqüència d'una bona disciplina. La veritat és que intervenen més solistes i compositors en aquesta orquestra que en cap altra d'Europa, és un exèrcit de generals, igualment dotats per planificar una estratègia que per combatre”.

Quan Mozart arribarà a Mannheim camí de París, amb la seva mare, el 27 d’octubre de 1777 s’hostatjarà a la casa de Cannabich. Durant els 176 feliços dies de la seva estada se sap que va tocar l’orgue a l’església del Palau en moltes celebracions dominicals. En una carta al seu pare hi podem llegir: “Un altre dels motius pels quals Salzburg se m'ha fet odiosa, és la grolleria i mesquinesa dels músics de la cort. Que diferent seria tot si les coses estiguessin organitzades com a Mannheim! ... Aquí tenen una educació refinada, van ben vestits, i no es fiquen a les tavernes per emborratxar-se”. Després elogiarà la gran capacitat musical de Cannabich i deixarà que moltes de les innovacions introduïdes pels compositors d’aquella orquestra entrin a formar part de la seva pròpia estètica (Els crescendi, l’ús dels clarinets, etc...)

L'orgue de l'Església del Palau de Mannheim.
Foto ©Araceli Merino, 2010

Mentre Mozart encara era a Mannheim, moria a Munic sense descendència l'elector Maximilià III de Baviera. Aleshores Karl Theodor heretà el territori de l'Electorat de Baviera i unificà d'aquesta manera el Palatinat i Baviera. Poc després de la marxa de Mozart cap a París, l’elector palatí trasllada la seva residència cap a Munic, emportant-se l’orquestra cap allà amb Cannabich al seu capdavant. Aquell esdeveniment marcava la fi de l’etapa d’esplendor de la mítica orquestra alhora que l’inici del declivi cultural i científic de Mannheim.
Ja al segle XX, la desfeta general provocada per la Segona Guerra mundial (1939-45) també es va deixar sentir a Mannheim on, entre altres edificis, va caler restaurar l’antic palau Ducal. Un tasca que va durar fins fa pocs anys. Avui Mannheim és una ciutat sobretot industrial i universitària. Segona ciutat de Baden-Wüttemberg després de Sttutgart, és la seu de la producció dels cotxes Mercedes-Benz i dels autocars Daimler alhora que un nucli farcit de joves universitaris durant el curs. Tot plegat fa que els estius estigui molt lluny de qualsevol estàndard turístic. L’antic i monumental Palau amb ressonàncies musicals s’ha convertit ni més ni menys que en l’edifici de la Universitat, deixant una petita part de les dependències centrals com a Museu que acull els testimonis que has sobreviscut d’aquell passat il•lustre. Una visita tranquil•la, completament antònima a les masses de turistes que inunden palaus com Schönbrunn i Versailles, permet visitar el monumental vestíbul amb les seves escales d’inspiració versallesca, algunes de les sales privades i, particularment emotiva, l’anomenada Gran Sala dels Cavallers dotada d’una acústica especial, i on l’Elector Karl Theodor hi va gaudir de nombrosos concerts privats a càrrec dels músics de la seva orquestra. A tall anecdòtic comentar que per entrar-hi, com que no hi havia ningú, varem haver d’obrir nosaltres mateixos la porta. Millor! La sorpresa va ser agradable. Era la mateixa sensació d’estar desembolicant un regal preciós. Allà, Johann Stamitz, Chritian Cannabich o segurament el mateix Mozart hi van trepitjar en moltes ocasions.
La ironia de tot plegat és que, ni en els rètols que il•lustraven la visita, ni tant sols en l’audio-guia (en castellà), es feia ni la més mínima referència a l’orquestra. Només una ràpida referència a dos visitants il•lustres d’aquell palau al segle XVIII: Voltaire (que hi va estar el 1753 després de ser expulsat de Potsdam) i Mozart. Es quasi segur que fora d’Alemanya, molt poques persones coneixen l’existència dels Electors Karl Philipp i Karl Theodor, també és probable que poca gent associï el nom de Mannheim a Daimler o Mercedes-Benz. Però, sens dubte, el fet d’haver acollit una de les millors orquestres del món de meitats del segle XVIII esdevé una referència pels melòmans clàssics de tot el món. Una excel•lent tarja de presentació de la ciutat que es trobava a faltar en un espai tant especial.
Malgrat tot, en sortir, les sensacions del Palau de Mannheim van esdevenir una mena de crescendo de l’ànima.

01 de març 2010

Seguint la petjada de Chopin...

