27 de gener 2012

L’ADÉU A GUSTAV LEONHARD O EL CAPVESPRE D’UNA ERA

(Aquest article l'he publicat a la Revista de programació de Catalunya Música, febrer 2012)



Suite de Jacques Duphly i Variació n. 25 (bis) de Les Variacions Goldberg de J. S. Bach
últimes interpretacions en públic de Gustav Leonhardt
al Theatre des Bouffes de París
en el seu darrer concert el dia 12 de desembre de 2011.

Era un Bach prim, assegut d’esquena a la càmera, davant d’un clavecí de doble teclat, en un primer pla on la mirada de l’espectador anava cap a les dues mans que estaven tocant, davant d’una partitura en edició facsímil, la infinita cadència final del primer moviment del Concert de Brandemburg n. 5. En acabar la cadència, després de quasi quatre minuts, el pla s’obria i apareixien a la imatge la resta de músics tocant plegats el final d’aquell fragment. Aquella va ser la primera imatge que molts recordem de Gustav Leonhardt. Pertany al film “La petita crònica d’anna Magdalena Bach” filmada el 1968... on Leonhardt efectivament feia de Bach! No sabem si mai va compondre alguna cosa, però tant li fa. Per molts, Leonhardt era una mena de Bach del nostre temps, si més no, l’ambaixador més genuí de la seva música.

Inici del film "La petita crònica d'Anna Magdalena Bach" (1968)
Gustav Leonhardt interpreta la cadència final del Concert de Brandembuirg n. 5 de J. S. Bach

El passat dilluns 16 de gener es va promoure un concert d’homenatge a la memòria l’oboista americà Bruce Haynes al Koorenhuis, Centre Cultural de La Haya. Gustav Leonhardt havia confirmat que hi tocaria, plenament conscient que havia recaigut en un càncer, del que ja s’havia recuperat previament i pel que aquesta vegada no s’havia volgut tractar. El 12 de desembre anterior ja havia fet el seu darrer concert al Théâtre des bouffes de París i per tant tot feia pensar que seria la seva darrera aparició pública. El destí no va ser generós. Gustav Leonhardt moria aquell mateix dilluns a Amsterdam. Tenia 83 anys.

Bruce Haynes, que l’any 2007 havia publicat el llibre “The end of early music” (La fi de la música antiga) on reflexionava sobre l’estat actual de la situació de la interpretació amb criteris històrics, havia mort uns mesos abans: el dia 11 de maig de 2011 a Montreal (Quebec). Mentrestant, Franz Brüggen acabava de superar in extremis una greu afectació estomacal, Nikolaus Harnoncourt havia anunciat una dràstica reducció d’actuacions limitant-les a l’àmbit austríac, Montserrat Figueras ens deixava a Bellaterra el passat novembre i podríem seguir la llista. Dades, simplement dades. Aplegades, però, semblen configurar tots els elements semiòtics d’un veritable final d’era, on el nom de Leonhardt hi brilla indiscutiblement com la llum orientadora de l’estrella polar, més enllà d’aquella sobrietat de perfil calvinista holandès que sempre va marcar la seva actitud. El diari “Le Monde” fins i tot va fer un suggerent paral.lelisme entre la seva personalitat i la del pianista rus Sviatoslav Richter a qui definien com a misteriós i introspectiu sense concessions. Igual que Richter, Leonhardt parlava poc, menys encara quan es tractava de mostrar els seus pensaments o sentiments més íntims.

Leonhardt havia nascut a 's-Graveland, al sudest d’Amsterdam, el 30 de maig de 1928. Després de viure la seva joventut entre les penúries de la guerra, va estudiar clavecí amb Eduard Müller a la Schola Cantorum Basiliensis des de1947 a 1950. aleshores anaria a estudiar musicologia a Viena. El 1954 ja era professor del Conservatori d’Amsterdam i a partir de 1959 va ser l’organista de la Waalse kerk (església Valona) d’amsterdam fins el 1982. També el 1954 va començar la seva singladura el Leonhardt Baroque Ensemble format per una colla d’històrics referencials com el contratenor britànic Alfred Deller, la seva dona Marie Leonhardt (nascuda a Suïssa el mateix 1928 i que l’ha sobreviscut), Eduard Melkus (violí), Alice Harnoncourt (violí, viola), Nikolaus Harnoncourt (violoncel) i Michel Piguet (oboe), del qual en sorgiria temps després el projecte d’enregistrar la integral de les Cantates de J. S. Bach per a la firma discogràfia Teldec, conjuntament amb Nikolaus Harnoncourt, intentant reproduir tots els arguments amb que Bach les havia creat: criteris interpretatius, instruments originals o reproduccions, dispositiu vocal similar al que Bach tenia a la Thomaskirche de Leipzig a l’època i fins i tot la logísitca dels assajos. El projecte va començar el 1971 i va durar fins el 1990. Per la mateixa època, Deutsche Grammophon havia refusat aquell projecte discogràfic apostant per Karl Richter. En aquesta trajectòria discogràfica tampoc no hi pot ser aliè el record de les gravacions mítiques a trio que Leonhardt va fer al costat de Frans Brüggen (flauta de bec) i Anner Bylsma (violoncel barroc) i que van esdevenir tota una revelació per gran quantitat de joves intèrprets d’arreu del món que van veure en la força d’aquelles interpretacions una veritable inspiració a l’hora de triar la seva pròpia trajectòria musical. Aviat també arribaria el ja esmentat film “La crònica d’Anna Magdalena Bach” dirigit el 1968 per Jean-Marie Straub i Danièle Huillet, filmat amb una sola càmera i en blanc i negre. Pel•lícula sòbria, com el mateix Leonhardt, que aviat va triomfar en moltes sessions de cinema del que aleshores es definien com d’art i assaig, en un temps en que Europa vehiculava la seva avantguarda a través de formats poc acomodaticis com aquell. A més, Leonhardt fent de Bach! En aquest sentit ell sempre havia estat rotund: Bach era “...el geni més gran que mai ha existit en la història de la música". No obtant això, el seu terreny de recerca va ser ampli particularment entre autors del segle XVII i principis del XVIII, aleshores desconeguts com Louis Couperin, Leroux, Chambonières, Böhm, Ritter o Reincken entre molts altres.

