Pàgines

15 de febrer 2010

Els "Tres dies..." de la Mar Coll i l'ESCAC

Ha passat ja fa més d'un any d'aquell gener del 2009, quan la Mar Coll em va trucar per demanar-me opinió sobre un petit detall, segurament força desapercebut per molts, del que havia de ser la seva òpera prima cinematogràfica "Tres dies amb la família".
La Mar Coll ha estat alumne de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (adscrita a la Universitat de Barcelona) on des de l’any 1996 en sóc professor de l’assignatura anomenada retòricament “Història de la música culta”.
En mitja dotzena d’escenes de la versió “prèvia” del film, en Josep Maria (Eduard Fernàndez) pare de la protagonista (Nausica Bonnín) escolta òpera mentre llegeix el diari, a l’hora de l’esmorzar, conduint el cotxe, etc...
Un matí fred d'quell gener vam quedar per fer una cafè. La Mar, després d’explicar-me amb entusiasme alguns aspectes més que interessants de la realització del film, tot fet amb companys de l’Escola de Cinema (i el suport de la productora Escándalo del mateix ESCAC), em va demanar que li suggerís idees de cara a la selecció de fragments operístics per a aquelles micro-escenes.
Eren dies molt tristos. Havia mort la meva mare feia molt poc i el dolor silenciós i ferotge em cruspia l’ànima. En aquell context de solitud espiritual, la pel·lícula de la Mar va resultar molt colpidora... l’argument, aquells silencis, les mirades dels protagonistes, aquella veritat que malauradament tots coneixem massa bé i que ens aboca sempre a la introspecció tant ben reflectida!
De seguida em va venir al cap el personatge de vida intensa i efímera de “La dama de les camèlies” d’Alexandre Dumas en la relectura, no per més tòpica menys meravellosa, que en va fer Verdi a la seva Traviata: Violeta Valery. El desconsol d’una vida que sembla haver de començar a assumir el destí, tal vegada marcidor, en el millor moment, em va semblar un leitmotiv present tant a l’òpera com al film. Seria possible narrar la història de La Traviata a través dels fragments que de forma absolutament casual apareixen en escenes pont? Seria possible fer un paral·lelisme narratiu, dramàtic, en tan sols un petit plec de fragments de durada inferior a 30 segons? Era evident que la proposta era tant subtil que segur que ningú se n’assabentaria. Valia la pena l’esforç, fins i tot econòmic? La Mar va creure que si, de la mateixa manera que va creure que aquella història de ritme pausat, de silencis, caminaria amb pas ferm, com així ha sigut.
El més preciós de tot plegat no ha estat que de forma casual en aquesta peli sense quasi música hi sospirin fragments com el “Di provenza il mar” o “Sola, abbandonata, in questo popoloso deserto che appellano Parigi”. El més preciós és que un grup de companys ja ex-alumnes de l’ESCAC, ha estat capaç de fer una pel·lícula a priori gens comercial que no ha deixat indiferent a ningú. Des del primer Festival on es va presentar (el de cinema de Màlaga) fins a la nit dels Goya, passant pels Gaudí, els premis s’han anat succeint de manera indefectible. Quina alegria tant gran!
Cada vegada que m’he assabentat d’una d’aquestes distincions he enviat un SMS a la Mar, que no ha tingut resposta. L’altra dia, a la contra del País llegia que la Mar es lamentava en una entrevista d’haver perdut el mòbil ja dues vegades i que li sabia greu per la quantitat de missatges que no hauria pogut contestar. Aleshores vaig entendre.
Mar, no et preocupis! El més important potser no son el missatges de la gent que apreciem la teva feina com tots aquests premis que han reconegut una creació cinematogràfica feta des d’una sàvia barreja de saviesa precoç, de sinceritat creativa i d’estima sincera pel mitjà.
Mar, no et pots imaginar la il·lusió que m’ha fet tot plegat! De debò!!