Caminant pel passadís de la Cartoixa de Valldemossa (Mallorca) al capvespre,
amb la cel·la Chopin-Sand (1a. porta a l'esquerra)

Feia fred. Molt de fred! Un vent intens, tallant, hostil queia sobre la serralada de Tramuntana en un clot de la qual hi trobem el bonic poble mallorquí de Valldemossa. Si bé fresc, agradable i acollidor durant l’estiu, us prometo que el passat dissabte 30 de gener d’aquest 2010, fins i tot els foscos passadissos de la seva vella Cartoixa semblaven reviure les paraules que l’escriptora francesa Aurore Dupin (coneguda amb el seu sobrenom masculí de George Sand) en el seu llibre autobiogràfic "Histoire de ma vie" (1855) recordava tot parlant de Fryderyk Chopin: “...no podia vèncer el terror de la seva imaginació. Ell creia que en el claustre hi vivien fantasmes, fins i tot quan se sentia bé. No deia res, però jo me n’adonava. Quan tornava amb els meus fills de les meves exploracions nocturnes per les ruïnes, el trobava a les deu de la nit davant del seu piano, pàl•lid, amb la mirada perduda i el cabell despentinat. Necessitava uns minuts per reconèixer-nos. Tot seguit feia un esforç per somriure, i ens feia escoltar les peces precioses que havia escrit, o, potser hauria de dir, les idees terribles, esfereïdores, que s'havien apoderat d'ell en aquelles estones de solitud, de tristesa, de terror...”.

El vent entrava per les escletxes d’aquell passadís suggerint la tonada sòbria i distant del cant pla dels antics monjos que encara ressonava enmig del profund silenci d’aquell inoblidable capvespre d’hivern. Les visites a la cel·la ja s’havien acabat. El sol es va pondre molt d’hora fent la foscor encara més llarga. De tant en tant el ressò d’una porta que es tancava feia de punt i a part d’unes converses plenes d’evocacions al passat imbuïdes de ressonàncies musicals. L’apreciat Joan Moll va tocar en el piano de la cel•la cartoixana alguns Preludis, el Nocturn de Valldemossa... incrustant aquelles notes al ressò del temps. Chopin les havia escrit entre aquelles mateixes quatre parets l’hivern de 1838-39 i des d’aleshores no han deixat de ressonar-hi. George Sand en parlava així: “...Són obres mestres. Algunes representaven la visió de monjos difunts que amb els seus cants fúnebres que el perseguien. Altres són melancòlics, suaus, li brollaven en les hores de sol i de salut, per la remor de les rialles dels nens a la finestra, pel so llunyà de guitarres, pel cant dels ocells sota el fullatge, o per la contemplació de petites flors esvaïdes per la neu. D’altres són d'una tristesa lúgubre. Al mateix temps que complauen l'orella, destrossen el cor...”.

La Rosa Capllonch, conservadora del museu, ens va ensenyar entre molts manuscrits preciosos l’armilla de seda blava i negre que Chopin va portar en el seu darrer concert a París l’any 1848. L’impacte causat per la contemplació de les visibles taques de gotes de suor del compositor es va barrejar amb el so del colpidor 15è preludi ple de les gotes d’aigua esmentades per George Sand: “...em va confessar que, mentre la resta érem fora, havia vist com, sense distingir ja el somni de la realitat, s'havia calmat i com adormit tocant el piano, convençut que ja havia mort. Es veia flotant en un llac, mentre unes gotes d'aigua pesades i fredes queien lentament sobre el seu pit. Aleshores jo li vaig fer sentir el soroll de les gotes que, en efecte, encara queien lentament sobre la teulada. De seguida va negar haver-les sentit. Va protestar amb vehemència contra la inutilitat d'aquestes imitacions per l'oïda, i tenia raó! El seu geni es nodria de misterioses harmonies de la natura, bolcades en sublims sonoritats sorgides del seu pensament musical, i no d’una còpia servil de sons exteriors. De totes formes, La seva composició d'aquella nit estava humitejada per les gotes de pluja que ressonaven sobre les teules sonores de la cartoixa, però que en la seva imaginació s'havien convertit en llàgrimes que queien del cel sobre el seu cor...”.

Dos-cents anys justos (1 de març de 1810) després del seu naixement a la vila de Zelazowa Wola (a 40 km. a l’oest de Varsòvia) la seva música segueix caient amb la mateixa intensitat des del cel vers el nostre cor, fins i tot en aquell fred capvespre d’hivern a Mallorca en que vam seguir la seva petjada.