Leonhardt fa anys va admetre "No estic interessat en el so modern". Creia fermament en el que feia i sempre va ser fidel a la seva essència i als seus principis, renunciant fins i tot a les temptacions mediàtiques i les alegries econòmiques que podien haver-li representat el fet de dirigir orquestres i repertoris foranis al seu àmbit. Mozart era la frontera i la subtilesa del clavecí el seu millor discurs: "Quan l'oïda del públic s’adapta al nivell de refinament del seu so, el clavecí esdevé un dels millors instruments". No li agradava gaire la música de Haendel a qui considerava que havia escrit per a un públic massiu. A partir d’aquí no ens costarà gaire entendre que en certa ocasió comentés que mai toleraria un públic que necessités "una mica més de sucre en lloc de sal". Heu provat mai de comparar la seva versió de les Variacions Goldberg de Bach amb la que el pianista Glen Gould va enregistrar el 1981?

En un vell article publicat a “The guardian”, i recuperat fa poc, el pianista i clavecinista Lionel Salter descrivia Leonhardt com “Una figura de cabells platejats, amb el front alt i la cara llarga i escarpada, que s’apropa al clave amb reverència, elevant la tapa del taüt de forma gairebé fúnebre per donar vida a la música d’aquells compositors morts fa molt de temps, causa que sempre va defensar amb passió reservada...” afegint més tard que en els darrers anys “....mostrava un aire d'ocasió i precisió. Sense somriure, però sempre cortès, amb l’actitud serena d'un sacerdot auster, i la discreció d’un aristòcrata europeu menor. Només de tant en tant podria fer aparèixer un indici de sorpresa, com podia ser la interpretació d’un ragtime després d’haver tocat un programa dedicat a Scarlatti. Però això era l’excepció i no pas la norma...”.

En el concert a París el desembre passat, després d’anunciar-se en veu baixa que seria la seva darrera actuació, Leonhardt va incloure al programa obres de Ritter, Purcell, Duphly, d’Anglebert. Es va acomiadar amb la la Variació n. 25 de les Variacions Goldberg de bis. Va tocar com sempre... com mai cap altra clavecinista probablement aconseguirà emular... elegant, amb un tempo lliure però controlat, amb una nítida articulació que deixa sentir de forma clara tots els batiments dels trinats i dels mordents, donant a cada expressió l’esperit just, perfecte i sempre humilment al servei de la música, amb el seu aspecte sobri, com si hagués de tornar l’endemà. Només cal tancar els ulls per entendre.

Malauradament ell els ha tancat per sempre!

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Que bonitas palabras para Leonhardt...

Isabel Trias ha dit...

Molt interessant aquesta entrada sobre Leonhardt. I més interessant encara aquesta reflexió que fas sobre el final d’una etapa. Realment ens toca viure uns moments de trànsit que poden ser molt engrescadors per imprevistos i sorprenents i per lo bo i lo dolent. Crec que el millor epíleg seria tornar a veure la pel.lícula que menciones. T’asseguro que m’encantaria!!!

Manel Serra ha dit...

Joan, fa temps que et segueixo tant a la ràdio com a diferents xerrades que has anat fet al Caixafòrum i d'altres, però no sabia que tenies un blog. Tot ha estat descobrir-lo i quiedar-me emocionat amb aquesta reflexió sobre Leonhardt. Et felicito!

Malalt de Bach ha dit...

Moltes gracies per l'homenatge que esteu fent a traves de Catmusica