Quadre "L'Incident a Teplitz" (1887) de Carl Röhling.
La mateixa cruïlla (juny, 2013)
Aquest va ser l'escenari d'una de les trobades més referenciades del romanticisme, i quasi que per extensió podríem dir de tota la història de la música. El juliol de 1812 Beethoven i Goethe passejaven per aquests jardins de Teplitz quan varen coincidir amb un grup d'aristòcrates entre els quals hi havia l'esposa de l'emperador Franz I i l'arxiduc Rudolf. Segons Bettina Brentano, amiga dels dos artistes, Beethoven va passar de llarg pel mig del seguici mentre Goethe es va aturar a reverenciar-lo segons l'educació de l'època. L'argument del músic era que el mèrit d'un artista és fruit del seu esforç mentre que el mèrit d'un aristòcrata és fruit de l'atzar del seu naixement.
Més enllà del "conflicte de classes socials" amb que habitualment és llegeix aquest incident, evocat per Röhling en un cèlebre quadre de 1887, el cert és que som davant d'un nou curs ple de reptes i on aquesta dicotomia esforç versus atzar sembla estar més a l'ordre del dia que mai. Les retallades comparteixen protagonisme amb l'impuls de la imaginació, la reinvenció, les ganes (necessitat per a quasi tots) de tirar endavant, l'emprenedoria i una certa tendència a que tot plegat sembli anar-se resolent una mica més a última hora. Vaja, que aquesta lectura de flaire més maniqueista d'esforç versus atzar avui ens porta molts matisos que acaben fent veritat la paradoxa d'aquelles dues velles i tan repetides dites castellanes: "A quien madruga Dios le ayuda" que a priori pot semblar antònima de "No por mucho madrugar amanece más temprano". Però el cert és que avui ens toca matinar i alhora ens toca esperar a que surti el sol tot sabent que cap de les dues coses és garantia de res. Cada vegada més hem de poder tocar les campanes i alhora anar a la processó, encara que la incertesa continua essent la mateixa.
No sóc capaç d'imaginar que hauria passat si Beethoven hagués gaudit de les nostres comoditats cibernètiques. De totes formes no crec que ell (ni nosaltres) hagués renunciat al plaer dels seus passejos per la natura. Però si que us prometo que passejar per llocs tant magnètics com aquest esdevé especial, altament evocador. Quasi com en una recreació digital la nostra ment viatja en el temps i ens fa reviure per uns instants aquella escena que tantes vegades hem llegit a fons diverses. Els dos més grans genis del primer romanticisme alemany, Beethoven i Goethe, mai no es van entendre, però avui el seu record i el seu llegat esdevé certament alliçonador, inspirador de la imaginació, de la reinvenció i ens empeny i anima a tirar endavant en un món on no sabem segur si és millor llevar-se ben d'hora, ben d'hora o potser anar a dormir prou tard. La clau és que tot arribi quan sigui... però a temps!
2 comentaris:
Els sistemes virtuals potser si que ens ho posen més fàcil, però en el fons només son eines. Tota la resta és dins nostre i només depèn de nosaltres trobar la sortida del laberint de cada dia. Aparentment Beethoven i Goethe varen circular pel seu laberint de maneres ben diferents. Vol dir això que vivim en un mon prou gran on hi caben tota mena d’enfocaments?
Particularment m’identifico molt amb una dita que em sembla que és d’orígen àrab. Ve a dir alguna cosa com que la sort passa per davant de casa de cadascú, però no hi entra. Només si estàs a l’aguait i disposat a atrapar-la pots fer-la teva i només aleshores es transforma en alguna cosa productiva, provocadora, generadora de nous reptes. Se l’ha d’ajudar a la sort, ella sola no hi pot fer res. En moments de canvis profunds com els que ens toca viure hi ha valors que destaquen com la imaginació que sempre demana esforç però també la valentia i sobre tot, crec jo, la generositat.
El nostre món ha deixat de ser previsible.
No ens podem quedar a dins de casa esperant que la sort piqui a la porta perquè ningú, tret de nosaltres, ens traurà d’aquest fangar espès que ens atrapa i xucla l’ànima. No deixem que ens xucli també la imaginació o la felicitat.
Me imagino a Beethoven escribiendo en su blog, iba a tener tema para desarrollar...
Publica un comentari a l'entrada