15 de febrer 2010

Els "Tres dies..." de la Mar Coll i l'ESCAC

Ha passat ja fa més d'un any d'aquell gener del 2009, quan la Mar Coll em va trucar per demanar-me opinió sobre un petit detall, segurament força desapercebut per molts, del que havia de ser la seva òpera prima cinematogràfica "Tres dies amb la família".
La Mar Coll ha estat alumne de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (adscrita a la Universitat de Barcelona) on des de l’any 1996 en sóc professor de l’assignatura anomenada retòricament “Història de la música culta”.
En mitja dotzena d’escenes de la versió “prèvia” del film, en Josep Maria (Eduard Fernàndez) pare de la protagonista (Nausica Bonnín) escolta òpera mentre llegeix el diari, a l’hora de l’esmorzar, conduint el cotxe, etc...
Un matí fred d'quell gener vam quedar per fer una cafè. La Mar, després d’explicar-me amb entusiasme alguns aspectes més que interessants de la realització del film, tot fet amb companys de l’Escola de Cinema (i el suport de la productora Escándalo del mateix ESCAC), em va demanar que li suggerís idees de cara a la selecció de fragments operístics per a aquelles micro-escenes.
Eren dies molt tristos. Havia mort la meva mare feia molt poc i el dolor silenciós i ferotge em cruspia l’ànima. En aquell context de solitud espiritual, la pel·lícula de la Mar va resultar molt colpidora... l’argument, aquells silencis, les mirades dels protagonistes, aquella veritat que malauradament tots coneixem massa bé i que ens aboca sempre a la introspecció tant ben reflectida!
De seguida em va venir al cap el personatge de vida intensa i efímera de “La dama de les camèlies” d’Alexandre Dumas en la relectura, no per més tòpica menys meravellosa, que en va fer Verdi a la seva Traviata: Violeta Valery. El desconsol d’una vida que sembla haver de començar a assumir el destí, tal vegada marcidor, en el millor moment, em va semblar un leitmotiv present tant a l’òpera com al film. Seria possible narrar la història de La Traviata a través dels fragments que de forma absolutament casual apareixen en escenes pont? Seria possible fer un paral·lelisme narratiu, dramàtic, en tan sols un petit plec de fragments de durada inferior a 30 segons? Era evident que la proposta era tant subtil que segur que ningú se n’assabentaria. Valia la pena l’esforç, fins i tot econòmic? La Mar va creure que si, de la mateixa manera que va creure que aquella història de ritme pausat, de silencis, caminaria amb pas ferm, com així ha sigut.
El més preciós de tot plegat no ha estat que de forma casual en aquesta peli sense quasi música hi sospirin fragments com el “Di provenza il mar” o “Sola, abbandonata, in questo popoloso deserto che appellano Parigi”. El més preciós és que un grup de companys ja ex-alumnes de l’ESCAC, ha estat capaç de fer una pel·lícula a priori gens comercial que no ha deixat indiferent a ningú. Des del primer Festival on es va presentar (el de cinema de Màlaga) fins a la nit dels Goya, passant pels Gaudí, els premis s’han anat succeint de manera indefectible. Quina alegria tant gran!
Cada vegada que m’he assabentat d’una d’aquestes distincions he enviat un SMS a la Mar, que no ha tingut resposta. L’altra dia, a la contra del País llegia que la Mar es lamentava en una entrevista d’haver perdut el mòbil ja dues vegades i que li sabia greu per la quantitat de missatges que no hauria pogut contestar. Aleshores vaig entendre.
Mar, no et preocupis! El més important potser no son el missatges de la gent que apreciem la teva feina com tots aquests premis que han reconegut una creació cinematogràfica feta des d’una sàvia barreja de saviesa precoç, de sinceritat creativa i d’estima sincera pel mitjà.
Mar, no et pots imaginar la il·lusió que m’ha fet tot plegat! De debò!!

03 de gener 2010

10 anys de la Bec Web

Ho sé! L’actualitzo poc, el disseny no brilla per la seva modernitat i, probablement, un grapadet de coses més. Teniu raó. Això, i sobretot mostres d'agraiment, que no per inmerescudes menys agraides, és el que em dieu tota la gent que conec i que algun dia heu fet cap en aquest modest racó de l’espai cibernètic dedicat l’instrument més bonic dels que es fan i es desfan... la flauta de bec. Eps! No rigueu que és veritat, o almenys jo ho sento així. Me’n vaig enamorar a finals dels 70 sentint una Sonata de Telemann (La del Getreue... en Fa Major, efectivament). Potser en una altra ocasió ja parlarem una mica més de la flauta, però avui, els pensaments son per a la Bec Web.

