27 de setembre 2008

Bach, però com... Miquel?

Una vegada, ja fa uns anys tot sopant a Vic, l'apreciat Miquel Martí i Pol (1929-2003) em va preguntar perquè Bach era tant important.
Amb l'aparent seguretat d'aquell que porta ja un grapat d'anys en contacte amb la música del gran mestre, de qui ha tocat totes les seves Sonates per a flauta en concert, fins i tot una bona colla de Cantates (208, 96, 161, 106, etc...) i algun Concert de Brandemburg (n. 4), amb la confiança d'haver fet nombroses xerrades i seminaris a l'entorn del compositor de Turíngia, em disposo a respondre, quan de cop... el silenci sobtat. Immediatament un somriure de circumstància. Uff! Que dir? Com explicar-ho? On son les paraules? Fer potser una disquisició sobre les excel•lències del seu inhumà domini del contrapunt? Tal vegada una anàlisi de tots els elements dels diferents corrents musicals de l'Europa del seu temps que conflueixen de manera intel•ligent sota el sedàs de la seva genialitat? Qui sap si parlar de la commoció espiritual que sempre genera l'escolta de determinats fragments monumentals fustigadors de l'ànima? (com la petició de pietat d’àries com l' Erbarme dich mein Gott) Fer referència a les pinzellades d'esoterisme sonor sorgit de les constants i fascinadores figuracions melòdiques? O també una clicada d'ull a la intel•lectualitat de les constants correspondències numèriques, o dels jocs estructurals mentre ens proposa allò de "Quaerendo invenietis"? Apel•lar a la música en estat pur? Al crit universal present a cada compàs de la seva obra...? Han passat gairebé deu anys d'aquella nit. Fins i tot he tingut la sort de poder fer un parell de vegades la Ruta Bach, trepitjar per tant la mateixa terra, veure la mateixa llum i sentir algunes de les seves obres al mateix indret on les va escriure. Miquel, ja no recordo que et vaig dir. Segurament és millor oblidar-ho. El problema és que si ara t'ho pogués tornar a respondre tampoc sabria per on començar. Segueixo tenint present, i ja em perdonaràs, el suggeriment que Peter Gammond feia en aquell petit i lúcid opuscle titulat "Como dárselas de entendido en música": "Si vostè es topa amb algú que li parla de Bach el millor que pot fer és marxar corrents o estar callat ja que probablement es tracti d'un bon coneixedor. De tota manera, si vostè no se'n pot estar provi de dir de tant en tant "Ah, Bach" però canviant les entonacions...". Amb una mica de sort no m'esborraries de la teva agenda i seguiries escoltant Catalunya Música pels matins.

P. D.
La foto que acompanya al text mostra un fragment d'un dels finestrals actuals de l'església de Sant Tomàs de Leipzig.

2 comentaris:

Montse Viver ha dit...

M'alegra que els aires de Turíngia i el record de la Plana de Vic, s'hagin barrejat sàviament per tal de fer emergir aquest esplèndid retrat robot de la figura gegantina i admirable de J.S.Bach.

Fa goig de comprovar una vegada més, el teu mestratge i coneixement de la figura del gran mestre i la seva obra.

Gràcies Joan per haver desencallat per fí el teu blog tan interessant, després de nou llargs mesos amb el regal d'aquest comentari tan lùcid...

http://montseviver.blogspot.com

Marta ha dit...

És una llàstima que no escriguis més. De la mateixa manera que ens encanta sentir tot el que expliques a les teves conferències sobre música, és un gust llegir el que escrius. Perquè no ho fas més sovint? Fins i tot, perquè no fas un bloc dedicat a la teva experiència fent la ruta Bach?
La més sincera enhorabona per tot el que fas per la música i pels melòmans.