Aquell Nadal de 1999 es veia a venir la gran potència que Internet tindria en molt poc temps, consolidada òbviament pel seu poder interactiu inqüestionable, almenys a dia d’avui. Però aleshores, això només s’intuïa. Francament, semblava molt útil aprendre unes nocions de llenguatge HTML, la base de programació de les webs. La millor manera d’aprendre, com sempre, era dissenyant una web (permeteu-me citar en veu molt baixa i per enèsima vegada els versos de Machado “el camino se hace al andar”). Després vaig descobrir les meravelles d'un editor com Frontpage (o Dreamweaver). L’argument per a donar-li contingut si que el tenia ben clar! Aleshores no hi havia cap web en català dedicada a la flauta de bec. Per tant, seria una pàgina on les activitats personals públiques (xerrades, concerts) es barrejarien amb material útil per a flautistes de bec i aficionats a la música en general, sobretot a la música antiga.




Aquest va ser l’origen fa deu anys d’aquesta web personal que vaig penjar per primera vegada el dia 2 de gener del 2000. (Algú em va dir que ho hagués pogut fer el 2 de febrer, per allò dels dosos: dos del dos del dos mil). De seguida eren clares les limitacions d’una filosofia molt compartida a la xarxa i que he mantingut fins avui: seria tota basada en material gratuït (servidor, disseny, etc...). Clar, això comportava només tenir 5 MB d’espai. Si, si! 5 megabytes! que, per cert, son els que encara te el servidor gratuït de Terra on està hostatjada. Aleshores era normal. Avui, amb tantes filigranes i virgueries, com els llenguatges dinàmics del tipus Flash, etc... la potencialitat es troba força minvada en un espai tant reduït. Però us he de confessar que no és una preocupació. Em fa més mal de cap la manca de temps per actualitzar-la que la manca d’efectes especials. Si voleu se’n pot fer una altra lectura... la Bec Web és una web rapidíssima de càrrega. Una bona amiga, la Montse Masvidal, que sempre n’ha sabut molt més que jo de fer webs, em va regalar aleshores un “gif animat” on el títol es bellugava i alhora no ocupava gaire espai. L’Araceli em va dissenyar uns bonics fons de web i altres amics em varen començar a donar idees per als continguts com per exemple incloure una secció variada d’enllaços on la música es barregés amb eines útils per a la gestió infomètica domèstica i Internet o traduir algunes secciones al castellà, com em venien insinuant alguns visitants. També en aquell moment l’agenda professional començava a viure canvis importants que cada cop m’allunyaven més de l’aula de flauta de bec de l’Escola de Música de Mataró, d’on vaig plegar definitivament el 2003 després de vint anys de treballar-hi, però conservant un preciós record sobretot de la dimensió humana tant dels alumnes com dels companys. Una part del material que vaig preparar per usar-lo a l’aula (esquemes, apunts, arranjaments...) podia servir també a partir d’aleshores a d’altres col·legues.



Començava doncs la singladura d’aquests deu anys plens de sorpreses inesperades atenent la modèstia d'aquest racó virtual. Deu anys d’intentar mantenir aquesta petita flama d’estima a una feina, a un instrument, a un repertori musical i d’intentar compartir-la, això si, amb calma, amb il·lusió, sense pretensions... En els darrers temps us he de confessar que amb el gran estrés que representa l’excés d’informació que patim tots en general, barrejada amb una flagrant manca de temps per actualitzar-la, em qüestiono si te gaire sentit seguir-la mantenint. Però com que aquests 10 anys han passat tant ràpid és molt probable que els propers 10 els passi el mateix. A més, una mitja d’un centenar llarg diari de visites semblen ser també un bon estímul. Doncs no en parlem més. Entre aquell simpàtic gif animat de la Montse de l’inici i el bodegó de l’Araceli, han passat deu anys que han semblat tant breus com el temps que J. J. Quantz, en el capítol XV del seu Tractat de flauta, recomana que tingui una cadència improvisada per mantenir el seu caràcter fresc i sorprenent davant del públic. Però vaja, l'única pretensió que hi ha al darrera de la Bec Web és la mateixa que hi havia fa 10 anys... un espai virtual a la xarxa que, des de la modèstia i la sobrietat, al marge de les modes cibernètiques més enlluernadores, preten simplement que hi pogueu trobar allò que us sigui útil. Si és així, missió complerta!
Gràcies pel vostre esguard en tot aquest temps.

27 de setembre 2009

Història de la música a Casa Elizalde

El proper dimecres dia 7 d'octubre, a les 8 del vespre, començo un any més el curs de història de la música a la Casa Elizalde de Barcelona, un curs conduit de dalt a baix amb un clar esperit de divulgació musical. Així, durant 10 dimecres de tardor (octubre-desembre), després 10 dimecres d'hivern (gener-març) i 5 dimecres de primavera (abril-maig), un any més anirem resseguint tota la història de la música des dels temps del Cant gregorià fins als "ismes" de l'avantguarda musical sorgits després de la 2a. guerra mundial. Fins aquí seria la nota periodística per a una agenda cultural. Però, any rere any, el curs de la Casa Elizalde esdevé un moment especial consolidat per la quantitat de temps que es ve mantenint. L'inici d'aquest periple va ser poc abans de l'estiu de 1993, quan els amics de Joventuts Musicals de Barcelona, la Carlota, en Joan, en Norbert... em van comentar que es voliz dinamitzar l'aleshores jove Centre Cívic del carrer València impulsant uns cursos regulars de diferents temes, entre els quals el de història de la música. Poc podia imaginar que setze anys després la meva cita a l'eixample els vespres de dimecres seguiria intacte. La idea inicial era fer un curs antològic i els anys següents seguir fent cursos més específics seguint el format trimestral típic del Centre. Veient la reacció de les 25 primeres persones que van venir en aquella edició incipient se'm va acudir de proposar a l'aleshores director del Centre, en Ferran, de mantenir el mateix temari pel curs següent... i així estem a dia d'avui.

Algunes coses han canviat: dels quatre cursos que hi havia aleshores en paral·lel ara s'ha passat a més de 150. Del paradís de pau i tranquil·litat d'aleshores hem passat a onades de persones assedegades de cultura que, sobretot en les hores de canvi de xerrada, farceixen literalment els passadissos. S'ha millorat l'equipament, hi ha aire condicionat... Però el millor és que l'esperit segueix essent el mateix. La gent que ve amb un sincer afany cultural, el silenci profund i respectuós de les xerrades, les mirades d'interès en el tema, l'entusiasme de dones i homes (majoritariament dones) de totes les edats que a la sortida et parlen amb entusiasme sobre el darrer disc que s'han comprat o del concert al que havien assistit el cap de setmana anterior. Al cap em venen un bon grapat de noms de persones fantàstique que hi han passat i de les que jo també he après, més del que ells es pensen... però no els citaré perquè segur que me'n deixari molts. Masses!

Recordo perfectament que quan vaig començar a estudiar música a l'Escola de Música de Mataró, a part de bons mestres, el valor més gran va ser trobar un grup de companys amb qui compartir l'interès per aquest miracle de llenguatge que anomenem música. Aquell esperit tant genuí i profundament engrescador el segueixo trobant ara en alguns dels cicles de xerrades que tinc l'oportunitat de fer durant el curs a diferents indrets de Catalunya, però entre ells sens dubte hi ha la Casa Elizalde... que per a Barcelona i la resta del país ha esdevingut, més que un fenomen, un miracle en el context més genèric del món de la cultura de casa nostra. Un mèrit cre que compartit per tothom des de la directora, la Míriam que fa molt bona feina, fins al darrer matriculat del curs, passant per l'equip humà que treballa a la Casa.

El dimecres dia 7 d'octubre tornaré a començar explicant per 17a. vegada quin és l'origen etimològic de la paraula música... i per 17a. em fa ilusió pensar que plegats tornarem a descobrir que és veritat que la música és el veritable llenguatge de les muses.


Fotografia que em va fer l'Helena Agell a l'aula on fem història de la música, de cara a l'Exposició commemorativa del 25è aniversari de la Casa Elizalde com a centre cívic, l'octubre de 2008, on hi havia fotos de 24 persones més (alguns d'ells companys i bons amics) totes relacionades amb el centre.

14 d’abril 2009

En el 250 aniversari de la mort de Georg Friedrich Handel

Händel haus (casa natal de Handel a Halle)

El dia 6 d’abril de l’any 1759, amb 74 anys d’edat, Handel va assistir a la darrera interpretació del seu oratori “El Messies” on fins i tot encara hi va interpretar la part del baix continu des del clavecí. Aquella partitura l’havia reconciliat amb el púbic anglès després de la caiguda en desgràcia de les seves òperes italianes: la darrera, “Deidàmia” estrenada el 1741, havia estat un intent d’òpera còmica que va fracassar de manera sonada. De fet, a meitats de la dècada de 1750 ja s’havien deixat d’interpretar les seves òperes a la capital anglesa i no hi van tornar a sonar fins al segle XX. Coincideix que l’oratori “El Messies” es va estrenar l’any següent, l’abril del 1742, en un concert benèfic al New Music Hall de la Fishamble street de Dublín quan Handel passava per un dels moments més baixos de la seva popularitat. L’èxit inusitat d’aquella partitura rodona, brillant i atípica dins del seu catàleg, va ser el revulsiu. L’estrena a Londres un any més tard havia de confirmar les felices expectatives. Sembla que fins i tot el rei Jordi II s’arribaria a aixecar impressionat en sentir el cèlebre cor de l’ Al•leluia al final de la segona part. Les estrenes dels següents oratoris (Samsó, Judes Macabeus, Alexandre Balus, Salomó, Teodora, etc...) van acabar de fer renéixer de les seves cendres la glòria handeliana. Jefté, estrenat el 1752, no hauria estat la seva darrera gran composició si no hagués estat pels problemes de cataractes que li van dificultar el treball creatiu.

Dos anys abans Johann Sebastian Bach havia mort de forma sobtada a Leipzig. La posteritat sembla haver establert un vincle crònic entre les dues figures. Clar que les circumstàncies semblen haver-ho propiciat... van néixer amb un mes de diferència (febrer-març de 1685) i a només 160 quilòmetres de distància (aproximadament la mateixa que hi ha entre Lleida i Barcelona).. Bach a Eisenach (Turíngia) i Handel a la casa del la Grosse Nikolaistrasse, 5 de la ciutat de Halle (Saxònia), lloc on avui hi trobareu el Museu de la Händel Haus. Els seus destins, però, van ser nítidament diferents. Per a Bach “...soli Deo Gloria”, mentre que Handel va centrar una bona part dels esforços creatius en prodigar-se com a ambaixador de l’òpera italiana a Londres, clar que en aquest àmbit hi ha molts matisos. Sigui com sigui, mentre Bach sembla enfocar la seva música cap al cel, Handel ho fa cap a la terra.

En aquell 1750 Handel havia restablert la seva relació epistolar amb un vell amic, el també compositor quatre anys més gran Georg Philipp Telemann, després de molt de temps de silenci. S’escriuran en francès i es tractaran de vostè, un tret que revela la mena de formalismes que es desprenien de l’educació refinada de l’època. Coneixedor de l’afició per les plantes exòtiques de Telemann, Handel li envia llavors des de Londres. L’intercanvi de missives encara va continuar alguns anys mes.

L’abril de 1759, Handel no gaudia d’una salut gaire òptima però era un home conegut a Europa i reconegut pel seu entorn. En l’àmbit privat, una de les seves preocupacions era la d’ajustar al detall els diferents aspectes del seu testament al qual, després de la primera redacció, hi va afegir encara 4 modificacions o codicils. Entre altres detalls destaca el fet que deixés el manuscrit original de l’oratori “El Messies” en dipòsit al Foundling Hospital (Orfenat de Londres) amb tot el que això podia representar de beneficis per a la institució. El periodista vienès del segle XX Stefan Zweig fins i tot suggereix que Handel probablement mai no va guanyar un duro amb aquella partitura que li havia de concedir la universalitat. També va llegar mil lliures a la Societat per a l’ajuda als músics arruïnats, entre altres coses...

L’historiador Charles Burney apunta que un dels darrers desitjos de Handel era morir en Divendres Sant “... per poder trobar-se amb el bon Déu el dia de la seva resurrecció..”. Quasi ho va aconseguir. El traspàs es va produir el dia 14 d’abril, Dissabte Sant, d’aquell 1759 a la casa de la Brook Street, 25 de Londres, on Handel vivia des de l’estiu de 1723 i on avui hi trobareu el Handel House Museum.

L’enterrament es va fer el dia 20 d’abril a l’abadia de Westminster on encara descansen les seves despulles. Segons el diari London evening post “... es va calcular que no hi havia menys de 3000 persones assistents al sepeli...” .

(Article publicat a la Revista de programació de "Catalunya Música", del mes d'abril de 2009).

05 de març 2009

Haiku

El vent del matí
mou els finestrons de fusta
i la meva ànima.


(Paràfrasi sobre un haiku del poeta japonès Ransetu del segle XVIII)